Poesia catalana entre 1920 i el final del segle XX: Riba, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Torres, Vinyoli i Villangómez

Poesia entre 1920 i el final del segle

Aquest moviment ens trobem amb una poesia culta, elegant i ben feta. Un llarg nombre d'escriptors realitzen una important tasca literària orientada al redreçament cultural de la nostra comunitat lingüística. Les principals tendències són:

• Pervivència del model noucentista
• Postsimbolisme
• Poesia metafísica i existencial
• Lírica de caire social o realisme històric
• Pervivència de l'escola
• Nous valors

Carles Riba

Neix a Barcelona el 1893 i mor el 1959. Va ser un intel·lectual format dins el corrent noucentista. Va estudiar dret, filosofia i lletres. Es va casar amb Clementina Arderiu. El 1939 s'exilia a França, però cap al 1943 torna a Barcelona. En tornar, fa de mestre dels poetes postsimbolistes.

Obra

Comença a escriure el 1920, amb la intenció de ser un poeta noucentista. Escriu Estances (1913-1925) i, més tard, Segon llibre d'estances (1925-1938). També publica Elegies de Bierville (1943, tendència simbolista), Del joc i del foc i Esbós de tres oratoris.

Salvador Espriu

Neix a Girona el 1913 i mor el 1985. És hipocondríac. Va estudiar dret, filosofia i lletres. Pertany a la literatura postsimbolista i metafísica i, abans de la Guerra Civil, ja comença a escriure i publica una Història universal i diversos llibres de poemes i narracions.

Obra

La poesia té un apartat de metafísica i elegíaca, i és una contínua reflexió sobre la mort: Cementiri de Sinera (1946), Les hores (1951), Mrs Death i El final del laberint.

Va fer poesia cívica com l'obra La pell de brau (1960), una de les obres més importants, on reflexiona sobre els diferents pobles de la Península Ibèrica.

Al teatre destaquen Antígona i Un altre Fedra, si us plau. A la narrativa es dedicà als contes curts: Laia (1960). Conrea també els mites, com el Mite de Sinera.

Característiques

• La seva formació clàssica té un extraordinari bagatge cultural.
• La seva obra està molt influenciada per la filosofia existencialista.
• La seva obra és una elegia del temps perdut o passat i una observació de la mitologia grega, hebrea i egípcia.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

(1913-1938). És un poeta mallorquí. Es forma a Mallorca, però als 17 anys estudia a Barcelona filosofia i lletres.

Obra

El 1930 fa una antologia de poetes mallorquins. El 1933 publica el llibre Nou poemes; el 1934, Quadern de sonets; i el 1938, Imitació del foc, poemes.

Característiques

• En la seva poesia hi ha referències a molts autors de la poesia pura, com Carles Riba i Jorge Guillén.
• Sent l'atracció del neobarroc i del neopopularisme.
• Fa referència en la seva poesia a un món oníric.

Màrius Torres

(1910-1942). El 1947 es publica Poesies a Mèxic, amb totes les seves obres. La seva poesia és una lluita entre la vida i la mort. Va escriure Cançons a malhalta, de temàtica amorosa i amb la lluita entre la vida i la mort.

Joan Vinyoli

Va viure exiliat a Mèxic, inspirat en la filosofia existencialista.

Marià Villangómez

(1913-2002). Va estudiar dret a Barcelona entre 1928 i 1933. Després de la guerra se'n va a Mallorca i entra en contacte amb autors de l'escola mallorquina. El 1943 se'n va a Cornellà com a mestre d'escola i entra en contacte amb autors catalans de tendència simbolista.

Obra

El 1933 dona uns poemes a Macabich, qui publica al Diari d'Eivissa un dels poemes, Començament de tardor. El 1935 i el 1936 publica alguns poemes a la revista La Nostra Terra. Més tard publica Sonetos mediterráneos (1945) en castellà, perquè el català estava prohibit. El 1948, ja es podia publicar en català, i publica els seus primers llibres Terra i somni i Elegies i paisatges.

Després comença l'anomenat cicle de Balansat, format per cinc obres: La mirada, Sonets de Balansat, Els bens incompartibles, El cop a la terra i Declarat amb el vent. Més tard, en prosa, escriu L'any en estampes. De teatre publica dotze obres. En versió poètica escriu El llampeig en la fosca i Llocs viscuts, on hi ha el tema propi de Marià Villangómez i el relativisme històric.

Relativisme històric

Nova forma de fer poesia sorgida després de la Segona Guerra Mundial, segons la qual un poeta ha de guanyar-se el salari com els obrers, considerant-se un més. El poeta, com el treballador, ha d'estar implicat amb la societat que l'importa.

Tots els poetes del realisme històric es van veure reflectits en una antologia feta per dos autors, J. M. Castellet i Joaquim Molas: Poesia catalana del segle XX (1965). Algunes obres d'aquest moviment són Cementiri de Sinera (1946), La pell de brau (d'Espriu), De nucis pueris i Les dones i les filles (de Gabriel Ferrater).