Literatura Catalana Medieval i Renaixença: Trobadors, Ramon Llull, Ausiàs March i Verdaguer

Els trobadors i l'amor cortès

A l'edat mitjana existien tres tipus d’autors de poesia:

• Poetes: escrivien poesia culta en llatí.
• Joglars: recitaven o cantaven poesia de caràcter popular en les diferents llengües romàniques.
• Trobadors: escrivien i componien la música de poemes en llengua occitana (dialecte provençal) per a un públic culte i cortesà.

L’occità era la llengua pròpia d’Occitània (sud de França) i va esdevenir una de les grans llengües de cultura de l’edat mitjana. A l’occità s’associa la poesia trobadoresca (segles XII i XIII) i la seva manifestació més emblemàtica, l’amor cortès, concepte que va mantenir una gran vigència durant segles.

L’amor cortès fou concebut per a l'ambient palatí de la cort. Consistia en una transposició del codi feudal a l’experiència amorosa: les relacions entre senyor feudal i vassall trobaven un paral·lel exacte en les que s’establien entre la dama i el seu pretendent, qui passava a servir-la amb submissió absoluta.

En la poesia amorosa trobadoresca, el trobador feia el paper d’enamorat d’una dama noble que estava casada; per tant, es tractava d’un amor d'arrel adúltera. Això implicava tot un codi amb lèxic específic en provençal:

• El trobador enamorat era l’om (el vassall).
• La dama era anomenada midons (‘el meu senyor’).
• Com que el poema no podia revelar la identitat real de la dama, aquesta es dissimulava mitjançant un senhal (pseudònim poètic).
• El marit gelós rebia el nom de gilós.
• Els aduladors, espies o delators que podien delatar els amants eren els lausangiers.

Gèneres trobadorescos i trobadors catalans

Malgrat la importància de l'amor cortès, expressat bàsicament en la cançó, els trobadors van conrear gèneres molt diversos:

• El sirventès: de caràcter moral, satíric, polític o d'exaltació bèl·lica.
• El plany: lament fúnebre per la mort d'un gran personatge o protector.
• El debat poètic (tençó o joc partit): discussió formal entre dos trobadors sobre temes diversos o qüestions d'amor.
• La pastorel·la: diàleg amorós i sovint picant entre un cavaller/trobador i una pastora al camp.
• L'alba: poema que descriu el dolor per la separació dels amants a trenc d'alba després d'haver passat la nit junts.

Pel que fa als trobadors d'origen català, cal destacar especialment tres figures dels segles XII i XIII: Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany (cèlebre per la llegenda del cor menjat) i Cerverí de Girona. Tots ells escrivien en provençal, com feien també els autors de la Corona d'Aragó, d'Itàlia o de Castella. L'ús poètic de l'occità a la Corona d'Aragó perdurà amb força fins al segle XV. Ja al tombant dels segles XIV i XV, autors com Jordi de Sant Jordi componien en català però mantenint forts provençalismes, fins a la ruptura definitiva portada a terme per Ausiàs March. Aquesta influència tan prolongada s'explica tant pels lligams històrics i polítics entre Occitània i la Corona d'Aragó com per la proximitat lingüística entre el català i l'occità medievals.

Ramon Llull

Ramon Llull (1232-1316) és una figura fundacional i única en les literatures romàniques per tres motius essencials:

1. Pioner de la prosa filosòfica: fou el primer autor no anònim que emprà una llengua romànica (el català) per redactar tractats de ciència, filosofia i teologia, àmbits reservats fins aleshores exclusivament al llatí. També va recórrer al llatí per a la comunitat universitària europea.
2. Creador de la llengua literària: en no tenir precedents en la prosa culta catalana, va haver de forjar el model lèxic, sintàctic i estilístic de la llengua, convertint-se en el referent de tots els escriptors posteriors.
3. Magnitud de la seva producció: va escriure al voltant de 265 obres conservades que reflecteixen dues constants medievals: el teocentrisme i una ferma voluntat didàctica i moralitzadora, orientada a la conversió d'infidels mitjançant la raó i el seu sistema conegut com l'Art.

Obres principals de Ramon Llull

Llull redactava en català, llatí i, en la seva joventut, en occità (poesia lírica trobadoresca). A més, se sap que dominava i va redactar textos en àrab après d'un esclau sarraí, tot i que aquests manuscrits originals no han perviscut. El mateix Llull supervisava traduccions al llatí, francès, castellà i italià per difondre el seu missatge.

Dins de la seva narrativa destaquen especialment dues grans creacions d'intenció didàctica:

• Llibre d’Evast e Blanquerna: novel·la idealista que presenta la vida de Blanquerna com a model de santedat cristiana. El personatge recorre totes les etapes socials i eclesiàstiques fins a assolir el papat, al qual renuncia per retirar-se com a ermità en la pobresa evangèlica. La novel·la conté com a apèndix místic el Llibre d'Amic e Amat, format per 366 versicles lírics sobre l'amor entre l'ànima i Déu.
• Fèlix o Llibre de meravelles: relat protagonitzat per un jove pelegrí que recorre el món admirant-se davant la distància existent entre l'ordre diví i el pecat humà. Conté el conegut Llibre de les bèsties.

Altres títols destacats són l’Arbre de ciència (enciclopèdia del saber medieval basat en la seva Art), el Llibre de l'orde de cavalleria (manual ètic per als cavallers), el Llibre del gentil e dels tres savis (diàleg interreligiós entre un cristià, un jueu i un musulmà davant d'un pagà) i poemes autobiogràfics de maduresa com el Cant de Ramon i Lo desconhort.

Comentari: «El llibre de les bèsties» (Ramon Llull)

Aquest text correspon al llibre setè del Fèlix o Llibre de meravelles. Es tracta d'una sàtira política disfressada de faula en què els animals elegeixen el Lleó com a monarca. Na Renard (la guineu), exclosa dels càrrecs de poder immediats, trama diverses intrigues per manipular la cort mitjançant l'engany i enfrontar els animals entre ells.

El fragment s'articula a través del diàleg entre na Renard i l'Elefant, on cadascun utilitza l'estratègia retòrica medieval dels exemples (apòlegs amb intenció didàctica i moral, molts provinents de tradicions orientals com el Calila i Dimna):

• Primer exemple (na Renard): l'episodi biogràfic de Ramon Llull amb l'esclau sarraí, utilitzat per demostrar la impossibilitat de convivència pacífica entre grups amb interessos oposats (en la faula, carnívors i herbívors).
• Segon exemple (l'Elefant): la història de la rata transformada en donzella que finalment rebutja tots els pretendents poderosos per retornar a la seva naturalesa primigènia de rata; amb aquest relat, l'Elefant manifesta la seva por a deixar el seu estat natural i assumir un poder que no li escau.
• Tercer exemple (na Renard): la rondalla de la madrastra que calumnia el fillastre per afavorir el seu fill, destinada a convèncer l'Elefant de la urgència d'actuar.

La composició exemplifica el propòsit crític de Llull vers les corrupteles cortesanes i mostra una prosa caracteritzada per la claredat sintàctica, la recurrent coordinació oracional i una finalitat eminentment persuasiva.

Ausiàs March

El cavaller valencià Ausiàs March (1400-1459) trenca radicalment amb la tradició trobadoresca provençalitzant, tant en l'adopció d'un català culte i rigorós com en el tractament filosòfic i psicològic del sentiment amorós.

La seva producció poètica

El corpus ausiasmarquià reuneix 128 poemes (més de deu mil versos), estructurats en cicles temàtics: els Cants d’amor, els Cants de mort, els Cants morals i el cèlebre Cant espiritual.

Respecte a l'evolució del concepte amorós:

• Mentre que l'amor cortès partia d'un codi feudal rígid i la tradició italiana del dolce stil nuovo espiritualitzava la dona com a ésser angèlic (donna angelicata), March s'allunya d'ambdues tendències. Construeix una reflexió realista i angoixada sobre l'amor humà, que viu sovint com una passió destructiva que enterboleix l'intel·lecte i aboca l'ànima al pecat.
• Davant la idealització, March aporta un gran dramatisme i realisme expressiu, recorrent sovint a comparacions preses de la vida quotidiana, del mar o de la medicina.
• La seva poesia reflecteix una fonda formació intel·lectual, amb influència directa de la filosofia escolàstica tomista.

Tot i criticar les convencions buides dels trobadors, March en manté certs elements formals, com l'ús del senhal a la tornada per protegir la identitat de la dona amada. Els senhals més rellevants de la seva obra són: «Plena de seny», «Llir entre cards», «Amor, amor» i «Mon darrer bé».

Pel que fa al Cant espiritual, és una extensa pregària de 224 versos estramps (sense rima, però amb ritme sil·làbic rigorós) en la qual el poeta, angoixat pel pes dels seus pecats terrenals i el temor a la condemnació eterna, implora la misericòrdia de Déu.

La Renaixença

Concepte i context històric

La Renaixença fou el moviment de regeneració cultural, cívica i literària que tingué lloc a Catalunya al llarg del segle XIX. El moviment tenia dos objectius bàsics:

1. Dignificar i restablir l'ús culte de la llengua catalana després de segles de decadència literària.
2. Situar novament la literatura catalana al nivell de qualsevol gran literatura europea, retrobant les arrels en els clàssics medievals.

El fenomen va estar fortament vinculat a l'ascens social i econòmic de la burgesia catalana durant la industrialització i a la influència del Romanticisme europeu.

Fites i institucions

Simbòlicament, es considera l'any 1833 com l'inici del moviment amb la publicació de l'oda La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, al diari barceloní El Vapor. El moviment es consolidà amb estudiosos i erudits com Antoni de Capmany, Fèlix Torres Amat, Manuel Milà i Fontanals i Joaquim Rubió i Ors («Lo Gaiter del Llobregat»).

Entre les institucions claus figuren la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona i determinats cercles eclesiàstics (com Jaume Collell i el bisbe Josep Torras i Bages), que impulsaren la gramatització i la recuperació lingüística.

El principal motor de difusió social i literària fou la reinstauració dels Jocs Florals de Barcelona l'any 1859, inspirats en els certàmens medievals occitans i catalans. Sota el lema «Pàtria, Fè i Amor», els Jocs Florals van professionalitzar i legitimar la nova literatura catalana, descobrint figures cabdals com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller.

Jacint Verdaguer

Obra lírica, èpica i narrativa

Jacint Verdaguer (1845-1902) encarna la plenitud de la poesia romàntica catalana:

• Lírica: poeta de gran expressivitat popular i sensibilitat religiosa, inspirat pel paisatge i la mística (Flors del Calvari, Idil·lis i cants místics). Molts dels seus poemes patriòtics i d'enyorança van esdevenir himnes musicats, com l'emblemàtic L'emigrant.
• Grans poemes èpics: destaquen L’Atlàntida (1877), epopeia que uneix el mite platònic de la civilització perduda amb la gesta d'Amèrica, i Canigó (1886), cant èpic i llegendari sobre els orígens medievals i cristians de Catalunya, on es combinen personatges històrics (Guifré el Pilós, l'Abat Oliba) amb l'element màgic de les fades pirinenques.
• Prosa: excel·lí també en llibres de viatges, proses periodístiques i en la seva autobiografia reivindicativa En defensa pròpia.

Àngel Guimerà

Nascut a Santa Cruz de Tenerife el 1845 i traslladat de nen al Vendrell, Guimerà esdevingué la figura central del teatre català modern. Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de 1877, estrenà el 1879 la seva primera obra dramàtica, Gal·la Placídia. La seva evolució dramatúrgica es divideix en tres etapes:

1. Tragèdies històriques i romàntiques en vers: marcada per drames en alexandrins com Mar i cel (1888), on l'amor impossible entre el corsari musulmà Saïd i la cristiana Blanca sintetitza la passió tràgica i l'antagonisme cultural.
2. Drama realista de caràcter social: la seva etapa de màxima maduresa, escrita en prosa i ambientada en entorns populars de l'època contemporània, que combina conflictes de classe amb passions viscerals: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) i La filla del mar (1900). A Terra baixa, el xoc entre el pastor Manelic (símbol de la puresa de la muntanya) i el terratinent Sebastià (símbol de la corrupció de la plana) constitueix la fita més representativa de l'escena catalana.
3. Última etapa: intents tardans de retornar a la fórmula del teatre d'arrel clàssica o simbolista a inicis del segle XX.

Bonaventura Carles Aribau: Comentari de «La pàtria»

Estructura mètrica

El poema està integrat per sis estrofes de vuit versos alexandrins (octaves de versos de dotze síl·labes amb cesura a la sisena) amb esquema mètric d'art major: ABBAACCA, DEEDDFF, etc. La disposició fònica i estròfica genera una divisió interna regular cada quatre versos, reforçada per la puntuació i pel desenvolupament del discurs líric.

Contingut i eixos temàtics

L'oda articula els motius definitoris del Romanticisme patriòtic:

• Estrofes I i II (Enyorança del paisatge natal): des de l'exili professional a Madrid, el poeta personalitza la geografia de Catalunya (el Montseny, el mar) i s'identifica dolorosament amb un «arbre migrat a terres apartades».
• Estrofes III i IV (Mitificació històrica i lingüística): evocació de la glòria medieval i reivindicació de la llengua pròpia, que l'autor anomena d'acord amb la tradició de l'època «llengua llemosina» (denominació historicista que posteriorment fou substituïda pel terme filològic «català»). S'hi condemna qui oblida o menysprea el parlar matern lluny del seu territori.
• Estrofes V i VI (Vinculació íntima i motiu del poema): associació de la llengua materna amb les etapes formatives de la infantesa, la pregària i la família («en llemosí sonà lo primer mot / que digué ma llengua»), concloent amb el reconeixement de l'emoció que empeny el poeta a compondre aquest cant.