Quim Monzó i Joan Francesc Mira: reflexió sobre la societat contemporània i els seus recursos literaris
Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa
Quim Monzó va néixer a Barcelona el 1952. Ha exercit, entre altres activitats, com a dissenyador gràfic, autor de cançons, traductor i escriptor. Els seus contes són un reflex de la societat contemporània i se centren al voltant dels conflictes sentimentals, per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles.
La seva primera novel·la, L'udol del griso al caire de les calvegueres amb self service, se situa al marge de la producció posterior de Quim Monzó. En aquestes obres ja s'apuntaven algunes de les notes que esdevindrien característiques:
- l'esperit crític;
- l'univers ciutadà;
- l'atracció per petites històries fragmentades de personatges anònims;
- la poetització dels mites de la societat de consum.
Els recursos narratius
En els relats de Uf, va dir ell (1978) es mostren les característiques de concisió i exactitud en l'expressió, el distanciament, l'humor negre, la coherència interna del relat i els temes quotidians que deriven en la tragicomèdia. Són trets molt relacionables amb la seva preferència pel conte per sobre de la novel·la (Benzina, La magnitud de la tragèdia).
Els seus contes es basen en una idea inicial i única, a vegades una sorpresa final, que produeix un gag, una situació còmica, irreverent i absurda. En els primers llibres són més realistes, i en els darrers, més càustics.
Els motius centrals
Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura. Molts relats estan dedicats a tipificar tota mena d'actituds i discursos sobre les relacions amoroses a la nostra època.
Monzó recorre sovint a la ironia o a la deformació d'episodis literaris ben coneguts. A Guadalajara, trobem des de la lectura grotesca del Cavall de Troia fins al capgirament de la història de la Metamorfosi. L'últim llibre de contes publicat, Mil cretins, constitueix una reflexió amarga sobre la vellesa, la decadència física i el pas del temps.
Joan Francesc Mira reflexiona en els seus assaigs sobre la nostra realitat contemporània
Joan Francesc Mira va néixer a València, el 3 de desembre de 1939. Des de 1965 va treballar com a catedràtic d'institut. És autor d'un gran nombre d'estudis i investigacions de caràcter assagístic que giren al voltant de l'antropologia, la sociologia i l'etnografia. Molts d'aquests treballs es basen en la situació de la llengua i del poble valencià.
Entre els títols més remarcables es troben Som. Llengua i literatura (1974), un manual de gramàtica, i Els valencians i la terra (1978), estudis generals.
Una reflexió política sobre la identitat
La seva obra assagística és una reflexió política sobre el nacionalisme, la relació cultura-poder i l'evolució de les identitats i dels símbols de la consciència col·lectiva. L'obra Crítica de la nació pura (1985) afirma que els humans necessitem tenir una identitat de grup, «una nació cultural», que no sobreviu sense una «nació política». Per a ell, seria més còmode viure en una societat on la història, el nom, la llengua i els espais polítics no fossin qüestions conflictives.
El columnisme d'opinió
Joan Francesc Mira, traductor i novel·lista, és autor també d'una altra vessant de la producció assagística, constituïda bàsicament per articles publicats en diaris i publicacions periòdiques. Aquests articles són un producte del columnisme d'opinió, que Mira ha practicat amb gran regularitat en diversos mitjans de comunicació escrita: Las Provincias, El Temps i El País.
Els coneixements antropològics de l'autor li resulten molt útils per analitzar qüestions fonamentals allà on altres només veurien aspectes superficials.