Literatura catalana de la postguerra: exili, poesia, narrativa i teatre (1939-1975)
Literatura de guerra, exili i la postguerra
Els tres anys que va durar la Guerra Civil (1936-1939) van deixar Catalunya pràcticament desfeta a tots els nivells. Molts catalans van acabar en camps de concentració francesos. Els intel·lectuals i escriptors a favor de la República van haver d'exiliar-se.
El règim franquista es va proposar castellanitzar Catalunya en tots els àmbits. La prohibició total del català fins a l'any 1959 va ser molt intensa. Tanmateix, la societat es va mantenir fidel i va transmetre l'idioma familiarment o clandestinament.
A l'interior del país, la resistència fundava revistes, editava antologies poètiques i representava obres teatrals en cases particulars. Els exiliats a Europa o Amèrica van reflectir la seva vivència en obres en què domina el sentiment de derrota, l'enyorança d'un món destruït, el testimoni i la denúncia de la barbàrie dels camps de concentració.
La poesia
La poesia va ser el gènere literari privilegiat durant l'etapa més difícil de la postguerra. Els poemes es difonien mitjançant tertúlies i lectures privades, o bé en publicacions periòdiques i edicions clandestines o toleradas per la censura. Els temes més freqüents eren: l'enfrontament bèl·lic, l'exili, l'elegia per un món perdut i la fidelitat a la llengua i la cultura del país.
Els poetes més destacats són: J. V. Foix, Pere Quart, Agustí Bartra, Salvador Espriu i, sobretot, Carles Riba, considerat el mestre dels poetes i intel·lectuals.
La narrativa
A diferència de la poesia, la narrativa i, especialment, la novel·la, va tenir greus dificultats sota el franquisme a causa de la censura, la manca d'educació en la llengua del país i la mateixa limitació del mercat editorial, que es deriva d'un públic lector reduït. Tot plegat, aquests problemes no van impedir un desenvolupament notable del gènere i, en particular, de novel·les que donen testimoni i denuncien la guerra i les seves conseqüències.
Autors: destaquen Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra i Mercè Rodoreda.
El teatre
La repressió franquista va incidir molt negativament en el teatre català, perquè el teatre requereix unes condicions materials, personals i polítiques que no es van donar entre 1939 i 1946, quan la prohibició era total. A partir del 1946, una major permissivitat va permetre una certa represa d'aquest gènere. L'autor més destacat va ser Josep Maria de Segarra.
La literatura als anys seixanta
Deixant enrere la postguerra, a l'inici dels anys seixanta el franquisme entra en una fase que es va anomenar desarrollismo. En aquests anys s'impulsen una sèrie de mesures liberalitzadores mitjançant les quals es va aconseguir un creixement econòmic sense precedents.
La relativa obertura del règim va fer possible una certa permissivitat envers el català, que no va recuperar, però, el caràcter oficial. La societat catalana va aprofitar el marge de tolerància per fer sobreviure la llengua. La difusió del català va poder fer-se gràcies a entitats com Òmnium Cultural, revistes com Serra d'Or o moviments com la Nova Cançó.
La poesia
En aquest període, la poesia va viure un gir important. Coincidint amb la mort de Carles Riba l'any 1959, la poesia simbolista, hermètica i idealitzada entra en crisi. El nou enfocament és més realista: els poemes se situen en espais quotidians, sobretot urbans (bars, carrers, cases); els recursos retòrics són escassos i s'utilitza un llenguatge senzill, i fins i tot col·loquial; la mètrica perd rigidesa i alguns autors en prescindeixen; el poema esdevé narratiu i sovint inclou una reflexió moral.
Tots aquests canvis van ser impulsats per les noves generacions universitàries i assumits per dues figures ja consagrades com Pere Quart, pseudònim de Joan Oliver, i Salvador Espriu. Altres poetes que destaquen en aquesta època són: Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol.
La narrativa
La narrativa esdevé més realista. Es tracta de descriure les condicions de vida des d'un punt de vista objectiu, crític i amb un llenguatge assequible. Els principals novel·listes són Josep Maria Espinàs i Baltasar Porcel. Al costat del corrent realista es desenvolupa la novel·la psicològica, que se centra en l'anàlisi dels personatges i els seus conflictes. S'incorporen noves tècniques narratives, com ara el trencament de l'ordre cronològic i el monòleg interior. La temàtica psicològica, que s'havia iniciat abans de la guerra, arriba al seu punt culminant amb Llorenç Villalonga, autor de Bearn, i Mercè Rodoreda, autora de Mirall trencat; també autors com Pere Calders i Manuel de Pedrolo, que van ser reconeguts més tard.
El teatre
El teatre també es renova: es desenvolupa una certa infraestructura de grups i els autors demostren una voluntat de modernització. Pren volada el teatre independent, que s'oposa al teatre comercial i que engloba nombrosos grups d'aficionats que maldaven per esquivar la censura i presentar creacions innovadores. Un dels grups més destacats fou l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), formada per gent de l'alta i mitjana burgesia, i en la qual es va reincorporar a la vida teatral Joan Oliver, que el 1948 va tornar a Xile, on vivia exiliat. El teatre català intenta adaptar-se a les darreres tendències europees, com ara el teatre existencialista, el teatre de l'absurd o l'èpic.
Els autors més destacats són Joan Oliver, les obres del qual constitueixen una crítica de la manera de viure i d'actuar de la burgesia; Joan Brossa, amb la poesia escènica i el teatre absurd; i dos autors ja esmentats com a narradors, Baltasar Porcel i Manuel de Pedrolo, que aprofundeixen en temes com l'existència humana i la llibertat.