La narrativa catalana durant la postguerra: exili, censura i represa literària

La narrativa catalana després de la Guerra Civil

Abans de la Guerra Civil semblava que s'havia encetat un camí cap a la normalització de la narrativa; però, en acabar aquesta, el govern franquista va prohibir l'ús públic i oficial de la nostra llengua. A més, es van abolir els estaments i organismes oficials i les activitats culturals: revistes, diaris, ràdio i editorials.

És lògic pensar, doncs, que tot això va afectar de manera decisiva la narrativa, ja que es va interrompre l'activitat dels escriptors que havien començat a publicar abans de la guerra, i la falta de llibertats i d'un àmbit literari va dificultar l'aparició de nous escriptors.

L'exili

Molts d'ells, com Pere Calders o Mercè Rodoreda, van exiliar-se: la majoria a França i alguns, a causa de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, a Amèrica. Des de l'exili, i malgrat les dificultats, van iniciar una activitat cultural important (edició de llibres i revistes).

Es va produir una literatura no vinculada especialment a cap moviment literari, però que tenia alguns trets comuns, com:

• El to autobiogràfic.
• El tema de l'enyorança.
• El sentiment de frustració i de fatalitat del destí.
• La denúncia de la guerra i de les seues conseqüències.

Alguns novel·listes exiliats, com Vicenç Riera Llorca, Xavier Benguerel i d'altres, van publicar obres la majoria de les quals tenen com a tema la dura experiència de l'exili.

L'exili interior

Els escriptors que es van quedar aquí van patir un «exili interior», és a dir, un exili que els feia autocensurar-se per no patir la repressió de la dictadura. Van haver de fer la seua activitat literària en la clandestinitat (edició de revistes subversives, tertúlies en cases particulars...).

En aquestes circumstàncies, la novel·la va reaparèixer lentament, primer a l'exili. Però no va ser fins a la dècada dels seixanta que, com a conseqüència de la recuperació econòmica, les editorials van apostar per la publicació de novel·les.

Tendències narratives

Totes aquestes dificultats van contribuir a que els narradors fossin figures aïllades que van conrear
tendències narratives diverses, entre les quals destaquen:

• La novel·la psicològica: La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.
• La novel·la realista: L'ambició d'Aleix, d'Enric Valor.
• La narrativa fantàstica o d'evasió: Pere Calders.
• La recerca de procediments innovadors: Manuel de Pedrolo.

Conclusió

Podem concloure que, malgrat que la Guerra Civil i la immediata postguerra van suposar un tall en la producció narrativa, es va aconseguir, amb el temps, una continuïtat literària digna.

T1- Explica en quina mesura ...