La poesia de postguerra: Vicent Andrés Estellés i Salvador Espriu
Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué des de la perifèria literària que era aleshores València.
L'obra poètica d'Andrés Estellés és original i exuberant. Fou un poeta apassionat que retratà la vida quotidiana. Els seus temes principals són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp i la dona.
En la variada temàtica de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu. La dignitat personal i civil és un dels valors més incontestables. La pàtria és per a ell el drama col·lectiu d'un idioma.
És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia amb una poesia molt personal. Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país.
Estellés forjà el seu llenguatge literari i la mort el fascina; en la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. També sent una atracció obsessiva per l'amor, que es converteix en l'espina dorsal de tota la seua lírica.
Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sorprenent de paraules de registre col·loquial, la poesia d'Estellés evidencia també una particular elaboració estilística i retòrica.
Salvador Espriu
Salvador Espriu i Castelló va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. A causa de la Guerra Civil, fou un altre escriptor oficinista.
L'obra d'Espriu, caracteritzada per la mescla d'un intel·lectualisme extrem i un descriptivisme, ha sigut considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.
En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera, Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera. Els quatre llibres següents formen l'anomenat cicle líric.
Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final de laberint.
La poesia d'Espriu, considerada metafísica, va ser qualificada també com a realista. El to didàctic de l'obra va semblar extremadament modern, ja que va parlar de la llibertat, la justícia i la tolerància. La pell de brau (la seua obra més important) va adquirir un caràcter de discurs cívic, a causa del clima que es vivia en la societat catalana del moment.
La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.