Literatura catalana de la postguerra al present: narrativa, poesia i teatre
Dels anys posteriors a la guerra civil fins als anys 70
Els anys posteriors a la guerra civil fins als anys 70 condicionen la producció narrativa de l'època.
Per a parlar de la producció literària de la postguerra (1939) em cal parlar de la nostra cultura sota el franquisme. Malauradament, la nostra llengua deixava de ser oficial, i els progressos aconseguits durant la República quedaren abolits: la llengua desapareixia del panorama públic, de l'administratiu i de l'ensenyament, i tornava a la clandestinitat.
No obstant això, malgrat la falta d'una infraestructura editorial, en la dècada dels 50 apareix la novel·la més complexa i colpidora d'aquest període, Incerta glòria de Joan Sales, que patí la censura, on s'narra l'experiència de la guerra des del punt de vista dels vençuts. L'obra va estar guardonada amb el Premi Joanot Martorell.
Durant els anys 60 i 70 la dictadura, ja consolidada, deixa una certa permissivitat; tot i que l'ambient era contrari a la normalització lingüística, apareixen els grans narradors amb obres de denúncia social.
Principals narradors i obres
Cal destacar, d'una banda, la temàtica costumista i rural: Enric Valor, L'ambició d'Aleix.
D'altra, la fantàstica i la ciència-ficció: Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen.
També des de l'exili: Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, i Pere Calders, Invasió subtil i Al3 contes.
O bé en recerca del temps perdut: Yorenç Villalonga amb la seva obra Bearn.
Característiques de l'obra literària d'Enric Valor
Explica les característiques més importants de l'obra literària d'Enric Valor.
L'obra literària d'Enric Valor (Castalla, 1911-2000) es caracteritza, sobretot, per la gran riquesa lèxica i la frase elegant, a la manera de les veres novel·les realistes. De fet, les seves obres narren a la perfecció la vida social del sud del País Valencià, des de finals del segle XIX fins a la desfeta de la guerra civil (1936-39), i descriuen la natura de manera realista, sense lirisme, com a rerefons de la lluita d'uns homes per sobreviure dia a dia.
La seva primera novel·la fou L'ambició d'Aleix (publicada l'any 1960), però l'obra novel·lística més important és el Cicle de Cassana, que consta de 3 novel·les: Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enyà de l'Oritzo (1991). Aquesta trilogia representa la recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939. Valor rememora les seves vivències de joventut sobre la destrucció d'una classe social i no amaga els conflictes i les tensions.
La seva obra més coneguda són les Rondalles valencianes (1950-1958), on recopila i dona caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes.
Com a lexicògraf té un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) i La flexió verbal (1983), entre d'altres.
La producció literària de Mercè Rodoreda
La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d'acord amb aquesta asseveració? Explica per què?
Sí, és obvi, ja que Mercè Rodoreda, en les seves novel·les, realitza un profund anàlisi dels pensaments i els sentiments de les dones, que són les protagonistes, a través del monòleg interior.
En les seves obres, l'autora recrea l'univers de la infantesa, que simbolitza la felicitat, davant el món adult de la protagonista, que representa el patiment. Són dones marcades per les circumstàncies adverses, el desengany, el dolor i la solitud.
Les seves novel·les estan plenes de simbolisme:
- Aloma, que representa la joventut, descriu el pas d'una jove adolescent a l'edat adulta a través de la relació íntima i desgraciada amb un home madur parent seu.
- La plaça del Diamant, que representa la maduresa, és considerada una obra mestra de la nostra literatura on s'narra la vida personal i l'evolució psicològica de la protagonista, Natàlia, amb un intens to subjectiu, paral·lelament als fets històrics del moment: República, guerra civil i postguerra.
- Mirall trencat, simbolitzarà la vellesa i la mort.
En conclusió, es pot afirmar que Mercè Rodoreda és la principal exponent de la novel·la psicològica de la postguerra.
La narrativa dels anys 70 fins a l'actualitat
Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l'actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.
Durant els anys setanta assistim a un debilitament de la dictadura franquista, exemplificat per la salut precària del dictador i l'eliminació de la censura prèvia. Amb la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, l'Estat espanyol viu un procés de transició política que conduirà a un sistema democràtic.
Amb el sistema democràtic i els diferents estatuts d'autonomia, la nostra llengua va recuperar, en certa mesura, la consideració social i legal que havia perdut anys enrere. La cooficialitat i l'entrada en el sistema docent van contribuir a millorar quantitativament i qualitativament el circuit literari que, a partir dels anys 70, veurà augmentar considerablement el nombre d'editorials i de premis, entre ells els Premis Octubre, que des de l'any 1973 atorga Acció Cultural del País Valencià (ACPV).
Durant aquest període els autors de narrativa han conreat temàtiques i tècniques ben diferents: des de la narrativa realista i de tall tradicionalista, passant per novel·les transformadores i transgressores. Alguns d'ells han apostat per la literatura urbana, deixant de costat l'ambient costumista i rural d'anys anteriors; altres, en canvi, per la narrativa de gènere policíaca, de terror, eròtica o de ciència-ficció.
Tot i que resulta complicat fer una selecció d'autors de la narrativa catalana actual, podríem destacar Montserrat Roig amb obres com El temps de les cireres (1977), Quim Monzó amb contes com Uf, va dir ell (1978) o El perquè de tot plegat (1993), i Terenci Moix amb novel·les com El dia que va morir Marilyn (1970) o El sexe dels àngels (1992). Pel que fa a autors valencians destaquem, entre d'altres: Isabel-Clara Simó amb obres com Júlia (1983), Josep Lozano amb Crim de Germania (1980) i Ferran Torrent amb obres com Societat limitada, No empenyeu el comissari o La vida en l'abisme.
La narrativa curta de Quim Monzó
Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.
En primer lloc cal fer una breu introducció sobre la figura literària de Quim Monzó.
Nascut a Barcelona, ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres amb recull d'articles periodístics seus, també ha traduït obres d'importants autors estrangers. A més, les seves obres han estat traduïdes a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris. També cal dir que les seves freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació (televisió i ràdio) han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars.
Les seves narracions curtes reflecteixen la nostra societat actual perquè destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana des d'un punt de vista gens innocent, com en Uf, va dir ell.
D'altra banda, en el llibre de contes L'illa de Maians (No tinc res per posar-me, alitosi) indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i paranoies urbanes, la tirania de les màquines, etc., usant l'humor agre.
Pel que fa als seus recursos literaris, Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc.
Té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme.
Tendències de la poesia de la postguerra fins a finals dels anys 70
Tema 6: descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.
Durant el període de postguerra la poesia esdevindrà el gènere representatiu de les essències nacionals. L'exili va ser, en aquesta primera etapa, la vessant més important, dinàmica i creativa de la literatura catalana.
És precisament a l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra: Nabi, de Josep Carner (1941), i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es perpetua el codi postsimbolista heretat del Noucentisme. Paral·lelament a aquesta línia, n'hi ha una altra entorn de Josep Vicenç Foix, que reivindica la ruptura formal i lingüística i l'experimentalisme de les avantguardes.
Als anys 60, la menor pressió de la censura fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que s'enfrontarà a l'estètica de tradició simbolista. És l'anomenat realisme històric o social, i els seus màxims representants seran Pere Quart amb el llibre Vacances pagades (1960) i Salvador Espriu amb La pell de brau (1960), sense oblidar autors de renom com ara Miquel Martí i Pol amb obres com La fàbrica (1972). A les obres d'Espriu i Quart se sumen les d'autors valencians com Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1971).
En iniciar-se la dècada dels 70, però, es van produir una sèrie de fets que van marcar un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «Generació dels Setanta» -Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell- canviaran l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.
Aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic
Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.
Vicent Andrés Estellés va néixer a Burjassot (l'Horta) l'any 1924. Va estudiar periodisme i va treballar al diari Las Provincias, on va arribar a ser redactor en cap. Allí va iniciar una amistat intel·lectual amb Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, i va establir una relació amb la seva futura esposa, Isabel, que també marcaria la seva obra literària. Va estar notablement guardonat: Premi d'Honor de les Lletres Valencianes i altres premis.
És considerat un dels màxims renovadors de la nostra poesia contemporània, similar al paper que feren en altres èpoques Ausiàs March i Roís de Corella, i un dels principals conreadors del corrent realista de la dècada dels 60.
L'autor utilitza un registre lingüístic molt proper a la manera de parlar del poble, és a dir, ple de recursos expressius propis del llenguatge col·loquial.
Les seves obres tracten temes diversos com ara els anys de la postguerra, la fam, la mort, el país, la llengua, la vida quotidiana, l'amor i el sexe. Aquests temes són tractats des de diferents perspectives: denúncia social, compromís, ironia.
Entre la seva extensa obra, podem destacar: Llibre de les meravelles, L'amant de tota la vida, Llibre d'exilis... No obstant això, la seva Antologia poètica és la seva obra més llegida, i el seu poema més popular és «Els amants» del Llibre de les meravelles.
La producció poètica de Salvador Espriu
Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu.
Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma i va morir a Barcelona (1913-1985).
Va ser un dels escriptors més importants de la postguerra i un dels poetes més destacats de la nostra literatura.
Cal recordar que la nostra llengua i la nostra cultura van viure la repressió i la censura després de la guerra civil, durant el llarg període de postguerra, i que la majoria d'autors, com Espriu, hagueren de publicar les seves obres a l'exili o en la clandestinitat.
Espriu representa el naixement de la poesia realista i cívica dels anys 60 amb la seva obra La pell de brau, que posa de manifest una actitud de rebel·lia i d'inconformisme davant la situació social i política negativa que es viu al país. Evoca el món destruït per la guerra civil i la necessitat de reconciliació. La poesia es converteix, doncs, en el nou símbol de la pàtria.
Característiques bàsiques de la poesia actual
Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual.
En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre el context social des dels anys 70 fins a l'actualitat: fi del franquisme, reconeixement dels drets lingüístics, creació d'editorials (3i4, Sao, etc.), nous premis literaris; és a dir, un marc que facilita la divulgació d'obres literàries.
Quant a la poesia, els nous poetes formen una gran varietat de tendències i estils que, d'una banda, tenen en comú el rebuig del realisme reivindicatiu i de denúncia anterior i, d'altra banda, tenen un afany d'investigar i innovar amb el llenguatge, que serà un instrument d'indagació en la intimitat pròpia.
El poeta és un alquimista que experimenta; la seva poesia és hermètica, formalista i amb influències avantguardistes.
Els autors que podem destacar són: Pere Gimferrer, Els miralls, qui usa procediments avantguardistes com l'escriptura automàtica i la intertextualitat a fi de reconstruir el seu món íntim.
D'altra banda, Jaume Pérez Montaner, L'aurora del desig, per a qui les reflexions íntimes i el món social formen un conjunt ben articulat.
Joan Vinyoli, Salvador Jàfer, Josep Piera, Lluís Alpera, Ramon Guillem i Marc Granell són altres poetes rellevants.
La poesia de Miquel Martí i Pol
La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.
En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003), poeta, traductor i que també ha fet nombroses col·laboracions musicals, ja que els seus poemes han estat musicats per Lluís Llach, M. del Mar Bonet, Paco Muñoz… i recordar que ha estat un dels nostres poetes més guardonats; entre els premis que ha obtingut destaquen el Premi Nacional de Literatura i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A més, ha estat proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions. La seva obra poètica s'ha traduït a moltes llengües.
La seva poesia de qualitat no s'entén sense el seu compromís amb el poble, la seva condició obrera i la malaltia, l'esclerosi múltiple, que l'acompanyarà tota la vida.
La poesia de Martí i Pol té un caire autobiogràfic i la podem classificar en diverses etapes: a vegades els seus temes vénen condicionats per la seva malaltia i són la solitud, l'angoixa i la presència de la mort: Vint-i-set poemes en 3 temps.
Superada aquesta etapa, es renova amb l'actitud d'agafar-se a la vida i d'apostar clarament pel futur amb optimisme: Quadern de vacances. En aquest context de represa vital, al final dels anys setanta, publica Els nous camins i un llibre de poesia amorosa, Estimada Marta, obra dedicada al seu nou amor, un segon matrimoni després de la mort de la seva primera esposa.
En els llibres que publica durant els anys noranta, la poesia presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís i la inseguretat. Al Llibre de les solituds fa una reflexió sobre el país en el vessant polític i social.
Renovació teatral de la postguerra fins als anys 70
Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.
Com a introducció cal assenyalar que durant la postguerra la dictadura controlava totalment l'activitat teatral i va imposar el teatre en castellà.
No obstant això, durant els anys 50 i 60 el franquisme va començar a autoritzar algunes obres en la nostra llengua que hagueren de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat en premsa i ràdio.
Malgrat els entrebancs, es va produir una certa recuperació del teatre a Barcelona, on es representa Salvador Espriu, Primera història d'Ester, i altres autors coetanis.
Tanmateix, a València es viu una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià; el sainet era l'estrella.
Durant els 60, en els cercles universitaris es comença a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: el teatre avantguardista, el surrealista, l'absurd.
En els 70 apareixen grups que ofereixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques com el mim o la provocació.
Les companyies teatrals que podem destacar són: Els Joglars, dirigits per Albert Boadella, que en aquesta època fan teatre èpic de bandolers; Els Comediants, que representen teatre al carrer; Dagoll Dagom i La Fura dels Baus, que porten a terme poderoses i agressives imatges plàstiques.
Quant als autors, els dramaturgs més importants són: Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Rodolf Sirera.
L'obra teatral de Manuel de Pedrolo
Descriu els aspectes més importants de l'obra teatral de Manuel de Pedrolo.
L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Amb més d'un centenar de títols publicats, Pedrolo ha conreat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques.
Entre 1958 i 1963 va escriure un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de l'autenticitat, el sentit de l'existència i la llibertat, analitzada des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l'anomenat teatre de l'absurd.
En Cruma, Pedrolo va plantejar l'autenticitat de l'home des de premisses heideggerianes, segons les quals com més autèntic és l'home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior. En Homes i no, va tractar la rebel·lió d'una parella jove contra el conformisme heretat, i en peces com ara Situació bis, Darrera versió per ara o L'ús de la matèria va reflexionar sobre la llibertat des d'una òptica més genuïnament política i social.
Sorgit de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo, per tal de burlar-se de la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar-ne l'acció: les seves peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l'autor enfronta a situacions límit, des d'un plantejament existencialista.
Més que no pas el qualificatiu de l'absurd, Pedrolo reivindicava per a la seva obra el de teatre de l'abstracte.
Característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual
Descriu les característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual.
A partir dels anys setanta els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:
- Investigació de nous espais escènics. Les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en espais insospitats. Per exemple, La Cubana, que comença la representació fora del recinte teatral, o La Fura dels Baus o Els Comediants, que converteixen un estadi olímpic en un teatre.
- Rebuig del teatre escrit a priori. Algunes companyies elaboren el text a l'interior del grup. Rebutgen així la figura de l'autor teatral que escriu sol, a casa seva. En són un exemple Els Joglars.
- Importància de la figura del director escènic. És qui decideix finalment els detalls de tot allò que s'ha de representar, i això implica una implicació total en l'obra: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.
- Rebuig de la visió occidental del teatre. Davant la crisi que pateix el teatre occidental ha augmentat l'interès i la investigació per les formes teatrals africanes i sobretot orientals (Xina, Japó), totes elles més rituals i simbòliques.
- Barreja de mitjans expressius. Tot és vàlid en l'expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim (El Tricicle) i el circ (Els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l'obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen (La Cubana).
Josep Maria Benet i Jornet i el món audiovisual
Explica l'obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seva relació amb el món audiovisual.
El teatre de Benet i Jornet, d'inspiració realista, es basa, sovint, en tècniques d'origen literari (folletó, ciència-ficció, còmic, etc.). Benet i Jornet tracta la problemàtica d'aquella generació que va viure la postguerra i les seves limitacions, que van veure la seva vida escapçada, i denuncia l'actitud d'aquells que una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició s'oblidaren de les penúries que havien passat.
Entre les seves obres cal destacar: Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco, E.R. (versió cinematogràfica de V. Pons amb el títol d'Actrius), Testament (portada al cinema per V. Pons amb el títol Amic/Amat).
Però si avui dia és conegut és per ser el creador dels serials televisius en català de gran audiència: Poble Nou, Rosa, Nissaga de poder, Laberint d'ombres, Ventdelplà i El cor de la ciutat.
Poble Nou fou la primera telenovel·la en català i tot un fenomen social digne d'estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. L'acció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tota Catalunya. L'eix central de l'argument es teixia al voltant d'una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. Els completaven altres històries perifèriques: així, van aparèixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexuals i preocupacions socials com ara la sida. Es tractava d'un híbrid entre el relat de costums i l'estil folletinesc. La història, molt catalana, havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. En la sèrie s'intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.
Repercussió de l'assaig de Joan Fuster
Valora la repercussió de l'assaig de Joan Fuster en el context de l'època.
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana del segle XX. Fou un intel·lectual compromès amb els indigents i amb la recerca de la identitat valenciana vinculada a tots els territoris de parla catalana. La seva dedicació a l'assaig és amplíssima: va escriure assaig humanístic, sociopolític i d'història cultural. El seu estil és fresc, desenfadat, carregat de fórmules col·loquials. La seva mirada és subtil, sagaç, irònica i moltes vegades càustica.
L'assaig fou especialment perseguit durant els primers anys de la postguerra, ja que era considerat perillós per la seva forta càrrega ideològica. Fuster hagué de vèncer en la seva trajectòria intel·lectual moltes adversitats: censura, hostilitats, falta de mitjans, absència d'ambient cultural, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià, atonia cívica…
Entre les obres de caràcter humanístic de Fuster cal destacar El descrèdit de la realitat (1955), una reflexió sobre la funció de l'art, sobre la capacitat creadora de l'home; Diccionari per a ociosos (1964) i L'home, mesura de totes les coses (1967), que tracten de la crisi de l'home contemporani i de les diverses manifestacions artístiques.
Els textos sociopolítics són els més polèmics i influents, i provoquen tant adhesions com enfrontaments en una època en què ja s'entreveia la fi del règim: Qüestió de noms (1962), on s'analitza la polèmica pel nom de la llengua que afebleix la consciència nacional dels valencians; i Nosaltres els valencians (1962), l'obra cabdal, una reflexió profunda sobre el passat i el present dels valencians, on s'analitzen les nostres mancances i frustracions com a poble: l'autoodi, el provincianisme, la manca d'una força social compromesa… Fuster planteja la presa de consciència nacional dels valencians com a fet indispensable per a la construcció del nostre futur.
Les reflexions de Joan Francesc Mira sobre la realitat contemporània
Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho.
L'eix genèric d'aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se'n deriven, especialment el seu ús polític. El nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l'evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear «consciència col·lectiva», i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d'interessos molt concrets, són els temes centrals.
Moltes de les reflexions de Mira es basen en l'experiència, la seva i la dels seus lectors, la qual cosa aproxima i facilita molt la lectura d'unes obres que resulten accessibles i suggeridores. Una de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un punt de vista escèptic respecte a les conviccions absolutes, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món, fins i tot aquells que s'autoproclamen «normals».
Així, en la Crítica de la nació pura (1984) s'analitza el nacionalisme des de la perspectiva de l'antropologia social. Mira desfà tota una sèrie de tòpics sobre la nació entesa com un element «pur», net i lliure de contradiccions, per mostrar-nos el que realment és: una creació social, humana, dependent dels símbols i sempre en construcció. Amb una sòlida argumentació aporta un punt de vista crític i engrescador que desemmascara les postures «neutres» de molts teòrics, generalment adeptes al nacionalisme espanyol.
Sobre la nació dels valencians és una reflexió sobre la complicada adscripció nacional dels valencians. Mira opta per la via «valenciana», allunyada tant de la dependència espanyola com de l'abstracció intel·lectual que representa l'opció catalanista.
Cultura, llengües, nacions o Sobre ídols i tribus complementen la reflexió de Mira sobre la identitat com a element clau en la política moderna.