Sociolingüística i història de la llengua catalana: bilingüisme, substitució lingüística i Renaixença

1. Sociolingüística

La sociolingüística és l'estudi de la relació entre la societat i la llengua. Estudia fenòmens col·lectius i tracta de l'ús que una determinada societat fa d'una llengua. Dins d'una mateixa societat hi ha llengües diferents en contacte; per aquest motiu, els estats monolingües són excepcions, mentre que els bilingües i plurilingües són molt abundants.

1.1. Bilingüisme

El bilingüisme es defineix com l'existència de dues llengües en un individu o grup social. Es pot distingir entre:

• Bilingüisme individual: quan una mateixa persona utilitza amb igual riquesa i fluïdesa dues llengües per circumstàncies personals.
• Bilingüisme territorial: és el contacte de dues llengües dins d'un mateix estat, en el qual cada llengua té el seu territori delimitat geogràficament i cadascuna té tots els drets dins de la seva regió.
• Bilingüisme social: es diu que un bilingüisme és social quan no hi ha espais físics limitats, sinó que les dues llengües conviuen de manera aparentment espontània. Pot ser:
  • Bilingüisme social oficial i no oficial.
  • Bilingüisme social actiu (una part de la població parla només una llengua, però pot parlar-ne dues).
  • Bilingüisme social neutre (les dues llengües conviuen en igualtat de condicions i una no és superior a l'altra) i/o diglòssic.

1.2. Diglòssia

Es produeix una situació diglòssica quan dues llengües (A, B) conviuen dins d'un mateix territori, però una (A) té els usos formals i el prestigi que la fan expansiva, mentre que l'altra (B) es restringeix als usos no formals, perd prestigi i es converteix en recessiva. Les dues llengües conviuen, però no en igualtat de condicions.

1.3. Conflicte lingüístic i substitució lingüística

El bilingüisme social neutre és un mite, ja que les condicions de les dues llengües (A, B) no solen ser les mateixes. La diglòssia sol acabar en un conflicte que dona lloc a una substitució lingüística. Aquesta no es deu a motius lingüístics, sinó extralingüístics: és la llengua que ha patit una pressió la que provoca que la llengua recessiva o històrica perdi parlants i/o àmbits d'ús. No depèn de quants parlants té.

• Llengua dominant: ocupa els registres formals i guanya parlants i/o àmbits d'ús.
• Llengua minoritzada: és una llengua amb pocs parlants; té a veure amb la quantitat absoluta de parlants.

1.4. La substitució lingüística

Pot considerar-se com el darrer grau d'un procés que s'inicia quan una llengua forana (B) intenta substituir els àmbits d'ús que fins aquell moment havia ocupat la llengua (A).

1.5. Procés de substitució lingüística

Hi ha dos tipus de procés:

a) Estructura lingüística

• 1a fase: incorporació massiva de préstecs, cosa que empobreix el lèxic de la llengua (A).
• 2a fase: afecta el nucli de la llengua, és a dir, la gramàtica i la fonètica. Els parlants de la llengua recessiva (A) esdevenen subusuaris, ja que els coneixements lingüístics que tenen són insuficients.

b) Cos social (punt de vista social)

• 1a fase: la societat passa a una bilingüització o es produeix una jerarquització, és a dir, un repartiment desigual dels àmbits d'ús de cada llengua: la recessiva es limita a usos col·loquials i la dominant a la resta.
• 2a fase: interrupció de la transmissió generacional: la generació deixa de parlar la llengua 1 (A) i parla només la dominant. Així, la llengua 1 (A), recessiva, es reclou als usos folklòrics.

1.6. La normalització lingüística

És la intervenció política amb l'objectiu general de recuperar l'ús de la llengua en tots els àmbits en què havia patit un procés de minorització. Per dur a terme una normalització cal:

• Existència d'una normativa: és fonamental l'existència d'una normativa o d'un model de llengua estàndard.
• Creació d'un marc legal favorable a la recuperació de la llengua minoritzada: la legislació ha de ser capaç de facilitar i promoure l'ús de l'idioma.
• Implicació de la societat: la llengua només viu en els seus parlants.

1.7. L'Europa de les llengües

Existeixen diversos models de política lingüística a Europa:

• Monolingüisme: el poder estatal actua com si només hi hagués una llengua, perquè és més còmode.
• Protecció de minories: l'estat ja té una llengua oficial però invertix en la protecció de la llengua minoritària.
• Autonomia lingüística: política per la qual hi ha l'obligació de conèixer una llengua oficial.
• Federalisme lingüístic: totes les llengües estan al mateix nivell, i cada territori té la seva pròpia llengua oficial.
• Plurilingüisme lingüístic: l'estat reconeix i utilitza dues o més llengües en tot el seu territori.

2. La història de la llengua catalana

Al món hi ha aproximadament 6.000 llengües i 250 estats. La majoria d'estats són bilingües o plurilingües, i els estats monolingües són excepcionals.

2.1. La Romània i les llengües romàniques

Romània és el nom que es dona als territoris que van formar part de l'Imperi Romà i on el llatí va ocupar el lloc de les llengües anteriors. Normalment, la substitució d'una llengua és el resultat d'actes bèl·lics. Així es va donar l'expansió del llatí vulgar, amb els conceptes següents:

• Substrat: allò que queda d'una llengua que ha estat substituïda per una altra.
• Superstrat: totes les aportacions d'altres llengües que passen a formar part d'una llengua mentre aquesta s'està formant.

La formació de les llengües romàniques depenia, a més del substrat i del superstrat, de la procedència dels conqueridors romans (els primers parlants llatins eren els soldats) i de la intensitat de la romanització, que condicionava l'evolució de la llengua.

a) Divisió de l'Imperi Romà

Quan l'Imperi Romà es va dividir, els dialectes es van marcar molt per diversos factors:

• Desaparició d'un únic model de llengua.
• Aïllament dels territoris i incomunicació.
• Tendències evolutives espontànies: cada comunitat tendeix a deformar la llengua.

Després de segles sense intercomunicació, sense un model comú i amb una evolució distinta a cada comunitat, a més de la intervenció de les llengües germàniques, els dialectes es van allunyar tant del llatí que van començar a considerar-se noves llengües. Així van néixer les llengües romàniques.

2.2. Les llengües germàniques (s. V-IX)

Amb la divisió de l'Imperi Romà, aquest es troba en una situació de debilitat. Els pobles germànics que feien frontera, aprofitant aquesta debilitat, van empènyer la seva expansió, van arribar a la península Ibèrica i es van introduir en territori enemic. Els visigots van ser els primers i, darrere seu, els francs, que es van instal·lar a l'actual França.

Els germànics, per influència de l'enemic, eren pobles molt romanitzats: admiraven culturalment els romans i volien ser com ells, i respectaven el llatí i l'estructura política establerta pels romans. Això va fer que el llatí patís una àmplia aportació lèxica, tot conservant la toponímia. Les aportacions germàniques més importants van ser en el camp semàntic militar i en l'antroponímia.

Fins al s. XIII, el català existent era preliterari, és a dir, oral i no escrit.

2.3. Pobles àrabs, Reconquesta i esplendor (s. XI-XV)

A principis del s. VIII, els pobles àrabs van pressionar la península Ibèrica pel sud, van envair-la i també les Illes Balears. Hi van estar més o menys 80 anys sense establir-s'hi de manera estable, és a dir, 80 anys de guerres, i per això la seva influència és poc extensa. A partir de Tarragona i les Illes Balears, la influència àrab serà més alta en el camp de l'agricultura, on hi va haver més aportació lèxica.

a) Època medieval (Reconquesta)

Els segles XIII, XIV i XV són els de màxima esplendor de la llengua catalana, pels motius següents:

1. Els territoris de parla catalana estan governats per una mateixa dinastia, és a dir, es troben sota un mateix poder polític.
2. És una llengua emprada en tots els àmbits, formals i no formals.
3. És una llengua que no perd parlants, sinó que en guanya, i no és envaïda per altres llengües.
4. Es produeix una unitat lingüística: els parlants són conscients que parlen una mateixa llengua.
5. Té una literatura pròpia amb grans autors com Ramon Llull, Bernat Metge, Ausiàs March i Joanot Martorell.

A més, es produeix una expansió territorial i demogràfica coneguda com a Reconquesta, amb l'objectiu d'expulsar els àrabs de la península Ibèrica: conquesta de Mallorca (1229), conquesta de València (1238), i reconquesta dels territoris de Sicília, Sardenya i Grècia. Es van crear institucions pròpies, com la Cancelleria Reial, origen de l'expansió del registre formal de qualitat.

3. La decadència (s. XV-XVIII)

3.1. Segle XV

El 1412 el rei va morir sense deixar descendència i es van produir lluites entre la noblesa i la burgesia. El Compromís de Casp (1412) va establir una dinastia castellana, els Trastàmara. A partir d'aquest moment comença una època coneguda com a Decadència.

Amb l'ocupació del tron pels Reis Catòlics es va produir un intent d'unificació territorial, cosa que va significar que els territoris de parla catalana deixessin de tenir una dinastia pròpia. Durant el regnat d'Isabel de Castella i Ferran d'Aragó van passar fets molt importants: l'expulsió dels jueus (1492) i el descobriment d'Amèrica (1492). La llengua o llengües d'un estat estan lligades a la situació política i social del territori, i des de la unió de les corts, l'aristocràcia catalana va patir una progressiva castellanització, i la literatura també.

3.2. Segle XVI

Quan els Catòlics van abandonar el tron, Carles I en va ocupar el càrrec i es va iniciar un nou període a la història de Catalunya, de persecució de la llengua catalana i d'una lenta castellanització de la literatura. Tot el país va entrar en un procés de decadència política, cultural i artística. L'auge imperial castellà contrastava amb la decadència econòmica dels Països Catalans. A més, fets polítics com la Guerra dels Trenta Anys van perjudicar econòmicament Catalunya. Això va provocar l'inici d'un procés de substitució lingüística en els àmbits formals, no vulgars.

Causes de la decadència de la llengua catalana:

• Causa cultural: implantació de la corona castellana.
• Causa política: pèrdua d'una sobirania política comuna als territoris de parla catalana.
• Causa econòmica: les vendes de productes d'Amèrica enriqueixen uns i empobreixen altres.
• Causa social: unió de les corts a Castella.

3.3. Segle XVII

Aquest segle destaca per esdeveniments molt importants com l'expulsió dels moriscos, que constituïen més del 30% de la població de bons agricultors qualificats. Això, a més d'una enorme pèrdua econòmica i de mà d'obra de qualitat, va tenir com a conseqüència la repoblació dels territoris buits amb gent de parla castellana. Així, es va perdre l'ús de la llengua en el territori i entre els parlants.

L'any 1640, l'intervencionisme castellà en els afers catalans va provocar la Guerra dels Segadors, que va acabar amb la signatura de la Pau dels Pirineus (1659), que cedia el Rosselló i la Cerdanya als francesos. Arriba un moment en què l'ús del castellà és exclusiu a les Illes Balears i al País Valencià, i és l'ús oficial a l'Església i en l'ensenyament de la religió. Això provoca una pèrdua de consciència d'unitat lingüística: sorgeixen molts dialectes diferents, vacil·lacions en el nom de la llengua, és a dir, dubtes sobre si la seva llengua és el castellà o el català.

3.4. Segle XVIII

Amb la mort sense descendència de Carles II, es va iniciar la Guerra de Successió, que va acabar amb la victòria dels Borbons i l'inici d'una llarga repressió. S'implantaren els Decrets de Nova Planta, que per dret de conquesta van reestructurar la vida social i política de les noves terres conquerides. Aquí neix l'Espanya centralista: el decret atorga tots els càrrecs als castellans i suprimeix les universitats existents. Hi va haver una pèrdua de prestigi. El positiu és que l'ús oral i escrit del català i els judicis en català continuen en l'àmbit de la ciutat: és la resistència.

4. El segle XIX: la Renaixença

La Renaixença és un període que dona un impuls a la producció literària culta en llengua catalana. Aquest impuls es regeix per la consciència nacionalista assolida per la burgesia arran dels canvis provocats per la Revolució Industrial. Com a conseqüència directa del moviment, es va despertar l'agitació social viscuda, i també l'estudi i l'ús de la llengua. A més, va servir per introduir alguns dels corrents més innovadors del moviment a Europa.

4.1. El Romanticisme

Moviment sorgit a Alemanya a finals del s. XVIII. Característiques principals:

• Originalitat i imaginació en la creació.
• Visió dinàmica de la natura.
• Ús del mite, el símbol i la ironia.
• L'artista com a ésser superior.
• Interès pel passat i per l'origen: la foscor, el caos, tot allò oposat a la raó, etc.

Els artistes romàntics no estaven d'acord amb la industrialització ni amb la seva classe social, per la qual cosa rebutjaven la realitat i volien fugir-ne situant les seves obres en un altre lloc, espai i temps. Volen ser diferents, valoren l'originalitat i l'experiència, són molt individualistes i sempre estan insatisfets. Consideren que l'Edat Mitjana era millor i prefereixen l'arquitectura d'estil gòtic. Podem destacar el moviment dionisíac, caracteritzat pel déu Dionís, que vol fugir de la realitat. Busquen elements que potencien els sentiments i les emocions, però adormen allò racional.

Tipus de romanticisme:

• Moderat o estètic: carinyós, detallista, etc.
• Radical: destructiu, perillós si no m'estima: morir!

Sorgeix un subgènere dins del romanticisme: el costumisme, que reflecteix els costums de la gent des d'un punt de vista humorístic. És una realitat superficial, sense intenció de aprofundir-hi. Idealitza el passat i ridiculitza el present. La majoria de narracions estan ubicades a la ciutat, els personatges són de petita classe mitjana i menestral, i surten pocs nobles o jornalers. El llenguatge és menestral, ple de correccions, descurat, amb castellanismes. Vol reflectir la llengua oral i la parla de l'època, i recull un lèxic molt extens, amb valor com a document històric de la llengua. Eren per a ser publicats en revistes i diaris, amb la intenció d'entretenir.

Revistes importants: L'Ignorància i La Roqueta.

4.2. El Realisme

Tenia el propòsit de la representació objectiva de la realitat contemporània, és a dir, la realitat que coneix l'autor i que pot descriure amb exactitud. Aquesta realitat corresponia a l'època de la Revolució Industrial i de la consolidació del poder de la burgesia, a la qual pertanyen l'autor, els protagonistes i els lectors. L'autor es documentava a través de l'observació, sense la intervenció dels sentiments personals ni idealització.

• Autors: Flaubert, Balzac i Stendhal.
• Llenguatge: no col·loquial, de lectura correcta.

4.3. El Naturalisme

Té la finalitat de retratar la realitat, però d'una manera més sistemàtica. Va aparèixer en una societat que considerava la ciència com l'eix de tot el coneixement humà. Per això, els naturalistes es basen en teories formulades per filòsofs i científics de l'època:

• Positivisme: experimentació directa de la realitat; aplicant el «mètode experimental», pretenia donar raó de tots els fenòmens naturals. Mètode experimental: observació, recollida de dades, hipòtesis i experimentació.
• Determinisme: determinava que el comportament humà està determinat per la influència de la cultura i la natura.

Narcís Oller: escrivia molt bé en castellà perquè era el que havia après, ja que a l'escola s'ensenyava en castellà. Els seus amics el van animar a escriure en català per recuperar la narrativa catalana, i va aprendre a escriure-hi a partir de Tirant lo Blanch. És l'únic autor català que fa un retrat fidel de la societat catalana, i utilitza tècniques del naturalisme i del realisme.

5. Objectius de la Renaixença

• Recuperar la llengua catalana.
• Recuperar diferents gèneres literaris.
• Fer aparèixer nous escriptors.
• Crear una indústria editorial.

6. Autors destacats

6.1. Jacint Verdaguer

S'interessà per la poesia. La importància de Jacint Verdaguer és que va representar la recuperació de la poesia culta en català i, pel seu domini del llenguatge, es pot considerar el creador de la llengua literària contemporània. Temes: Catalunya, la pàtria, Déu i la fe.

6.2. Àngel Guimerà

La seva primera formació va ser en castellà; més tard va aprendre la llengua catalana i va ser fundador i director de la revista Lo Rat Penat. Va ser proclamat mestre en Gai Saber i es va dedicar al teatre, gènere en el qual va assolir un gran èxit. La seva producció teatral s'agrupa en tres etapes:

1. Etapa inicial: plenament romàntica: tragèdies històriques.
2. Segona etapa: Guimerà com a dramaturg: drames romàntics.
3. Tercera etapa: adaptació al naturalisme i al modernisme: L'aranya.

Gràcies als Jocs Florals es van recuperar el teatre i la poesia, amb l'aparició d'autors premiats com Guimerà i Verdaguer.