Les quatre grans cròniques medievals catalanes: Trets i autors

1. Què vol dir el concepte d’historiografia?

La historiografia és l’estudi bibliogràfic i crític dels escrits sobre la història i les seves fonts.

Sempre és en prosa, consisteix en acumulacions de fets històrics, tradicionalment escrites en llatí i d'extensió considerable.
Crònica → prové de crono (temps). Està escrita amb un ordre temporal; el criteri fonamental d'ordenació és el temps.
Cròniques historiogràfiques: en la literatura catalana destaquen especialment quatre obres cabdals.

Crònica de Jaume I o Llibre dels feits.
Crònica de Bernat Desclot o Llibre del Rei en Pere d’Aragó i dels seus antecessors passats.
Crònica de Ramon Muntaner.
Crònica de Pere el Cerimoniós.

Cronologia: Segles XIII-XIV.
Veracitat i rigor: Els autors corresponents van viure molts dels fets que narren, la qual cosa transmet una forta sensació de versemblança. Es tracta de fets contemporanis (de la mateixa època) i coetanis (que coincideixen en el temps).
Figura del monarca: El rei és la figura central i se'n parla com dels millors sobirans que mai hagin existit.
Estil i perspectiva: To heroic, fort sentiment patriòtic i marcada subjectivitat.
Testimoni directe: En diversos casos, el cronista ha presenciat directament els esdeveniments.

És la primera de les Quatre Grans Cròniques.
La conquesta de Mallorca en va impulsar la redacció inicial.
Narra de forma autobiogràfica la vida i les gestes militars més rellevants del rei (especialment les conquestes de Mallorca i València).
No la va escriure materialment Jaume I, atès que era analfabet; ell la dictava als seus escrivans de confiança.
Imatge del monarca: reflecteix el rei En Jaume en un ambient espontani (assegut al tron bevent una copa de vi i dictant a un secretari). El seu espai natural i còmode era el camp de batalla, no pas la creació literària.
Trets d'estil:
- Llenguatge popular i col·loquial.
- Estil directe i poc artificiós.
- Punt de vista subjectiu.
- Gran riquesa de detalls (detallisme).
- Apel·lació constant als lectors o oients.

Voluntat didàctica i moralitzadora.
Mirall de prínceps: subgènere de la literatura medieval concebut per aconsellar i instruir els governants.
Trets d'estil:
- Estil directe i vivencial.
- To planer: ús freqüent d'expressions pròpies de la parla col·loquial.
- Habilitat narrativa: adapta els relats a la seva conveniència argumental («s'ho fa venir bé / jo m'ho guiso, jo m'ho menjo»).
- Donava voltes als fets amb una forta elaboració purament literària i dramàtica («pel·liculer»).
- Parla amb autoritat testimonial indubtable en haver viscut en primera persona els fets que relata.
- En tenir una clara voluntat didàctica, combina una prosa complexa amb refranys i fórmules col·loquials per captar el públic.