Poesia catalana del segle XX: Estellés, Espriu i la poesia contemporània
Vicent Andrés Estellés: el màxim exponent de la poesia contemporània valenciana
Vicent Andrés Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània valenciana. Entre els anys setanta es va consolidar com a poeta de referència i es va donar a conèixer amb Ciutat a cau d'orella (1953). Després vindrien La nit (1956), Donzell amarg (1958), Boom Estellés (1970) i Llibre de meravelles (1971), on mostra la misèria del poble.
En la seua poesia es reconstrueix, a partir de la memòria, un petit món explicat meticulosament en la seua quotidianitat. És un discurs poètic oposat al de la poesia pura. El poeta inventa la realitat mitjançant la seua poesia, de manera que pot enquadrar-se en el realisme històric: es tracta de testimoniatge, crònica i documental.
En la seua obra, la realitat quotidiana apareix amb un estil molt expressiu i col·loquial, la poesia estellesca, que es caracteritza per l'elaboració estilística i retòrica, l'adjectivació i les metàfores. Aporta al gènere poètic l'ús de referents de la tradició literària clàssica. Així, en el Llibre de meravelles, la crònica de la València de la postguerra es contrapunta amb referències constants a autors de la literatura catalana medieval.
Salvador Espriu: poeta, dramaturg i narrador
Salvador Espriu és poeta, dramaturg i narrador. La seua obra té un caràcter fortament unitari, i l'autor la va considerar una meditació constant i obsessiva de la mort. Per a ell, la mort és la realitat última de l'existència humana, i utilitza un estil auster, de línia seca i precisa. Enfront de la meditació de la mort hi ha la vida dels homes que no mediten sobre la mort.
En la seua joventut, Espriu es va trobar amb una llengua codificada i normalitzada. El primer llibre publicat després de 1939 és El cementiri de Sinera (1946). A partir de 1960 inicia un període realista, amb temes de guerra, pèrdua, pau i tolerància.
Característiques de la seua poesia
- Densitat expressiva.
- Aparició de mots nous.
- Pessimisme.
- Recreació mitològica per satiritzar i denunciar.
La pell de brau representa el moment de major projecció pública de l'autor.
La poesia actual
Amb la pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra, com Espriu i Foix, s'ha continuat cultivant una poesia de caràcter experimental, relacionada amb les avantguardes històriques i amb referents com Foix, Febre i Joan Brossa.
La línia estètica predominant de la poesia catalana de les últimes dècades del segle XX és el realisme líric.
Els anys vuitanta: la maduresa
- Pere Gimferrer: Mirall, Formosa.
- Vicent Andrés Estellés: Darrere el vidre.
- Francesc Parcerisas: Evolució real. Crític fins a una poesia d'actitud moral davant la quotidianitat.
- Narcís Comadira: rigor mètric i lingüístic.
Nous poetes
Enric Casasses defensa el barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos, i és un referent dels anys noranta. També cal destacar Albert Roig.