Dos referents de la literatura catalana: la narrativa breu de Monzó i la poesia d'Estellés

Quim Monzó

Quim Monzó és l'autor que més i millor ha conreat la narrativa breu en la nostra literatura, amb llibres d'èxit com «Uf, va dir ell» (1978), «El perquè de tot plegat» (1993), «Guadalajara» (1996) o «Mil cretins» (2007).

L'autor presenta molt rigor en la tècnica de la narració curta i una uniformitat d'estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada paraula i cada frase aconsegueixen desfer-se del seu ús diari neutre; les frases fetes deixen de ser tòpiques. Es pot dir que la seua prosa és inimitable.

Monzó és un mestre del conte literari modern, caracteritzat perquè els referents urbans esdevenen metàfores dels valors que conformen la societat actual: el consumisme, la despersonalització de les relacions humanes, la insatisfacció, la soledat... Els seus relats participen de tot això.

La majoria de contes de Monzó no tenen un argument amb plantejament, nus i desenllaç. La narració es construeix sobre una idea bàsica que s'amplia de forma circular o s'exagera, fins a arribar a un final sorprenent, humorístic i sovint molt absurd.

Trets principals i recursos literaris

D'una banda, l'ambientació urbana. No és una ciutat concreta, sinó la ciutat en abstracte, a partir del retrat de la qual emergeixen trets distintius que caracteritzen la vida i el pensament contemporanis.

D'altra banda, els personatges esquemàtics i anònims, caracteritzats per una dèria o obsessió. No tenen profunditat psicològica, i representen una idea o una actitud.

A més, utilitza l'humor i la ironia per tal de deixar al descobert l'absurditat de costums i conductes o els falsos mites i clixés (de la política, l'economia, la cultura, la moral...) sobre els quals funciona el món modern.

Finalment, destaquem els elements absurds i fantàstics, que utilitza per a deformar i desmitificar la realitat i fer-nos veure-la amb altres ulls.

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés és considerat el poeta valencià contemporani més important per la qualitat de la seua obra i per la seua extensió. És autor de llibres tan emblemàtics com «Mural del País Valencià», «La nit», «Ciutat a cau d'orella», «La clau que obri tots els panys», «Llibre de meravelles» o «L'hotel París», entre moltes altres.

Els eixos temàtics del poeta de Burjassot són: l'amor, el desig amorós, la mort, fonamentada en l'experiència personal (mort de la filla) i col·lectiva (patiments, dolor i víctimes de les guerres), i la quotidianitat i el país. Un dels trets poètics més emblemàtics és l'ús d'una llengua literària bastida a partir del valencià central i amb una presència constant de la llengua dels nostres escriptors clàssics.

Al to popular de la poesia d'Estellés s'hi vincula el compromís cívic amb un país condemnat al silenci, que pateix una feroç dictadura i l'anul·lació de la identitat i la cultura pròpies. El repertori estilístic d'Estellés és ampli i variat, però en destaquem, a més de la tria del model de llengua literària, l'humorisme, l'ús intel·ligent de la fórmula col·loquial i dialectal, o l'enumeració i l'adjectivació sorprenent. Així mateix, Estellés juga constantment amb les possibilitats significatives de les persones gramaticals: especialment significatius són els possibles referents del «tu» a qui s'adreça el «jo líric».

Finalment, destaquem altres característiques del seu llenguatge poètic: l'abundància de l'adjectivació anteposada i posposada al substantiu, que provoca un ritme lent; les comparacions de caire eròtic, que relacionen el cos femení amb la natura; i la varietat de composicions mètriques (llargues èglogues i poemes brevíssims, versos llargs i versos bisíl·labs, sonets clàssics i versificació lliure).