Renovació teatral a Catalunya i València: de la postguerra als anys 70 i l'obra de Manuel de Pedrolo i Josep Maria Benet i Jornet

Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.

A València el sainet és el gènere més representat, tot i que algunes veus propugnen, sense massa èxit, una renovació i modernització del nostre teatre. El 1956, a Catalunya, l'Agrupació Dramàtica de Barcelona dóna un gran impuls al teatre en la nostra llengua, programant autors clàssics —com Shakespeare o Txékhov—, contemporanis de fora —Ionesco, Brecht o Green— i de casa, com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo.

Quant als autors, Pere Quart fa una crítica ferotge de la burgesia. Joan Brossa opta per un teatre més surrealista i, amb el que anomena poesia escènica, se centra en la vida quotidiana. Manuel de Pedrolo reivindica la llibertat amb un estil pròxim al teatre de l'absurd.

Descriu els aspectes més importants de l'obra teatral de Manuel de Pedrolo.

Els anys més creatius de Pedrolo són els anys 50. Pedrolo analitza la vida humana i formula preguntes inquietants: Som prou solidaris els uns amb els altres? Som conformistes o aspirem a canviar la societat? Hi ha comunicació entre els éssers humans? Els personatges de Pedrolo viuen en un món tancat, separats de l'espai exterior.

Es tracta d'un teatre pessimista, però no evita que els seus personatges lluiten per les llibertats personals i nacionals. La vida humana no té sentit. Cal destacar Pell vella al fons del pou (1957) i Homes i no (1959).

Les obres són còmiques, a vegades, i desprenen una atmosfera trista de sentit tràgic, fàstic i cansament. No tenen un significat precís, però sí que tenen sentit. Els autors pensen que no cal preocupar-se pel sentit en un món sense sentit. No hi ha una imitació de la vida, sinó una visió imaginativa de la vida. No hi ha identificació entre espectadors i personatges.

Descriu les característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual.

Els actuals autors, conscients que el teatre és un espectacle global, no es limiten a escriure textos, sinó que els dirigeixen i/o fins i tot fan d'intèrprets. Autor, director i actors formen una unitat. El muntatge és una obra col·lectiva.

Al País Valencià no podríem parlar de teatre modern sense referir-nos a Rodolf Sirera o a Manuel Molins. Molins ha escrit obres de tema històric, melodrames i comèdies. A Rodolf Sirera li devem una obra molt coneguda internacionalment, El verí del teatre (1978), on hi ha una magnífica reflexió sobre el fet teatral.

Pasqual Alapont, Enric Benavent o Ximo Vidal, entre molts altres, integrarien la brillant nòmina d'autors valencians. Hi ha també magnífics grups com Albena, Bambalina, Pluja, etc.

Explica l'obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual.

Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) suposa l'alternativa catalana al culebrón llatinoamericà, lacrimogen i barroer, que prolifera per les televisions comercials espanyoles. A Benet i Jornet, dramaturg i professor de gran prestigi, devem el guió d'esplèndides sèries televisives de ficció, com Poble Nou (180 capítols), Nissaga de poder i El cor de la ciutat, emeses per Televisió de Catalunya.

D'estudiant, va entrar en contacte amb els millors autors de teatre català, com Ricard Salvat o Fabià Puigserver, però no va seguir els temes dels seus mestres: ni el teatre de l'absurd, ni el de Bertolt Brecht, ni el teatre existencialista.

Fases del teatre de Benet i Jornet

• Realisme social: ha descrit com ningú el món del proletariat i de la petita burgesia urbana.

Benet reflexiona en les seues obres sobre el fet teatral, l'enfrontament entre l'individu i la col·lectivitat, i la rutina i la misèria de la vida quotidiana.