Poesia i teatre catalans contemporanis: característiques bàsiques i renovació

Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

Al començament de la dècada dels 70, amb obres com Els Miralls, de Pere Gimferrer, i Poesia rasa, de Joan Brossa, la poesia catalana es decanta cap al simbolisme i l'experimentalisme. Es tracta d'una poesia molt elaborada formalment que deixa de banda el compromís social i el realisme.

Aquesta poesia presenta les característiques següents:

• a) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixa de ser utilitzada per a narrar i passa a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
• b) La poesia com a eina d'investigació: és considerada una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees. El poema es fa hermètic.
• c) Nous arguments: els poetes adopten punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.
• d) Connexió amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX: el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.

Hi destaquen dues tendències:

• D'una banda, els poetes que busquen la musicalitat del vers i s'interessen pels aspectes més formals de la poesia.
• De l'altra, els que participen del corrent estètic i ètic inaugurat per Gabriel Ferrater, centrat en la realitat del "jo", conegut com a poesia de l'experiència.

Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

Fins als anys 50, el teatre en català pateix una rigorosa prohibició. Tanmateix, el 1955 es funda l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, que comença a programar autors clàssics, com Shakespeare i Txékhov, a editar traduccions de grans autors europeus contemporanis com Ionesco o Brecht, i a posar en escena autors propis com Espriu, Brossa o Pedrolo.

Gràcies a tot això, el teatre català du a terme una profunda renovació dels temes i dels llenguatges escènics i s'acosta als nous corrents europeus. S'hi poden identificar tres grans tendències:

• a) Les comèdies de crítica mordaç de la burgesia, en què destaca Joan Oliver.
• b) El teatre avantguardista, que adopta formes surrealistes i trenca tant els ritmes narratius com els espais escènics, i experimenta amb noves formes d'expressió (música, poesia, dansa, etc.). Aquí l'obra de Joan Brossa és central.
• c) El teatre de l'absurd, que planteja conflictes de caire existencial (la llibertat de l'ésser humà, el sentit de la vida, la relació amb els altres, etc.) i aposta també per posades en escena rupturistes. Les obres de Pedrolo són el millor exponent d'aquest corrent.

En resum, malgrat un context de manca de llibertat i censura política i cultural, el teatre català aconsegueix crear estructures que l'acosten a les tendències europees del moment.

Manuel Pedrolo

La seua obra és la més extensa de la nostra literatura actual, formada per més de 100 títols. Pedrolo, emprant diferents tècniques i temes, ha cultivat tots els gèneres literaris.

Va escriure, entre 1958 i 1963, 13 obres teatrals on predominava el tema de la llibertat, per damunt d'altres com l'autenticitat de l'home (Cruma) o la rebel·lió d'una parella contra el conformisme heretat (Homes i No), així com reflexions sobre la llibertat centrada en l'aspecte polític i social.

Si s'estudia l'obra de Pedrolo, destaquen trets comuns dins de les seues obres:

• Espais tancats i simbòlics
• Comportaments quotidians
• Un ús del llenguatge com a vehicle de discussió
• L'eliminació d'elements històrics (per tractar de burlar la censura franquista)
• Referències a la realitat social dins una atmosfera d'angoixa i inquietud

Per finalitzar, l'aportació de Manuel Pedrolo al món teatral coincidí amb el corrent de teatre europeu de l'absurd. Cal explicar, però, que l'autor reivindica que la seua obra no gira al voltant del teatre absurd, sinó de l'abstracte.

13. Descriu les característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual (172 paraules)

L'escriptura teatral actual

A partir del 1975, la feina i la funció de l'autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula "dramàtica". Els protagonistes eren ara els directors, l'expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. Destaquem grups com ara Els Joglars, Els Comediants i La Fura dels Baus.

Cap a la fi dels vuitanta aquest estat de coses va començar a canviar. El Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet; el Centre Dramàtic de Rodolf Sirera. I van aparèixer tot un seguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé... La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral. S'imposen nous models com Beckett i Pinter. En l'escena catalana, aquesta renovació ha estat protagonitzada en bona part per l'evolució de Benet i Jornet.

Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l'emergència d'un nou tipus d'autor teatral que s'implica plenament en el procés creatiu de l'espectacle. Entre els autors més destacats hi trobem Carles Alberola, Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé.