Quim Monzó y la poesía catalana: de la postguerra a la actualidad

Quim Monzó

En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre la figura literària de Quim Monzó.

Nascut a Barcelona, ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres amb reculls d’articles periodístics seus, i també ha traduït obres d’importants autors estrangers. A més, les seues obres han estat traduïdes a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris. Cal dir també que les seues freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació (televisió i ràdio) han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars.

Les seues narracions curtes reflecteixen la nostra societat actual perquè destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana des d’un punt de vista gens innocent, com en Uf, va dir ell.

D’altra banda, en el llibre de contes L’illa de Maians (No tinc res per posar-me, Halitosi) indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i paranoies urbanes, la tirania de les màquines, etc., usant l’humor àcid.

Pel que fa als recursos literaris, Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric i l’altre fantàstic i grotesc.

Quim Monzó té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme.

Les tendències més rellevants de la poesia des de la postguerra fins als anys 70

Durant el període de la postguerra la poesia seguirà diverses tendències: la poesia pura, de alt nivell intel·lectual; la poesia avantguardista, surrealista, dadaista, cubista; la poesia realista i social dels anys 60; i la poesia més intimista dels 70, que esdevindrà el gènere representatiu de les essències nacionals.

És precisament a l’exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra: Nabí, de Josep Carner (1941), i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943), tots dos amb influències simbolistes. Paral·lelament, Josep Vicent Foix reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.

Als anys 60, la menor pressió de la censura fa possible l’aparició d’una poesia de caràcter més realista i de compromís polític. És l’anomenat realisme històric o social, i els seus màxims representants seran Pere Quart amb el llibre Vacances pagades (1960), Salvador Espriu amb La pell de brau (1960) i autors com Miquel Martí i Pol amb La fàbrica (1972). Cal destacar també Gabriel Ferrater, amb Les dones i els dies i el tractament novedós dels seus temes: l’erotisme franc i el pas del temps. Sense oblidar els poetes valencians Lluís Alpera o Vicent Andrés Estelles, amb Llibre de meravelles (1971).

En iniciar-se la dècada dels 70, es va produir una sèrie de fets que van marcar un gir de la poesia. Els autors de la generació dels setanta —Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell— canviaran l’accent del social a l’individual i, influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l’idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.

Vicent Andrés Estelles

Vicent Andrés Estelles va néixer a Burjassot el 1924. Va estudiar periodisme i va treballar al diari Las Provincias. Allí inicià una amistat intel·lectual amb Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, i va establir una relació amb la seua futura esposa, Isabel, que també marcaria la seua obra literària. Va ser notablement guardonat, amb el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes, entre altres.

Es considera un dels màxims renovadors de la nostra poesia contemporània, similar al paper que feren en altres èpoques Ausiàs March i Roís de Corella, i un dels principals conreadors del corrent realista de la dècada dels 60.

L’autor utilitza un registre lingüístic molt proper a la manera de parlar del poble, és a dir, ple de recursos expressius propis del llenguatge col·loquial.

Les seues obres tracten temes diversos com ara els anys de la postguerra, la fam, la mort, el país, la llengua, la vida quotidiana, l’amor i el sexe. Aquests temes són tractats des de diferents perspectives: denúncia social, compromís, ironia.

Entre la seua extensa obra podem destacar Llibre de les meravelles, L’amant de tota la vida i Llibre d’exilis. No obstant això, la seua Antologia poètica és l’obra més llegida i el seu poema més popular és «Els amants», del Llibre de les meravelles.

Salvador Espriu

Salvador Espriu va nàixer a Santa Coloma de Cervelló i va morir a Barcelona (1913-1985). Va ser un dels escriptors més importants de la postguerra i un dels poetes més destacats de la nostra literatura.

Cal recordar que la nostra llengua i la nostra cultura van viure la repressió i la censura després de la Guerra Civil, durant el llarg període de la postguerra, i que la majoria d’autors, com Espriu, hagueren de publicar les seues obres a l’exili o en la clandestinitat.

Espriu representa el naixement de la poesia realista i cívica dels anys 60 amb la seua obra La pell de brau, que posa de manifest una actitud de rebel·lia i d’inconformisme davant la situació social i política que es vivia al país. Evoca el món destruït per la Guerra Civil i la necessitat de reconciliació. La poesia es va convertir en el nou símbol de pàtria.

D’altra banda, les seues obres poètiques també reflexionen sobre la vida, la mort i l’univers mític i personal, és a dir, un món més íntim: en la seua obra Cementiri de Sinera està present la mitologia clàssica mediterrània. Altres obres són Les hores i Mrs. Death.

Característiques bàsiques de la poesia actual

En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre el context social des dels anys 70 fins a l’actualitat: fi del franquisme, reconeixement dels drets lingüístics, creació d’editorials (3i4, Saó, etc.), nous premis literaris; és a dir, un marc que facilita la divulgació d’obres literàries.

Quant a la poesia, els nous poetes formen una gran varietat de tendències i estils que tenen en comú el rebuig del realisme social i cívic anterior i un afany d’investigar i innovar amb el llenguatge, que serà un instrument d’indagació en la intimitat pròpia. El poeta és un alquimista que experimenta; la seua poesia és hermètica, formalista i amb influències avantguardistes: simbolisme, cubisme, surrealisme.

Els autors que podem destacar són:

• Pere Gimferrer, amb Els miralls, on usa procediments avantguardistes com l’escriptura automàtica i la intertextualitat a fi de reconstruir el seu món íntim.
• Jaume Pérez Montaner, amb L’heura del desig, per a qui les reflexions íntimes i el món social formen un conjunt ben articulat.
• Joan Valls, Salvador Jàfer, Josep Piera, Lluís Alpera i Marc Granell són altres poetes rellevants.