Literatura valenciana i catalana contemporània: autors, obres i tendències

Quim Monzó

Quim Monzó va nàixer a Barcelona i es va dedicar, entre altres coses, a ser dissenyador gràfic i guionista de ràdio i televisió. Es va donar a conèixer l'any 1976 guanyant els premis literaris de Girona amb la novel·la L'udol del griso al caire de les clavegueres.

Va destacar en gèneres com ara el conte i va tenir molt poca influència d'escriptors catalans anteriors, sols Pere Calders. Les seves obres parlen principalment de temes sobre el sexe. Les novel·les que més destaquen són L'udol del griso al caire de les clavegueres i La magnitud de la tragèdia.

El que més li agrada és fer articles on dóna la seva opinió i és molt franc. Quim Monzó escriu les seves columnes des de la seva condició de consumidor, usuari, receptor o espectador. En la seva obra també trobem reculls de contes on es fa perceptible una evolució cap a la màxima elisió d'elements superflus. El seu recull de contes més significatiu és El perquè de tot plegat, que tracta de manera repetitiva el tema de les relacions entre l'home i la dona.

El que Quim Monzó escriu es considera metaficció, és a dir, ficció sobre la ficció. Li agrada trencar amb els contes tradicionals i dir les coses pel seu nom. Alguns dels recursos literaris que utilitza són:

• La claredat expositiva
• El laconisme, que és l'expressió breu
• L'ús de l'estil directe
• La ironia
• La presència d'interrogants com a mecanisme d'assetjament del sentit dels fets
• Hipèrboles i onomatopeies

Li agrada usar exageracions i carrega les onomatopeies d'expressivitat i d'humor, utilitzant-les per economitzar el llenguatge («fer-lo més breu»). També li agrada usar freqüentment els adjectius, ja que li agrada jugar amb les connotacions dels qualificatius.

Per a finalitzar, en la seva temàtica li agrada retratar la societat usant noms absurds i adjectius en lloc de substantius per anomenar els seus personatges, i classifica la societat d'hedonista, consumista i desideologitzada.

La poesia valenciana del segle XX

Context històric

Pel que fa a Vicent Andrés Estellés, la seva literatura s'emmarca en els anys 1936-1939 (Guerra Civil) i el 1939 en endavant (dictadura franquista). Al mateix temps es produïen pèrdues democràtiques i repressió de la llengua i la literatura en català. Per tant, molts autors s'exiliaven i altres patien un exili interior per tal de no patir aquesta repressió. Predominava com a gènere literari la poesia.

Respecte a les tendències, a València, malgrat les circumstàncies adverses, va aparèixer l'editorial Torre.

Tendències poètiques

En primer lloc, la poesia de tradició simbolista (anys 40-50) es caracteritza pel domini de l'expressió, les metàfores i la combinació del símbol. Destaca Salvador Espriu.

D'altra banda, la poesia de tradició avantguardista (anys 40-50) tracta de la ruptura formal i lingüística i la incorporació de temes insòlits, com Joan Brossa.

A finals de la dècada del 60 i principi dels 70 es va produir l'arribada de joves a la Universitat de València d'altres pobles que encara no havien abandonat el valencià. La poesia de tradició realista tracta de la concepció de la literatura com un model de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. Hi ha tres tipus:

• Poesia de testimoni, amb una actitud inconformista (Vicent Andrés Estellés)
• Poesia social, amb major intenció de denúncia
• Poesia basada en l'experiència personal, amb mirada subjectiva i moral

La nova cançó era un moviment utilitzat tant per escriptors com per polítics, emprant la cançó per assolir major projecció i connexió amb un públic més ampli (cantants valencians com Ovidi Montllor).

Finalment, els anys 70 mantenen la continuïtat dels autors anteriors, com Josep Palomero, i es caracteritzen per l'interès centrat en la intimitat i la individualitat, així com per una reflexió sobre l'escriptura i la importància de la intertextualitat.

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés, poeta i periodista, és considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. Es va casar amb Isabel Llorente i van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. Aquest esdeveniment va marcar el poeta. Les obres més destacades són Llibre de les meravelles, de temàtica civil, i Mural del País Valencià.

Les seves línies temàtiques són: poesia civil, poesia de la quotidianitat, poesia existencial i poesia imaginativa.

• Poesia civil: predomina el tema de la guerra i la postguerra. Estellés interpreta les reivindicacions del seu poble.
• Poesia de la quotidianitat: l'autor escriu sobre coses diàries, circumstàncies professionals o la vida de les persones al carrer. Destaca Els fets.
• Poesia existencial: trobem la mort com a tema principal, per raons familiars. Destaquem Cançó de bressol, del llibre La nit. L'altre tema que desenvolupa, l'amor, expressa la sexualitat de forma directa, cosa que fa que sovint es tracti com a poesia eròtica. Remarquem Els amants.
• Poesia imaginativa: amb un to lúdic, treballa les formes de la poesia popular.

El seu llenguatge poètic es caracteritza per ser quotidià, proper al poble. Abunda l'adjectivació. Les composicions mètriques són variades.

Salvador Espriu

Salvador Espriu va ser el poeta català més important de la postguerra. Va passar bona part de la seva joventut a Arenys de Mar. També va estudiar Dret i Història Antiga i es va donar a conèixer molt jove. A més, la mort d'un amic, el poeta mallorquí Roselló-Porcel, i la del seu pare l'any següent, marcaran la vida del poeta.

Pel que fa a les característiques més importants, trobem diversitat de tendències:

• Tendència elegíaco-lírica (anys 50-60), vinculada al simbolisme: Cementiri de Sinera, són 30 poemes sobre Arenys, la més íntima, amb reflexions sobre la vida. Després, Les Hortes, on apareixen difunts propers, o Mrs Death, amb una concepció barroca de la vida.
• Tendència civil (anys 60), més referencial i directa, determinada per l'experiència de la guerra i la preocupació pel país. Destaca La pell de brau, que són 54 poemes on moralitza sobre la tragèdia de Sefarad per la guerra entre germans, amb un ús dèictic de la persona amb valor de plural col·lectiu.

Al llibre de Sinera, el tema inicial és l'esperança nova. Altres característiques són el gran bagatge cultural amb cultura bíblica, grega, egípcia i de tradició jueva, la creació de mites i símbols per moralitzar i, per últim, un afany de perfecció. El cantant Raimon va musicar alguns poemes d'Espriu.

La poesia actual

Pel que fa a la problemàtica actual de la poesia, n'és la falta de perspectiva temporal. Als anys 80 apareixen poetes que es consoliden als anys 90, nascuts a la democràcia i hereus de la pèrdua de la hegemonia de la poesia com a gènere literari.

Respecte a les característiques compartides, trobem:

• Una poesia entesa com a resultat de l'experiència, influenciada per la crisi econòmica de la societat urbana.
• El poeta fa evidents les contradiccions de la societat actual i és conscient que no les pot canviar.
• Certa claredat expressiva, amb molta descripció dels espais, intimitat al voltant de la temàtica amorosa o la metapoesia.
• La individualitat enfront de la societat globalitzadora.

D'altra banda, les tendències són: l'evolució de la poesia més realista, amb claredat expressiva i llenguatge quotidià (Miquel Martí i Pol); la continuïtat del simbolisme, amb cert retoricisme (Ramon Guillem); i l'avantguardisme, amb l'autor Albert Roig, que vol trencar amb els temes i les estructures.

Joan Fuster

Joan Fuster va començar la seva formació estudiant Dret, però el més significatiu de la seva obra són els seus assajos. Entre ells, trobem alguns de tipus humanístic, que tracten la crisi de l'home en un món canviant, com El descrèdit de la realitat i Diccionari per a ociosos.

Els assajos sociopolítics es caracteritzen per concebre la cultura valenciana sense folklorismes, concepte que va rebre crítiques. Amb Nosaltres els valencians tracta temes com el provincialisme, el particularisme valencià i la nostra singularitat, tot afirmant la nostra catalanitat tant política com cultural.

Els assajos culturals i literaris van suposar una recuperació del patrimoni literari després del franquisme. Destaquen els treballs sobre sermons de Sant Vicent Ferrer o Ausiàs March. A més, va fer diverses col·laboracions periodístiques a la premsa.

Joan Fuster, persona molt culta i formada, fa servir la intertextualitat i les citacions per donar suport als arguments propis. Busca contínuament la complicitat del lector amb un to irònic i sarcàstic i crida la seva atenció amb procediments tipogràfics.

En definitiva, és el gran escriptor valencià de la postguerra, alhora independent i compromès amb el seu poble, ja que va col·laborar a la modernització de la cultura valenciana, endarrerida per la dictadura. Home de pensament tolerant, defensa la raó i la intel·ligència sense deixar-nos indiferents.

Joan Francesc Mira

Joan Francesc Mira, llicenciat en Filosofia i Lletres, va ser investigador d'antropologia i professor de la Universitat de València. Entre les seves obres destaquen la narració Els cucs de seda i Borja Papa. També podem trobar en la seva producció escrits d'investigació històrica, crítiques literàries, traduccions o assajos.

En la seva faceta de columnista, va resultar ser l'únic representant d'aquest gènere a València. Empra la ironia i pretén crear als seus articles un diàleg o debat amb el lector.

En l'àmbit dels assajos de Joan Francesc Mira hi destaquen temes com el nacionalisme, la identitat individual i col·lectiva o la diferenciació entre nació política i nació cultural. Sobre aquest últim tema, l'autor comenta la dificultat de supervivència d'una nació purament cultural avui en dia. Cal esmentar també el seu compromís cívic i polític.

Segons Enric Sòria, l'autor esmentat és un «nacionalista intel·ligent i civilitzadament adversatiu», sempre disposat a matisar i flexibilitzar posicions intolerants.