Renovació del teatre català: de la postguerra als anys 70 i l'obra de Manuel de Pedrolo

Renovació teatral des de la postguerra fins als anys 70

La repressió cultural de la dictadura va abocar el teatre a una situació de proscripció i de desmantellament a causa de la prohibició, fins al 1946, de fer representacions teatrals en llengües diferents del castellà, l'exili i la marginació dels escenaris de molts dramaturgs, la desconnexió amb l'escena internacional i la prohibició de traduir obres estrangeres, que es va perllongar fins als anys 50.

A partir de 1946 es va produir una certa recuperació cultural amb el manteniment de formes dramàtiques tradicionals com el sainet, la comèdia de costums o el melodrama lacrimogen i sentimental, a més d'obres d'autors coneguts com ara Àngel Guimerà o Santiago Rusiñol.

Durant els anys 50 aquesta vella tradició teatral va decaure i, al llarg dels seixanta, van sorgir propostes renovadores i un teatre independent.

El teatre a València

A València, des de finals de 1945 es van reprendre les obres anteriors a la guerra, especialment els sainets. En 1957 va aparèixer la revista i el teatre evasiu, humorístic i moralitzant en castellà. Cal esmentar les aportacions d'alguns individualistes com Martí Domínguez, Gil Albors i Francesc de Paula Burguera.

L'Agrupació Dramàtica de Barcelona

L'any 1955 es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, que va contribuir a la represa del teatre connectant-lo amb els corrents del teatre estranger contemporani. Hi tingueren cabuda els clàssics, com Shakespeare, i es van promocionar autors com Salvador Espriu i Manuel de Pedrolo, que va portar a l'escenari el desconcert de l'ésser humà en un teatre d'arrel existencialista relacionat amb l'absurd.

Els esforços per la recuperació d'un teatre en llibertat i modern van confluir en el moviment del teatre independent, produït a les acaballes dels anys 60.

Aspectes més importants de l'obra teatral de Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo va ser poeta, periodista, novel·lista i dramaturg. El seu teatre parteix de l'existencialisme i se situa dins el corrent europeu del teatre de l'absurd. Ofereix una filosofia pessimista de l'existència humana, però mostra un pessimisme esperançat que apel·la a la lluita i a l'esforç de canviar les coses, per mostrar la irracionalitat que l'envolta.

Es poden distingir tres etapes en la producció teatral de Pedrolo:

1. 1951-1956: període de tempteig teatral

Etapa d'aparició d'elements realistes. Obres com Atzucac, El rei, El pu...

2. 1957-1963: etapa de maduresa

Trobem les peces més significatives i vàlides de la seva producció. Es caracteritza per l'absència d'elements realistes i la presència de l'existencialisme i del teatre de l'absurd. Obres: Cruma, Homes i No, Sóc el defecte...

3. Última etapa

Hi trobem les últimes obres, que presenten un tractament realista, com són Monòleg, La sentència, Aquesta nit tanquem...

Característiques generals de la producció teatral de Pedrolo

• L'ús d'espais tancats, interiors, desconnectats de l'exterior, fortament simbòlics i despullats d'elements realistes.
• Comportaments quotidians sense servituds descriptives ni anècdotes ambientals.
• Personatges arquetípics d'actituds o idees.
• Atmosfera constant d'angoixa.
• Tractament del llenguatge caracteritzat per la manca de retoricisme, repeticions, paral·lelismes, etc.

Aquesta producció és imprescindible en la literatura catalana.

Característiques del teatre actual

Els esforços adreçats a la recuperació d'un teatre en llibertat i modern van confluir en el moviment del teatre independent. A València, durant els anys 70, aquest nou teatre va superar definitivament el sainet i va recuperar l'ús del valencià per a l'escena.

El teatre independent va néixer de la necessitat de connectar amb el públic i d'articular unes xarxes que consolidessin el teatre en la nostra llengua. Tenia una nova manera d'entendre la producció estètica, la funció dels dramaturgs, els actors i els directors, i la voluntat d'emprar nous llenguatges. Concebia el teatre com a instrument de lluita, amb gran capacitat d'irradiació social i d'incidència política.

Aquesta actitud combativa es va traduir en l'acostament a les novetats europees i en el rebuig al teatre comercial. L'espectador esdevingué actor, i van aparèixer companyies teatrals i nous dramaturgs com Rodolf Sirera, Manuel Molins i Jordi Teixidor.

Hi va haver diversitat de propostes escèniques: temes de teatre clàssic, muntatges multimèdia, teatre èpic, teatre de l'absurd i teatre realista.

Factors que van afavorir la renovació del teatre durant els vuitanta i els noranta

• El suport i la promoció del teatre des de les institucions.
• La convivència dels autors nous i els consagrats.
• La projecció europeista sense renunciar a la tradició pròpia.