Percepciones de Civilización y Barbarie en la Antigüedad: Estrabón y la Expansión Griega
La Imagen del Bárbaro y del Civilizado en la Antigüedad
El interés por el otro, por la alteridad diferenciada de lo que se considera propio, ha estado constantemente presente en el desarrollo del conocimiento humano. Las maravillas o los horrores, la barbarie y lo exótico, son aspectos que llaman la atención y que han sido recurrentes, también, en la antigüedad grecorromana. Tenemos un antecedente en el siglo V a. C., en las Historiae de Heródoto, donde se describen las diferentes manifestaciones materiales y simbólicas de, por ejemplo, los egipcios. De esta manera, los libros de Geografía de Estrabón (63-64 a. C. - 19/24 d. C.), son también un intento descriptivo, calificado académicamente como etnogeografía antigua, del mundo del Mediterráneo en época romana.
Estrabón y la Península Ibérica
En especial, el libro III trata sobre la Península Ibérica, a la que Estrabón llama Iberia. Los últimos estudios de su obra han visto en esta la elaboración de una identidad etnopolítica más o menos homogénea que responde a un [...] de la zona del sur de la Península Ibérica, cuya cota de civilización es más alta, diferenciada de la zona meridional y norte, en la que los aspectos étnicos priman sobre los de la organización política, social y económica. En este sentido, es evidente que la obra de Estrabón, un autor grecolatino, estará caracterizada por la superioridad de griegos y romanos. Aun así, no tiene por qué ser radical, sino que el [...] está en estrecha relación con el [...] (cita). Podemos considerar que el estudio que hace Estrabón sobre Iberia tiene un sentido crítico, ya que hace referencia y comentarios respecto a lo que han dicho otros autores sobre el tema que esté tratando: [...] (Geografía, III 1.6).
Fuentes de Estrabón
Las fuentes que utiliza las podemos dividir en dos tipos:
En primer lugar, y pese a que no son explícitas, salvo algunas claras referencias ejemplificadas en el pasaje previamente citado, están las obras de tradición geográfica helenísticas más importantes como Eratóstenes, Píteas, Posidonio, Artemidoro, Asclepíades o Timóstenes y, evidentemente, Polibio. Se ha considerado que estos autores sirven como filtros a Estrabón de las anteriores experiencias en la Península Ibérica, como la de Bruto y Cepión, para poder hacer una [...], es decir, el estudio de las comunidades que habitan la Península Ibérica, que lo delimitan y la transformación de las estructuras políticas y de organización social.
En segundo lugar, tenemos las fuentes mitológicas, principalmente Homero, del que hace una selección de lo que puede ser considerado como una fuente de información fiable, y separa aquella narración relacionada con los tiempos mitológicos, y acepta solo lo que podemos enmarcar después de la caída de Troya hasta el dominio feniciopúnico y romano sobre el Mediterráneo. A esto le añade información de otras narraciones literarias de Estesícoro, Anacreonte, entre otros; al igual que recursos arqueológicos (véase Estrabón y la Turdetania).
La Visión Etnográfica de Estrabón
Con todo, Estrabón hace una descripción etnográfica y geográfica, nutrida de una fuerte visión histórica, es decir, que no solo se limita a hacer lo que conocemos como una [...], sino que también analiza las formas de vida de las etnias de Iberia. En este caso, los pueblos no romanos o no romanizados, son considerados bárbaros, sujetos que no conocen la civilización y sus ventajas. Por lo tanto, desde una visión de clara superioridad en todos los aspectos, la civilización o estar civilizado supone tener o haber aprendido la manera de interpretar y organizar la realidad al modo romano. De hecho, para Estrabón, las conexiones y los contactos con los romanos son muy importantes y resalta que [...] (Geografía, III, 3, 8), en referencia a las tribus de las montañas: los galaicos, astures, cántabros y vascones, además de unos grupos, sobre los que muestra desagrado por lo [...] de su nombre. No obstante, el problema de la desconexión se resuelve gracias a la [...], algunos controlados por César Augusto, y también incluidos en las filas del ejército romano.
Así pues, la imagen del indígena civilizado representa aquella comunidad no romanizada que adopta la manera de hacer romana, que incluso lucha junto a los romanos contra otros pueblos indígenas, después de un proceso de asimilación de la cultura romana. No solo de la cultura romana en sí, sino que también la proximidad los convierte en comunidades con mucha más proximidad hacia la civilización grecorromana. Estos pueblos eran los que se localizaban en la zona sur, con contactos con el norte de África y en el Mediterráneo, que les abría las puertas al comercio por vía marítima. Estrabón estudia estos pueblos, haciendo la diferenciación que hemos comentado al principio, que todavía no han sido romanizados y muestra los diferentes aspectos de su vida cotidiana, de la organización social y las instituciones que erigen para administrarla, si es que tienen, como también la política, la economía y la religión.
Aspectos que son importantes para tener una visión completa del otro. Estrabón ha sido considerado como uno de los más importantes etnógrafos de la antigüedad. Sin embargo, es necesario recordar que su objetivo no era científico, ni en lo referente a la metodología, ni a las conclusiones, sino que se trata de una obra literaria. Es una explicación de lo lejano y aún más cuando se trata de la Península Ibérica, un territorio que se consideraba que estaba en los confines del mundo. Quiere explicar lo exótico y que atraiga la atención al lector. El estudio de Estrabón refleja una [...]: los que se encuentran en la zona sur y la franja mediterránea y las poblaciones del noroeste. En consecuencia, la imagen del bárbaro también queda diferenciada por el grado de civilización, que quedará reflejada a la hora de narrar las características del territorio que habitan. Es más, siempre hay una relación entre el contexto natural y las formas de vida.
La Expansión Colonial Griega: Orígenes y Desarrollo
Muchas ciudades modernas tienen su origen en antiguas colonias griegas fundadas desde el siglo VIII al siglo VI aC a lo largo de gran parte de la Mediterrània y de la Mar Negra. Desde el Cáucaso hasta la península Ibérica, ocupando siempre tan solo la costa, van estendre el seu món (oikoumene), de tal manera que el filòsof Plató va poder dir, en la primera meitat del segle IV aC, que "des de Fasis fins a les columnes d'Hèracles, habitem a l'entorn de la mar com formigues o granotes a l'entorn d'un bassal" (Fedó, 109b). Odessa a Ucraïna; Istanbul, l'antiga Bizanci, a Turquia; Nàpols, Tarent, Palerm i Siracusa a Itàlia, i Niça i Marsella a França van néixer com a fundacions colonials que van expandir la cultura grega per tota la Mediterrània. Conseqüència d'aquesta colonització podrien ser les minories gregues que encara existeixen al sud d'Itàlia.
El Concepto de Apoikía
Utilitzar el concepte colonització pot generar confusió a causa de l'ús que s'ha fet arran del colonialisme modern. El terme colònia (colonia) deriva d'un terme llatí que en l'origen designa una fundació urbana depenent de l'Estat romà. El terme apoikía (d'oîkos) tindria per a un grec del segle VIII al segle VI aC un significat més pròxim al d'immigració, amb la finalitat d'establir un assentament independent de la metròpoli o un barri habitat per grecs en una ciutat no grega. En d'altres ocasions els grecs creaven un empórion, simple enclau comercial i portuari que depenia d'una metròpoli que, amb el pas del temps, també acostumava a esdevenir una ciutat independent.
El Fenómeno Colonial Griego
El fenomen colonial grec és paral·lel a la formació de la polis arcaica, provocada per la reunió dels aristòcrates en nous nuclis urbans al voltant de santuaris. Cal cercar les causes d'aquesta emigració massiva en els canvis socials i econòmics que es produeixen a les polis gregues en època arcaica. D'una banda, les solidaritats que entre ells s'estableixen els permeten incrementar el seu poder i exercir una pressió més gran sobre els petits camperols, que amb prou feines poden conrear les seves terres. D'altra banda, el progressiu augment de la població provoca una manca de terres per a tothom (stenochoría), perquè les petites propietats agrícoles s'han de repartir entre diversos hereus en lots insuficients per subsistir o bé el primogènit deixava sense heretat els seus germans i aquests han d'emigrar a la ciutat. En aquestes circumstàncies molts petits pagesos contrauen deutes amb els grans propietaris i finalment han de malvendre'ls les seves parcel·les per pagar-los. Un cop han perdut la seva font de recursos han de marxar també a la ciutat. Allà entren en conflicte els aristòcrates que pretenen acaparar el poder i les masses sense recursos provinents de les zones rurals. Finalment, els soldats (hoplites), provinents de les classes mitjanes, reivindiquen el dret a participar en el govern de la polis. Davant d'això, per evitar les revoltes i conservar el seu domini, els poderosos promouen l'enviament dels descontents enllà del mar.
El Proceso de Fundación de una Colonia: el Oikistés
El procés de fundació d'una colònia comença amb la sanció religiosa de l'oracle de Delfos i la designació d'un cap d'expedició. Aleshores el grup de colons, provinents d'una o més ciutats, s'embarquen cap al lloc on s'ha previst la fundació de la nova ciutat, ja conegut abans per les expedicions comercials. L'elecció de l'emplaçament respon a dos objectius: cercar terres cultivables abundants i més fèrtils i aconseguir una ubicació en un lloc de pas i amb un bon port que afavoreixi els intercanvis comercials. Les funcions bàsiques del oikistés són transferir des de la metròpoli el culte a una divinitat i el foc sagrat de la ciutat, dictar les primeres lleis i controlar el repartiment de les terres entre els colons amb la previsió de deixar parcel·les sense assignar per a futurs nouvinguts.
Un cop fundada la nova ciutat és una polis amb el seu propi govern, plenament independent de la ciutat mare, amb la qual sol conservar, de tota manera, vincles religiosos, comercials i de política exterior. Les noves ciutats solen seguir un pla ortogonal, que facilita la divisió de l'espai urbà entre els seus nous ciutadans. Els fundadors rebien no solament un lot dins el recinte urbà sinó també una part en el territori del voltant destinada al conreu. Així els primers colons esdevenien els principals terratinents, mentre que els que arribaven després havien de fer-se arrendataris seus, ocupar pitjors terres o bé dedicar-se a una activitat artesanal o comercial.
Tres Fases de la Colonización Griega
Dins del fenomen colonial grec es poden distingir tres moments en els quals els colons es dirigeixen a zones diferents:
- Les primeres fundacions arcaiques fins al segle VII aC. Són establiments grecs a la costa síria i fenícia. No es tractava de ciutats sinó tan sols de barris en nuclis urbans ja existents amb una finalitat comercial, com per exemple Al Mina.
- Des de la fundació de Pitecusa el 775 i fins al 675 aC es colonitza sobretot Sicília, el sud d'Itàlia, conegut pels grecs com la Magna Grècia, i el nord de l'Egeu.
- A partir del 675 fins a la primera meitat del segle V aC la colonització es dirigeix des de Grècia fonamentalment en dos sentits: cap al nord-est (Tràcia, l'estret dels Dardanels, Bòsfor i tota la mar Negra) i cap al nord-oest (Còrsega, la Gàl·lia i la península Ibèrica).
Tot i que no podem establir una diferenciació taxativa en l'economia dels establiments colonials, sí que semblen existir almenys dues tendències. D'una banda, tindríem les colònies de tipus agrícola, com Siracusa i Tarent, que cercaven lluny noves terres de conreu. De l'altra, existirien unes colònies especialitzades fonamentalment en el comerç com, per exemple, Massàlia (l'actual Marsella) i Empòrion. Amb el pas del temps per a moltes colònies comercials el control del territori agrícola esdevé tan important com l'activitat comercial.
Els Eubeus i les Primeras Expediciones
Eubea és una illa gran que es troba en la ruta natural entre les Cíclades i la plana de Tessàlia; un estret braç de mar la separa de la regió de Beòcia. Els eubeus eren jonis per dialecte. La terra d'Eubea és en general pobra, només al centre-sud la plana del Lelant, és apta per a l'agricultura. En aquesta plana s'havia ubicat Lefkandi a l'edat fosca. A començaments de la Grècia Arcaica la plana era en disputa entre dues ciutats rivals: Calcis i Erètria. L'existència de tallers bronzistes a l'illa sembla animar les primeres navegacions de grecs fora de l'Egeu. Anaven a Xipre i Fenícia, a la recerca de coure i estany. Vers 825-800 aC els eubeus fundaren un petit enclau comercial (un empori) a Síria del Nord, prop del riu Orontes i de la desapareguda Ugarit. Es coneix amb el nom actual d'Al Mina. Pels eubeus Al Mina era un trampolí comercial cap als regnes arameus siris.
En els primers temps sembla existir més col·laboració entre grecs i fenicis que rivalitat. L'elecció del primer empori es va realitzar escollint un illot al nord de la Badia de Nàpols, un indret de fàcil defensa per una petita comunitat.
La Colonización de la Magna Grècia
Gairebé al mateix ritme en què els grecs s'organitzen en póleis, aquests inicien una intensa colonització a Itàlia i Sicília. En la colonització de la Magna Grècia participaren grecs de gairebé totes les contrades, excepte de l'Àtica, que sembla assumir el seu increment poblacional per mitjà d'una intensa ocupació de tots els racons de la península.
Si Pitecusa havia estat la primera fundació eubea a Occident, de caràcter comercial, Cumes significà un pas notable en la presència grega a Itàlia. En primer lloc s'ubica directament al continent, en segon lloc, front al caràcter d'emporion de Pitecusa, constitueix la més antiga apoikia pròpiament dita. Poc després, alguns colons de Cumes es desplacen uns quilòmetres més al sud, fins al Golf de Nàpols, on fundaren Partènope (casc antic de Nàpols) i Neàpolis (Nàpols). A finals del segle VIII aC alguns eubeus invitaren un grup de messenis a unir-se i fundar junts una nova ciutat: Regio (l'actual Regio Calàbria).
Colònies Aquees, d'Esparta, Lòcries
Les fundaren grecs del nord-oest del Peloponès (regions d'Acaia i Èlide). Les colònies de Metapont, Síbaris i Crotona, són gairebé simultànies, les tres dels darrers anys del segle VIII aC. Abans de la destrucció, alguns sibarites, al voltant de 675 aC, havien fundat Posidònia (romana Paestum), 80 km al sud de Cumes i competidora comercial d'aquesta. Tarent és la única fundació espartana, c. 710 aC, estranya perquè hi havia terra suficient a Lacònia. El mite assenyalava que en el transcurs de la I Guerra Messènia hi hagué un incident.