Prosa catalana medieval: Cronica de Jaume I, Muntaner, Eiximenis, Turmeda, Metge, Roig i Isabel de Villena
El llibre dels feits i la Crònica de Muntaner
El Llibre dels feits i la Crònica de Jaume I van ser redactats per algú molt pròxim al monarca, fins i tot dictats per ell mateix, ja que narra fets que difícilment un narrador aliè podria conèixer. És una mena de llibre de memòries amb la finalitat de salvar de l'oblit uns fets, sense abandonar la voluntat didàctica i religiosa. La matèria narrativa abasta el període des de l'engendrament del rei fins a la seua mort.
La Crònica de Ramon Muntaner és la més extensa i també la més personal. En aquestes memòries, Muntaner es mostra com un fervorós defensor dels monarques i un propagandista d'aquella Corona en expansió i de la nostra llengua comuna, «el bell catalanesc», com l'anomena al llarg de la crònica. Amb aquesta crònica, Ramon tenia un altre objectiu: deixar constància dels seus serveis a la Corona.
La prosa religiosa
Francesc Eiximenis: model de predicador urbà
De la seua extensa producció destaca Lo Crestià, una obra concebuda com una vasta enciclopèdia amb la qual pretenia orientar el comportament del bon cristià. També va escriure el Llibre de les dones per tal d'adoctrinar la dona cristiana perfecta.
La característica fonamental de la seua obra és la voluntat de didactisme, amb la intenció d'exposar les idees cristianes d'una manera senzilla i amb exemples i elements quotidians, a fi d'aproximar-se al seu destinatari urbà.
Els sermons
La seua predicació defensava les idees més tradicionals del seu temps i atacava constantment, a més de vicis i pecats, totes les tendències socials que intentaven una renovació dels postulats medievals. Vicent usava tota mena de recursos expressius: onomatopeies... i s'adreçava a l'auditori en segona persona amb un llenguatge col·loquial farcit de citacions bíbliques, frases fetes, vulgarismes...
La prosa oratòria pretén convèncer l'auditori, i per a aconseguir-ho s'utilitzen aquests recursos:
- Es tracten temes quotidians.
- S'usa un lèxic senzill.
- Predominen les oracions breus i simples.
- S'empren semblances i exemples per a fer el missatge més senzill i entenedor.
- Es fa ús dels recursos propis del canal oral per a captar l'atenció de l'oient.
- Es basen en el criteri d'autoritat, és a dir, en el prestigi de la citació.
Anselm Turmeda: una visió doctrinària però amb sentit crític
Llibre de bons amonestaments
La més coneguda de les seues composicions és un conjunt de bons consells en què trobem fortes crítiques als costums relaxats del seu temps.
En àrab va escriure la Tuhfa, en la qual fa una exposició doctrinal contra la fe cristiana i explica i justifica la seua conversió a l'islam.
Llibre de tres
És un recull de proverbis enginyosos que se serveix del poder moralitzador dels refranys tradicionals.
Els nous temps
Bernat Metge
El seu padrastre el va introduir en la Cancelleria Reial, dins de la qual va ocupar càrrecs importants i va arribar a ser secretari dels reis Joan I i Martí l'Humà. El seu llibre més important és El somni, una obra dialogada que va concebre com a justificació pròpia per a fer front al procés judicial i a l'empresonament que patí arran de la mort de Joan I. En el somni, el rei mateix se li apareix, li conta que no està a l'infern i l'exculpa de les responsabilitats de la seua mort.
Jaume Roig
Escriu el seu Espill o Llibre de les dones. La dona apareix com un cúmul de tots els defectes, com un ésser malèfic dedicat a fer la vida impossible al protagonista, un autèntic antiheroi que acabarà renunciant a tot i dedicant-se a la contemplació espiritual.
Isabel de Villena
És autora d'una sola obra coneguda: la Vida Christi. Aquesta obra és una vida de Jesucrist destinada, segurament, a la formació de les monges del seu convent, però amb la particularitat que està narrada des de l'òptica d'una dona. Isabel de Villena fa una apologia femenina i ens subministra una visió diferent de la vida de Jesús. En la Vida Christi ens fa veure que les dones van acollir i van entendre Jesús millor que ningú, i que eren les seues preferides. En l'obra, els personatges femenins no només no són la causa del pecat, sinó que són virtuoses, amables i inclinades a la caritat. Mare de Déu sempre hi siga present. Les escenes de la vida domèstica i l'abundància de diminutius van fer dir a Joan Fuster que aquesta obra semblava una rèplica tàcita a l'Espill de Jaume Roig, i un intent de retornar a la dona medieval l'autoestima.