Literatura catalana de postguerra: narrativa, teatre i autors clau

La literatura catalana després de la Guerra Civil

1. Després de la Guerra Civil, el català deixà de ser llengua oficial i això afectà molt a l'expansió de la cultura catalana. Espanya quedà dividida entre vencedors i vençuts i aïllada d'Europa. Per això molts escriptors hagueren d'exiliar-se. En canvi, els que es quedaren patiren una censura temàtica i lingüística. La narrativa catalana quedà silenciada a causa d'aquesta censura, de l'exili d'escriptors i del desconeixement dels gustos del públic.

Als anys 40, predominaven la censura i l'exili, per la qual cosa no hi va haver publicacions. L'únic que millorà una mica la situació van ser els premis literaris. Als anys 50, els autors consolidats continuen la producció d'abans i sorgeix una nova generació de novel·listes. Als anys 60, ressorgeix el valencià amb novel·les dels exiliats i Enric Valor publica L'ambició d'Aleix. Als anys 70, ja apareixen obres de denúncia social i a poc a poc la narrativa es va consolidant. Hi apareixen diferents tipus de novel·les:

• La psicològica: en què destaca Mercè Rodoreda, que pretén explicar el pensament i analitzar l'ésser humà.
• La realista: reflexiona sobre la situació de la postguerra i denuncia les injustícies amb un realisme testimonialista, existencialista o mític.
• La fantàstica: destaca per l'evasió i la mitificació de la realitat.
• La de l'absurd: amb Pere Calders, obre un enfocament modern dels arguments de les novel·les i utilitza l'humor.
• L'experimental: Amadeu Fabregat marca la transició del realisme a l'experimentalisme.

Enric Valor: rondallista i novel·lista

2. L'obra d'Enric Valor té interès en les tres vessants que va desenvolupar en la seua producció.

Com a rondallista, la seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes, on va recopilar i literaturitzar trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i narratiu, ja que té l'objectiu de dotar-les de contingut valencià, de posar en joc un llenguatge expressiu i de convertir-les en peces literàries. En tota la seua obra narrativa trobem, d'una banda, la passió de contar i, d'una altra, la passió d'ensenyar, de difondre el coneixement del país i del paisatge, de divulgar la nostra estimada llengua, sempre emprada en les seues formes més genuïnes i correctes.

Les Rondalles estan confeccionades a partir d'un nucli narratiu de procedència oral més o menys extens, sobre el qual opera una profunda transformació i reformulació del relat oral, i ens proposa mitjançant l'escriptura millorativa uns contes cultes, molt separats de la rondalla tradicional.

Com a novel·lista, la seua primera novel·la fou L'ambició d'Aleix. La novel·lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les Rondalles, però ara més clarament aboca les seues experiències autobiogràfiques i els seus coneixements de la terra. Usa la narració en primera persona i els protagonistes de les seues novel·les són la col·lectivitat i la llengua. Altres novel·les molt importants són: Sense la terra promesa, Temps de batuda, Enllà de l'horitzó (trilogia del "Cicle de Casan") i La idea de l'emigrant.

Mercè Rodoreda i la novel·la psicològica

3. Mercè Rodoreda va tenir una vida que evoluciona i madura com la seua obra. Serà una gran representant d'aquesta novel·la. En Aloma (1969), la més autobiogràfica, hi trobem el simbolisme de l'adolescència, la felicitat i les il·lusions, davant la maduresa, la frustració i el desengany. Els esdeveniments de la història marquen l'evolució psicològica de la protagonista i el temps ve marcat per les emocions i les sensacions. En Vint-i-dos contes (1958) reflecteix l'exili desolat de l'autora. Els protagonistes mostren el desencís de la vida en general, carregat d'un profund pessimisme, causa de l'inexorable pas del temps. Pretén recuperar a través de la paraula un món llunyà, perdut però entranyable.

En La plaça del Diamant, l'autora usa la tècnica de l'escriptura parlada, on predomina el monòleg interior i són les paraules les que n'expliquen la psicologia. En El carrer de les Camèlies mostra una manera de narrar que ens dona accés lliure a la psicologia del personatge i percebem els fets com si ens trobàrem dins dels seus pensaments. Hi ha més obres com Jardí vora el mar, La meva Cristina i altres contes i Mirall trencat, on s'hi reflecteixen trets de la novel·la psicològica. La influència rebuda de Virginia Woolf la trobem en la passivitat davant la impossibilitat de canviar els esdeveniments marcats per l'avanç del temps, i de Proust, en què el temps avança impassible i el passat ho pren tot al seu pas.

La narrativa dels anys 70 i següents

4. Els anys 70 suposen l'inici d'uns canvis sociopolítics que condicionaran la cultura de futures generacions. Amb la mort de Franco s'inicia una normalització del mercat literari en llengua pròpia. Apareixen nous narradors com Joan F. Mira, Quim Monzó o Carme Riera. Les temàtiques són la postguerra, l'educació, la rebel·lió, el feminisme... Encara que els autors són conscients del seu passat, solen rebutjar-lo, però no l'obliden. Utilitzen tècniques narratives modernes i escriuen novel·les experimentals; d'altres reflecteixen l'evolució del realisme, i sorgeix un nou gènere, la novel·la policíaca.

A partir dels 80, el nombre de novel·les que es publiquen augmenta gràcies a una millor formació acadèmica i a l'ensenyament del valencià. Apareixen nous gèneres com la novel·la negra, històrica o psicològica, amb nous escriptors més independents com Jaume Fuster, Quim Monzó o Isabel-Clara Simó. Destaca el tema de la ciutat i el món urbà. Dels anys 90 fins a l'actualitat, molts autors es dediquen alhora a l'ensenyament i a la producció literària. Ha aparegut un grup d'escriptors que es caracteritzen per l'inconformisme, l'ús d'Internet i el rebuig de la literatura comercial i convencional. A més, la nostra narrativa comença a ser internacional, amb obres traduïdes a diferents llengües.

Quim Monzó: observador de la societat contemporània

5. Quim Monzó és un escriptor que observa la societat contemporània i els seus llenguatges, i té la capacitat de fer-los servir en els seus relats. Utilitza l'humor i la paradoxa. Sempre ha mostrat el seu desengany i un sentiment de fracàs davant la societat. Amb el seu gran nivell de coneixements ha creat una imatge d'home intel·ligent, independent i provocatiu.

La seua narrativa va des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura, on els seus personatges es qüestionen contínuament sobre el sentit de les coses. La temàtica central són els tòpics i les mentides que envolten els aspectes de la vida quotidiana, com per exemple la vida en parella.

Monzó descriu el seu procés d'escriptura com un procés d'improvisació sense pla previ, encara que els seus contes solen tenir una estructura d'idea central i sorpresa final. La seua manera d'utilitzar la llengua es deu a la lliçó que ha après de dos mestres: Jorge Luis Borges, amb l'economia del llenguatge, i Josep Pla, amb el rebuig de la paraula superflua. L'humor està present en tots els seus escrits, amb una presentació versemblant. Quant al seu estil, Monzó utilitza moltes figures literàries. Els seus contes demanen la complicitat d'un lector model despert, que, com ell, tingui present el dubte i un sentit crític individual.

El teatre català de la postguerra

11. Durant la immediata postguerra, el teatre català fou completament bandejat dels escenaris. El 1946 es va poder tornar a representar, però fins deu anys després no foren permeses les traduccions. Només Sagarra i Soldevila estrenaren obres de cert relleu. En aquests anys, els autors més actius d'abans de la guerra estaven exiliats i/o prohibits, i el panorama teatral no oferí cap novetat d'interès.

A la segona meitat dels anys cinquanta s'inicià una positiva recuperació: estrenen obres Joan Oliver, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo, i van néixer l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). Cal destacar, també, l'Escola Catalana d'Art Dramàtic Adrià Gual. En aquesta etapa sorgiren molts grups de teatre independent i directors com Ricard Salvat o Feliu Formosa.

Al País Valencià, les primeres representacions teatrals de postguerra es realitzen a Castelló de la Plana, on sembla que les pressions envers el català no foren tan dures, encara que també hi havia censura. Van sorgir dos corrents a València: el sainet i el teatre religiós. Així, a partir de 1946, el teatre de sainet té un gran èxit. Però, a partir de mitjan dècada dels anys 50, els canvis de la societat valenciana van conformant un públic que exigeix un nou tipus de teatre. A més, sorgeixen dos espais d'oci alternatius al teatre: el cinema i la televisió.

Les primeres manifestacions permeses durant la postguerra són les dels miracles de Sant Vicent Ferrer. Entre les institucions privades destaquen l'Ateneu Mercantil i el Teatre Estudi de la Rat Penat. Dels autors que destaquen, cal citar Martí Domínguez, Francesc de Paula Burguera i Joan Alfons Gil Albors.