Primers textos i les grans cròniques de la literatura catalana medieval

El naixement de les llengües romàniques i els primers textos

Origen i evolució del llatí vulgar

La literatura catalana forma part del conjunt de les literatures romàniques, en què es fa servir el romanç per a la creació artística. Segons els filòlegs, entre els segles V i VII es van crear noves llengües a partir del llatí vulgar arran de la caiguda de l'Imperi Romà a mans dels pobles bàrbars. Europa va quedar dividida en diversos regnes d'influència germànica, fet que provocà que el llatí evolucionara de manera aïllada i diferenciada en cadascun d'aquests territoris. D'aquesta manera, el llatí parlat es va anar allunyant progressivament de la llengua escrita.

Els primers testimonis escrits d'aquestes noves llengües van tardar a aparéixer. Inicialment, la literatura en vulgar era eminentment popular, profana i religiosa, i no se sentia la necessitat de fixar-la per escrit.

La consolidació de la llengua literària

Els canvis socials i econòmics del segle XII van fer caure el monopoli cultural dels clergues i l'hegemonia del llatí. Les llengües vulgars es van convertir progressivament en llengües literàries per donar resposta a nous sectors socials, urbans i laics que desconeixien el llatí. Amb el temps, es va consolidar en algunes llengües romàniques un model de llengua literària a través d'un procés lent.

En l'àmbit català, la poesia culta s'escrivia originàriament en occità. No va ser fins al segle XV quan Ausiàs March esdevingué el primer poeta culte que escrigué directament en català, alliberat de provençalismes.

Els primers testimonis escrits en català

Els textos més antics conservats en llengua catalana són:

• Un fragment del Llibre jutge (segle XII), que incorpora per primera vegada el català a l'àmbit jurídic i del dret.
• Les Homilies d'Òrganyà, que vinculen la llengua a l'Església i a la predicació pastoral.

Posteriorment, les grans Cròniques, l'extensa obra de Ramon Llull i la producció administrativa de la Cancelleria Reial van consolidar el model de prosa literària en català a partir de finals del segle XIII.

Les quatre grans cròniques medievals

Les cròniques medievals catalanes posseeixen un alt valor literari gràcies a la vivacitat amb què recreaven els fets narrats, el dinamisme del ritme narratiu i la riquesa dels diàlegs.

1. El Llibre dels fets de Jaume I

És el primer text historiogràfic escrit en català i presenta un marcat caràcter de crònica personal i autobiogràfica. L'obra s'inicia amb el naixement del monarca i repassa la totalitat del seu regnat. Narra les greus dificultats inicials d'un regne sumit en una profunda degradació després de la mort de son pare a la batalla de Muret, així com la seua lluita contra la noblesa rebel fins a aconseguir imposar la seua autoritat.

Jaume I reorientà la política exterior del Casal de Barcelona: renuncià a l'hegemonia sobre els territoris occitans i dirigí l'expansió militar cap al sud, conquerint Mallorca i València. L'obra reforça el sentiment del rei com a màxim i únic responsable del seu destí i del seu estat. Fou dictada directament pel monarca a un escrivà, motiu pel qual constitueix una peça única en la historiografia europea.

2. La Crònica de Bernat Desclot

En aquesta obra, l'autor no és el protagonista dels esdeveniments, fet que atorga una gran objectivitat al relat. Desclot es basà en documents oficials i en testimonis directes per a la seua redacció. Tot i que els primers capítols es remunten als regnats de Ramon Berenguer IV, Alfons II, Pere el Catòlic i Jaume I, el nucli central narra les gestes de Pere el Gran, com ara la intervenció a Sicília o la defensa de Catalunya contra la invasió francesa. L'autor presenta la figura del rei com un ideal d'heroi cavalleresc. La crònica conclou amb la mort del monarca l'any 1285.

3. La Crònica de Ramon Muntaner

Abasta un període de cinc regnats consecutius, des de Jaume I fins a la coronació d'Alfons el Benigne. Existeix una connexió molt estreta entre els fets històrics generals i les vivències personals de l'autor, qui relata la seua pròpia vida plena d'aventures militars. Muntaner deixà constància dels seus mèrits personals i exaltà amb entusiasme els reis de la Corona d'Aragó, convençut que gaudien de la protecció divina. En la seua prosa s'albira un sentiment patriòtic en què la terra i la llengua compartida funcionen com a pilars bàsics d'identitat.

4. La Crònica de Pere el Cerimoniós

Comprén el seu llarg regnat, considerat una època d'esplendor per a les lletres catalanes. Prenent la crònica de Jaume I com a referent directe, fou dictada pel mateix rei. L'obra consta d'un pròleg i set llibres que abasten des del naixement del monarca fins a l'any 1383.

Entre els fets narrats destaquen la reincorporació de la Corona de Mallorca, el control de Sardenya i els conflictes bèl·lics de la Guerra de la Unió. A diferència d'obres anteriors, no reflecteix un ambient d'idealisme heroic ni grans campanyes d'expansió exterior, sinó la crua realitat política del segle XIV: un context marcat per revoltes internes, intrigues de palau, conspiracions i assassinats d'estat.