Modernisme català: Alcover, Fabra i la modernització de la llengua i la cultura
Antoni Maria Alcover
Antoni Maria Alcover va elaborar el diccionari, que va recollir contes de gran riquesa lingüística. El 1885 publica les Contarelles i el 1896 els vint-i-quatre volums de l'Aplec de Rondalles Mallorquines. Va sorgir la idea de fer un diccionari amb materials recollits de primera mà al Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. El seu diccionari no havia de ser local ni regional, sinó nacional, i, a més, volgué que no fos únicament dialectològic, sinó també històric i amb documentació literària.
Pompeu Fabra
El 1891 va publicar «Ensayo de gramática de catalán moderno» a L'Avenç. Amb els seus escrits, Fabra és l'autèntic artífex de la normativització moderna de la nostra llengua. Pompeu va elaborar les Normes ortogràfiques, el Diccionari ortogràfic, la Gramàtica catalana i el Diccionari general de la llengua catalana. Aquestes quatre obres formen el corpus normatiu de la llengua catalana.
El Modernisme
El Modernisme és un moviment literari, cultural i artístic que neix a finals del segle XIX amb uns objectius molt clars: modernitzar i europeïtzar la societat, la cultura, la literatura i la llengua catalana (1892-1911). La cultura catalana en general, i la literatura, no recuperarien l'originalitat perduda durant la decadència. Però també els modernistes es van revoltar contra la cultura de la Renaixença en el seu afany de modernitzar la cultura, rebutjant els ideals del romanticisme. Al mateix temps, es van declarar partidaris del realisme i del naturalisme, que suposaven una autèntica innovació en la narrativa del moment. Coneixedors del model europeu, van decidir recuperar l'originalitat acostant-se a aquests per tal d'aconseguir un estil propi.
L'actitud modernista
Modernitzar i europeïtzar la societat i la llengua passava per canviar els gustos artístics de la classe burgesa de la qual provenien els modernistes. Això va provocar enfrontaments i tensions que es reflecteixen d'alguna manera en la seva obra. Hi havia dues tendències:
1. Regeneracionisme
Creien que l'art alliberava els individus del materialisme i de l'egoisme, i els donava capacitat de decisió per transformar la societat. L'art, per tant, ha d'estar al servei de l'educació de la societat. Aquesta actitud rebia les influències de les idees de Nietzsche (vitalisme).
2. Esteticisme
Consideraven que l'art no tenia cap més finalitat que procurar plaer estètic a qui l'adquireix, com una forma d'evasió de la realitat quotidiana, rutinària i desagradable. Seguidors dels simbolistes francesos com Baudelaire i del decadentista anglès Oscar Wilde («L'art per l'art»).