Literatura catalana i valenciana: Rodoreda, Valor, Estellés i Monzó
Mercè Rodoreda
Mercè Rodoreda és la novel·lista més important de la postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra.
La seva obra literària s'alça contra totes aquestes adversitats. No debades, moltes de les seves obres tenen punts autobiogràfics, urbans i psicològics. A més, hi predomina un to vital pessimista.
Línies creatives
En l'estudi de la seva obra s'han destacat tres línies creatives: l'anàlisi psicològica, els símbols i la recreació del fantàstic. Estan relacionades amb la primera l'ús de determinades tècniques, com el monòleg interior i l'escriptura parlada.
En totes dues el narrador desapareix i deixa que s'expresse un sol personatge mitjançant la focalització interna. Les dues tècniques fan servir la primera persona, fan créixer la sensació de naturalitat i de mímesi, fan més proper el missatge al lector i augmenten l'emotivitat. Aquestes tècniques també afavoreixen l'ús d'un llenguatge col·loquial però treballat estilísticament.
Enric Valor
Enric Valor va aglutinar en la seva persona el conreu de tres àrees fonamentals per a la recuperació de la llengua i la cultura pròpies: la gramàtica normativa, la rondallística i la novel·la. I en tots tres va excel·lir.
Gramàtica normativa
En les seves obres Millorem el llenguatge i Temes de correcció lingüística explica tot allò que cal fer per evitar les incorreccions lingüístiques que no sempre expliquen les gramàtiques: la flexió verbal i l'aprenentatge del valencià.
Rondallística
La primera obra narrativa de Valor després de la guerra és l'arreplega i literaturització de contes populars, única narrativa que podia publicar a causa de la censura. Aquí crea un món literari fascinant amb el triple objectiu de salvar les rondalles de contingut valencià, posar en joc un llenguatge altament expressiu amb un lèxic ric i variat i convertir-les en veritables peces literàries.
Novel·la
En la seva vessant de novel·lista, Valor reelabora el model de la narrativa realista vuitcentista. Es considera «el cicle de Cassana» la part culminant de la seva novel·lística.
En aquestes obres enriqueix les tècniques amb les quals dona major profunditat psicològica als personatges, dels quals fa una radiografia sociològica per construir a través d'ells un gran retaule de la societat valenciana de principis del segle XX.
Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés és considerat el millor poeta valencià des d'Ausiàs March.
La seva obra es caracteritza pel fort lligam amb el seu país, amb el seu present i amb detalls descriptius. Un altre punt destacat és la seva forta presència dels clàssics grecollatins i dels catalans medievals.
Tot això explica que la seva llengua literària estigui forjada a partir de la llengua dels clàssics valencians i de la seva llengua col·loquial. De fet, l'aspecte més cridaner de la seva obra és la coexistència d'un llenguatge poètic elaborat i de mostres de parla quotidiana i fins i tot vulgar: un llenguatge no poètic que li permet tractar de manera crua l'experiència del sexe o altres temes escatològics d'una manera insòlita en la poesia catalana.
L'amor és un dels centres d'atracció de l'obra d'Estellés: la concepció carnal, l'erotisme...
Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal i al maneig de la forma expressiva, es llegeix amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.
Quim Monzó
Quim Monzó és l'autor de contes més important de la literatura catalana juntament amb Pere Calders. Ha destacat en el conte, la novel·la, la traducció i l'article periodístic.
L'obra de Quim Monzó està influïda tant per la tradició narrativa catalana i internacional com per gèneres actuals no literaris. La primera matèria de les seves narracions és la vida quotidiana del món occidental: Monzó és un analista implacable de les formes de vida contemporànies i dels estereotips del pensament dominant. Fa un retrat de la societat hedonista i consumista dels nostres dies amb models narratius i recursos variats.
Altres vegades aprofita ficcions prèvies i de sobres conegudes pels lectors per tal d'invertir-les o deformar-les. Amb el postmodernisme, Monzó pren els recursos literaris per criticar la ideologia i els hàbits actuals.
Narrativa dels anys 70 fins a l'actualitat
A partir dels anys 60-70 canvia la relació de l'home amb l'espai, el temps i la realitat gràcies als avenços tècnics. Tot això afavoreix el gran creixement de l'edició en català.
La nova percepció del món i la contracultura es manifesten en experiències rupturistes en l'art i la literatura, com l'atac al model tradicional de novel·la. És la fi del realisme compromès, que dóna pas a la narrativa experimental durant els setanta. Literàriament també destaca l'eclosió de la novel·la de gènere, amb la intenció d'arribar a un públic massiu. També ha excel·lit la novel·la històrica.
Una altra tendència busca modernitzar el gènere tant des de la història com des del discurs. Destaquen escriptors com Terenci Moix i Montserrat Roig.