Literatura medieval y renacentista en català: caballeria, Tirant lo Blanc i la llengua valenciana

Cavallers i burgesos: el segle XV

En el segle XV hi ha molts canvis, com la pèrdua de poder de l'Església i l'arribada de l'humanisme italià, que conduirà al Renaixement. Aquí comença l'inici de l'Edat Moderna (1453). Abans, la dinastia castellana ja havia provocat la castellanització de la cort i de la noblesa. La unió d'Aragó i Castella amb el patrimoni de Ferran II i Isabel I es produeix el 1469. D'altra banda, Catalunya va caure a causa d'una greu crisi, contrastada amb la situació de bonança que vivia la ciutat de València, que va ser la primera en instal·lar una impremta; el primer llibre impresos va ser Les obres e trobes en llaor de la Verge Maria. La impremta va provocar una millora de l'educació de la població. En l'àmbit religiós va néixer una nova espiritualitat, amb una actitud més personal, disposada a alçar la fe cristiana en la intimitat.

La narrativa cavalleresca

Va nàixer a mitjan segle XII. Els primers relats cavallerescos s'inspiraven en les llegendes clàssiques grecollatines i, més tard, en els antics mites celtes. En el segle XV va canviar la mentalitat i es van afirmar nous valors: la realitat davant la fantasia i el valor de l'esforç propi. Així, les novel·les volen ser del tot realistes i sempre amb un heroi protagonista, de manera que ja no cal ser noble per ser protagonista.

La diferència entre la novel·la i el llibre cavalleresc és que en els llibres hi havia elements fantàstics, llocs exòtics i llunyans, èpoques estranyes i protagonistes amb superpoders. En canvi, les novel·les són més reals, el temps dels fets transcorre de manera cronològica i els protagonistes no tenen superpoders.

Curial e Güelfa

Escrita a mitjan segle XV, és anònima. Es tracta d'una història d'amor i d'armes en què un cavaller anomenat Curial fa proeses i gestes bèl·liques en nom de Güelfa, una dama de la noblesa. A més del tema amorós, el tema cavalleresc és el mitjà que farà possible l'ascens social de Curial. El protagonista és un heroi que actua dins els límits humans. D'origen humil, Curial assoleix l'honor i la fama pròpies d'un bon cavaller. L'acció transcorre durant el segle XIII, i la llengua és elaborada, amb frases populars, interrogacions; la descripció és realista i verosímil.

• Tema amorós: Curial, un jove humil, entra a la cort del marquès de Monferrat, on s'inicia en la cavalleria. Güelfa, una donzella, s'enamora d'ell. Curial viatja a Àustria, on li ofereixen la mà d'una altra donzella; Güelfa, gelosa, es retira en un convent.
• Tema militar: Curial lluita al costat del rei Pere el Gran i viu episodis amorosos, fet que convenç Güelfa de les seues infidelitats. Més tard, Curial li demana perdó.
• Tema saber i ciència: En un dels seus viatges, Curial naufraga i és apresat a Tunis. Allí coneix la donzella Camar, que s'enamora d'ell, però ell no vol res; aquesta se suïcida. Curial retorna i recupera l'amor de Güelfa, i es casen.

Tirant lo Blanc: personatges i estil

Els personatges són moderns perquè presenten una psicologia complexa, la qual cosa vol dir que semblen reals i evolucionen al llarg de la història. És un estil culte i retòric barrejat amb un estil col·loquial, amb jocs de paraules i refranys que donen color al diàleg àgil i ple de vivesa. També hi ha un aspecte original, com és l'erotisme sense embuts ni prejudicis.

Isabel de Villena

Era una dona del segle XV, de família burgesa. Als 36 anys va ser elegida abadessa del seu convent. Va ser una dona culta, autora de l'única obra Vita Christi. El paper principal és per a la Mare de Déu, i l'obra dona protagonisme a les dones que envoltaren la vida de Jesucrist (conta solament aquells passatges de l'Evangeli en què hi ha dones). L'estil natural i senzill fa que siga una obra amb molta afectivitat; també hi ha escenes de dramatisme emocional.

Joan Roís de Corella

Pertany al segle XV, de família noble, i tenia relació amb el poeta Ausiàs March. En l'obra de Corella van influir autors clàssics. Va participar en les tertúlies de Berenguer Mercader a casa seua, on es reunien els literats valencians. Corella classifica la prosa en grups:

• Tema amorós: La tragèdia de Caldesa
• Tema religiós: La vida de la gloriosa Santa Anna, La història de la gloriosa Santa Magdalena i La història de Josep, fill del gran patriarca Jacob
• Tema mitològic: La història de Leàndre i Hero
• Obres de circumstàncies: El triomf de les dones, El Parlament en casa de Berenguer Mercader

Variació lingüística

Variació diastràtica

Apareix en les formes expressives típiques del grup social al qual pertany o amb el qual es relaciona l'emissor. El nivell cultural de l'emissor sol ser perceptible en els distints argots. En general, els textos poden ser formals o col·loquials.

Variació diafàsica

Es produeix com a fenomen d'adaptació, d'adequació pragmàtica del discurs de l'emissor al receptor i a l'àmbit d'ús lingüístic en què aquest se situa. Origina els anomenats registres, que són el reflex de la capacitat humana d'adaptar-se a usos lingüístics restringits, pautats per certes normes, preferències lèxiques o morfosintàctiques que tenen en compte criteris d'innovació, tradició, moda...

• Registres formals: corresponen als usos cults, fidels a la correcció lingüística i amb tecnicismes propis de cada àmbit concret (per exemple, l'àmbit administratiu o jurídic).
• Registre literari: aquí el grau de formalitat és variable, depenent del tipus de llenguatge que es vulga reproduir, del gènere triat, etc.
• Registre col·loquial: és el que admet el grau menor de formalitat en la seua expressió; apareix en els usos més quotidians i informals del llenguatge.

L'estàndard

És la varietat comuna de la llengua, té la funció d'aproximar els parlants de varietats allunyades geogràficament i tendeix a desprendre's dels localismes o tecnicismes. Fem servir l'estàndard quan parlem o escrivim per a tots; en canvi, si parlem amb amics solem deixar-nos condicionar per les distintes variacions. És una varietat dinàmica en formació constant.

Preposicions

Preposicions àtones

• Simples: a, amb, en, de, per.
• Compostes: per a.

Preposicions tòniques

• Simples: cap, contra, des, devers, durant, entre, envers, fins, llevat, malgrat, mitjançant, segons, sense/sens, sota, ultra, vers, vora.
• Compostes: cap a, com a, des de, fins a, fora de, llevat de, tocant a.

La composició

La composició pròpia és la formada per dues paraules independents (paraigua, ferrocarril, gira-sol). També les paraules compostes poden ser les formades amb composició impròpia (antipatia, circumloqui, extraradi).

Consonants alveolars

S

Inici de paraula (sucre); entre consonant i vocal (dansa); a final de paraula (bus); darrere dels prefixos (asocial, entresòl).

SS entre vocals (arrissar, Eivissa).

C

Inici de paraula (cel, cera); entre vocals e-i (oci, ací); entre vocal i consonant (vacances, atenció).

Ç

Entre vocals (traça, peça); entre consonant i vocal (força, cançó); a final de paraula després de a, o, u (braç, veloç); en els sufixos -ança i -ença (confiança).

TS

Entre vocals (potser).

Z

Inici de paraula (zaire, zodíac); entre dues vocals (Ezequiel, trapezi); en els prefixos rizo-, piezo- (rizoma); en els sufixos -zoic, -zoide, -zou, -zoari (paleozoic, espermatozou); entre consonant i vocal (pinzell, esmorzar).

TZ

Entre vocals (dotze, tretze).

Conjugació verbal

Imperfet

Cantar: cantava, cantaves, cantava, cantàvem, cantàveu, cantaven.
Perdre: perdia, perdies, perdia, perdíem, perdíeu, perdien.
Témer: temia, temies, temia, temíem, temíeu, temien.

Passat simple

Cantar: cantí, cantares, cantà, cantàrem, cantàreu, cantaren.
Perdre: perdí, perdéreres, perdé, perdérem, perdéreu, perderen.
Témer: temí, temeres, temé, temérem, temèreu, temeren.

Futur

Cantar: cantaré, cantaràs, cantarà, cantarem, cantareu, cantaran.
Perdre: perdré, perdràs, perdrà, perdrem, perdreu, perdran.
Témer: temeré, temeràs, temerà, temerem, temereu, temeran.