Literatura religiosa i moral del segle XIV: Eiximenis, Vicent Ferrer i Turmeda
Literatura religiosa i moral al segle XIV
El segle XIV va ser un segle de crisi econòmica, social i espiritual. Una de les causes que la van provocar fou el Cisma d'Occident (1378-1417), que va comportar una divisió entre els membres de l'Església segons a quin papa obeïen: el de Roma o el d'Avinyó. En aquest context de confusió, hi va haver una relaxació dels costums i una pèrdua de confiança en els valors religiosos.
En aquest segle neix una literatura religiosa i moral adreçada sobretot a la gent de les ciutats, que pretén difondre els valors del cristianisme i els bons costums. Francesc Eiximenis, Vicent Ferrer i Anselm Turmeda, tres escriptors que pertanyien a ordes religiosos, són les figures més importants d'aquest tipus de literatura.
Francesc Eiximenis
Francesc Eiximenis va néixer a Girona cap al 1327. És un dels escriptors més prolífics de l'Edat Mitjana i un dels que ha tingut més difusió. Les seves obres van ser conegudes no només a la Corona catalanoaragonesa sinó per tot Europa, ja que durant els segles XV i XVI van ser traduïdes a diferents llengües.
La seva obra més important és Lo Crestià, escrita entre 1379 i 1386, que pretenia ser una mena d'enciclopèdia de la seva època.
Sant Vicent Ferrer
Sant Vicent Ferrer va ser un frare dominicà que va néixer a València el 1350 i que va assolir una fama universal per les seves predicacions a terres d'Espanya, França, Suïssa i Itàlia. Fou mestre en teologia i conseller de papes i reis. Va intervenir directament en el Cisma d'Occident, en què una divisió religiosa va provocar l'existència de dos i tres papes simultanis. L'any 1422 va participar en el Compromís de Casp a favor de Ferran d'Antequera. Es va dedicar a la predicació cristiana.
Vicent Ferrer mai no va escriure ni una lletra dels seus sermons, sinó que va tenir escrivents o reportadors. Tot i que en els seus sermons mostra un gran domini de l'oratòria i utilitza recursos teatrals, els sermons vicentins retraten l'ambient de la societat de finals del segle XIV. El llenguatge era viu, fresc, plàstic i espontani. A més, feia adaptacions populars de textos bíblics i inventava escenes religioses.