L'Obra Teatral de Manuel de Pedrolo: Claus i Característiques

És un poeta, dramaturg, assagista i novel·lista, un dels escriptors més llegits de la postguerra. Va escriure entre 1954 i 1963 un total de tretze obres, on presenta una investigació sobre la llibertat de l’home que naix essencialment de l’activitat de reflexió, de compromís social i de denúncia que Pedrolo, en tant que escriptor, assumí aproximadament cap a les darreries dels anys cinquanta.

La seua producció teatral consta de tretze obres concentrades en el tema de la llibertat i amb coincidències amb l'anomenat teatre de l'absurd. Les característiques d'aquest teatre són l'abandonament deliberat d'una construcció dramàtica racional, el rebuig del llenguatge lògic conseqüencial i la utilització de diàlegs aparentment sense significat.

Les Obres Clau de Pedrolo

• Cruma (1957) és la peça amb què començà a despuntar Pedrolo com a dramaturg. És la més acostada a la tendència absurdista del teatre europeu de l’època. Pedrolo hi exposà un tema ben existencialista: el de l’autenticitat de l’home.
• A Homes i No planteja el tema de la llibertat. Per a ell, l’home és essencialment lliure i a cops coneix els condicionaments i es rebel·la contra el seu conformisme: lluita per la llibertat sense saber si això l’ha de dur o no al fracàs. A més, si l’home no pot aspirar a ser lliure en el món, cal que no siga en ell mateix per poder assolir la llibertat absoluta.

Problemàtica Política, Social i Filosòfica

Inserides dins una problemàtica més específicament política i social, Pedrolo medità sobre diversos aspectes en unes quantes obres:

• A Situació bis abordà la decepció i el fracàs de la lluita política davant la manca de fidelitat dels guanyadors als ideals inicials en no voler modificar les estructures establertes.
• A L’ús de la matèria qüestionà l’aparell burocràtic vist des de dins.

En altres peces reflexionà essencialment entorn d’aspectes més pròpiament filosòfics del coneixement del món. Per exemple, a Algú a l’altre cap de peça l’autor s’encarà a un conflicte de base existencialista: .

Un cert retorn al que significà Cruma i l’abandonament, per tant, de la seua obra posterior pel que fa al desenvolupament de situacions absurdes dins una coherència discursiva, el trobem a les dues peces etiquetades per Pedrolo de "realisme exasperat": Bones notícies de Síster i Acompanya qualsevol cos.

Últimes Obres i Realitat Immediata

A les seues últimes obres, les referències a la realitat directa, immediata, es feren més explícites. Així, tenim com a exemples La sentència (1966) i Aquesta nit tanquen (1973), on tracta el tema de la tortura, i D’ara a demà (1977), entorn de l’avortament.