Teatre català: característiques, evolució i renovació del segle XX
Característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual
A la dècada dels anys setanta va sorgir una reacció contra les propostes dels anys anteriors relacionades amb el realisme. Ara trobem una defensa del teatre col·lectiu, enriquit amb la teatralitat de l'espectacle, distant de l'herència realista i del teatre polític. Així sorgia la proposta d'un nou teatre que buscava la visualitat, l'espectacle i la mescla amb altres manifestacions artístiques.
A partir de mitjans dels anys vuitanta es produeix la recuperació del teatre de text i autor, encara que continua mantenint-se una producció considerable de la dramatúrgia no textual. Cal esmentar l'evolució d'autors anteriors amb força i originalitat: Josep Maria Benet i Jornet i Rodolf Sierra, que han sabut evolucionar i mantenir una coherència amb la seua producció anterior i oferir aspectes de les tendències més actuals, com són les obres Desig (1989) i Indian Summer (1987).
Als anys noranta ha aparegut una nova promoció de dramaturgs, que es caracteritzen per un tractament temàtic que va de la col·lectivitat a la problemàtica de l'individu. Quant a les tècniques, es caracteritzen per introduir el monòleg, el flux de consciència o el diàleg escindit. S'ha tendit a un teatre de la paraula, que retrata la quotidianitat urbana, feta de solitud i incomprensió.
Autors que cal destacar: Sergi Belbel i Jordi Galceran.
La renovació teatral des de la postguerra fins als anys setanta
A partir de l'any 1946, una política més permissiva del govern va propiciar una certa recuperació cultural. En el teatre es van mantenir formes dramàtiques tradicionals, com el sainet, per exemple. L'any 1955 es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, la qual va contribuir a la represa del teatre en la nostra llengua.
El teatre independent
Al llarg dels anys seixanta sorgeix el teatre independent, que va néixer d'una necessitat de connectar amb el públic i d'estructurar unes xarxes que estenguessin i consolidessin el nostre teatre. Inicialment eren grups de persones que viatjaven pels pobles i que estaven al marge del circuit oficial. El seu objectiu primordial va ser fer del teatre un element de presa de consciència política, social i cultural. Volien participar en les novetats europees i rebutjaven el teatre comercial.
El teatre èpic
Als anys setanta experimentà un gran impuls. La gran innovació va ser el teatre èpic, basat en les tècniques de Brecht, que buscava despertar l'atenció del públic per fer-lo pensar i reflexionar.
El teatre de l'absurd
El teatre de l'absurd és un altre corrent europeu que va arribar fins a nosaltres. Partia d'una base existencialista i tenia una filosofia pessimista i absurda de l'existència humana. L'estructura tradicional es va substituir per una successió de situacions alògiques, i es caracteritza per tenir diàlegs sense significat, repetitius i dramàtics. Manuel de Pedrolo és un dels seus representants.
El teatre document
El teatre document és un altre corrent teatral: a partir de documents o fets històrics discutits, estudia la veritable realitat.
Joan Francesc Mira: assagista i pensador valencià
Joan Francesc Mira és doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat de València, professor a la Universitat de Princeton (EUA) i a la Universitat de València, i professor de grec i cultura clàssica a la Universitat Jaume I de Castelló. La seua obra té una doble via: la reflexió i la ficció, amb dues branques, l'assaig i la narrativa, i també la traducció. És autor d'obres narratives i d'estudis i investigacions de caràcter assagístic, entorn de l'antropologia, la sociologia i l'etnografia.
Obres destacades
- Els valencians i la terra (1978)
- Crítica de la nació pura (1985)
- Novel·les: El bou de foc (1974) i Borja papa (1996)
El seu assaig és un diàleg constant amb la vida del segle XX i els nous temps. Mira és un especialista documentat i sagaç, que aborda qüestions cíviques amb raonabilitat i esperit crític. Maneja molt bé la ironia i és mestre de l'adjectiu. Segueix la llengua literària a partir del model de Joan Fuster; la seua prosa adquireix expressivitat i riquesa, i va dirigida principalment al lector valencià. Els seus assaigs es caracteritzen pels suggeriments i obliguen el lector a reflexionar. Joan Francesc Mira és un nacionalista intel·ligent i adversatiu.
Reflexió política
Els seus escrits de reflexió política cal comentar-los. Temes com el nacionalisme, la relació entre cultura i poder, la creació d'identitats i símbols, i la importància de les llengües abarquen tot el seu treball. L'eix és la qüestió de la identitat i l'ús polític, amb reflexions avalades per l'experiència.