La Novel·la Psicològica i la Poesia Contemporània en la Literatura Catalana

Mercè Rodoreda i la Novel·la Psicològica

Sí, és obvi, ja que Mercè Rodoreda en les seues novel·les realitza un profund anàlisi dels pensaments i els sentiments de les dones, que són les protagonistes, a través del monòleg interior.

En les seues obres, l’autora recrea l’univers de la infantesa, que simbolitza la felicitat, enfront del món adult de la protagonista, que representa el patiment. Són dones marcades per les circumstàncies adverses, el desengany, el dolor i la soledat.

Les seues novel·les estan plenes de simbolisme:

• Aloma, que representa la joventut, descriu el pas d’una jove adolescent a l’edat adulta a través de la relació íntima i desgraciada amb un home madur parent seu.
• La plaça del Diamant, que representa la maduresa, és considerada una obra mestra de la nostra literatura on es narra la vida personal i l’evolució psicològica de la protagonista, Natàlia, amb un intens to subjectiu, paral·lelament als fets històrics del moment: República, Guerra Civil i postguerra.
• Finalment, Mirall trencat simbolitzarà la vellesa i la mort.

En conclusió, es pot afirmar que Mercè Rodoreda és la principal exponent de la novel·la psicològica de la postguerra.

La Narrativa Actual i el Context Sociocultural

Durant els anys setanta es produeix un debilitament de la dictadura franquista; en l’àmbit literari, s’elimina la censura prèvia. Amb la mort de Franco (1975), l’Estat espanyol viu un procés de transició política que conduirà a la democràcia i als estatuts d’autonomia. Aquesta nova realitat ocasiona que la nostra llengua recupere, en certa mesura, la consideració social i legal que havia perdut anys enrere. La cooficialitat i l’entrada en el sistema docent van contribuir a millorar quantitativament i qualitativament el circuit literari que, a partir dels anys 70, veurà augmentar considerablement el nombre d’editorials i de premis, entre ells, la creació dels Premis Octubre, que reconeixen les millors obres en valencià publicades cada any.

Durant aquest període, els autors de narrativa han conreat temàtiques i tècniques ben diferents; des de la narrativa realista i de tall tradicionalista, passant per novel·les transformadores i transgressores. Alguns d’ells han apostat per una literatura urbana, deixant de costat l’ambient costumista i rural d’anys anteriors, i altres, en canvi, per la narrativa de gènere policíaca, de terror, eròtica o de ciència-ficció.

Tot i que resulta complicat fer una selecció d’autors de la narrativa actual, podríem destacar:

• Montserrat Roig amb obres com El temps de les cireres (1977).
• Quim Monzó amb reculls de contes com Uf, va dir ell (1978) o El perquè de tot plegat (1993).
• Terenci Moix amb novel·les com El dia que va morir Marilyn (1970) o El sexe dels àngels (1992).
• Pel que fa a autors valencians, destaquen entre altres Isabel-Clara Simó amb obres com Júlia (1983), Josep Lozano amb Crim de Germania (1980) i Ferran Torrent amb No emprenyeu el comissari, Societat limitada o La vida en l'abisme. També autors com Josep Franco segueixen les tècniques de Quim Monzó en obres com Antropologia parcial.

Quim Monzó: Estil i Narrativa Breu

En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre la figura literària de Quim Monzó.

Nascut a Barcelona, ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres amb reculls d'articles periodístics seus; també ha traduït obres d’importants autors estrangers. A més, les seues obres han estat traduïdes a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris. Cal dir que les seues freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació (televisió i ràdio) han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars.

Les seues narracions curtes reflecteixen la nostra societat actual perquè destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana des d’un punt de vista gens innocent, com en Uf, va dir ell.

D’altra banda, en el llibre de contes L'illa de Maians (No tinc res per posar-me, Halitosi) indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i paranoies urbanes, la tirania de les màquines, etc., usant l’humor agre. Mireu el conte de El perquè de tot plegat.

Pel que fa als seus recursos literaris, Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc.

Té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme.

La Poesia Catalana des de la Postguerra fins als Anys Setanta

Durante el período de posguerra la poesía seguirá diversas tendencias: la poesía pura, la poesía avantguardista, la poesía realista i social dels anys 60 y la poesía més intimista dels 70 esdevindrà el gènere representatiu de les essències nacionals.

És precisament a l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra: Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943), en ambdós casos amb influències simbolistes. Paral·lelament, Josep Vicenç Foix reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.

Als anys 60, la menor pressió de la censura fa possible l'aparició d'una poesia de caràcter més realista i de compromís polític. És l’anomenat realisme històric o social i els seus màxims representants seran:

• Pere Quart amb el llibre Vacances pagades (1960).
• Salvador Espriu amb La pell de brau (1960).
• Miquel Martí i Pol amb obres com La fàbrica (1972).
• Gabriel Ferrater amb Les dones i els dies i el tractament novedós dels seus temes: l’erotisme franc i el pas del temps.
• Poetes valencians com Lluís Alpera o Vicent Andrés Estellés amb Llibre de meravelles (1971).

En iniciar-se la dècada dels 70, però, es van produir un seguit de fets que van marcar un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» —Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria-Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell— canviaran l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.