Teatre català contemporani: text, televisió i assaig al País Valencià

Característiques de l'escriptura teatral actual

Des dels anys setanta, els protagonistes eren els directors, l'expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu en grups com Els Joglars, Els Comediants, Dagoll Dagom… Més tard, altres companyies com La Cubana i La Fura dels Baus, el grup més innovador dels anys noranta.

Cap a finals dels vuitanta, però, el grup Teatre Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet i altres autors; el Centre Dramàtic, de Rodolf Sirera. S'esdevé també el fenomen de les sales alternatives (els tallers de dramatúrgia impartits per José Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona)…

Van començar a aparèixer dramaturgs nous: Sergi Belbel (actualment l'autor català i hispànic viu més representat a Europa), Lluïsa Cunillé (una de les veus més personals de la nova dramatúrgia) o Lluís-Anton Baulenas.

La recuperació del text

Trobem, d'una banda, el fenomen de «recuperació del text» en correspondència en l'àmbit europeu. S'imposen nous models, molt diversificats, com Samuel Beckett, Harold Pinter, Thomas Bernhard o David Mamet.

La renovació del teatre de text ha estat protagonitzada en bona part per l'evolució de Benet i Jornet. La seua obra té el mèrit d'haver sabut connectar amb les noves formes d'escriptura.

Un nou tipus d'autor teatral

D'una altra banda, es tendeix cap a un nou tipus d'autor teatral, implicat plenament en el procés creatiu de l'espectacle, desdoblant-se en intèrpret o en director (Belbel, Baulenas o Carles Alberola, amb la companyia Albena Teatre).

Temàtiques i mercat

• Temàtiques individuals: crisi de la parella, incomunicació, soledat, malaltia o envelliment.
• Temàtiques col·lectives: violència, racisme o marginalitat.

Els nous autors han tingut capacitat d'adaptació al mercat de l'espectacle: autors com Belbel, Benet i Jornet o Sirera han escrit també musicals, guions per a sèries de televisió (també Alberola) o comèdies.

Obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual

Benet i Jornet ha modificat i transformat amb encert la seua trajectòria artística segons les inquietuds estètiques i polítiques més vitals de cada període.

Primeres obres: realisme històric

Les primeres obres (Una vella, coneguda olor, del 1964; Berenàveu a les fosques, del 1972…) segueixen els postulats del realisme històric i assimilen la influència de Brecht, Miller, Buero Vallejo o Espriu, per analitzar críticament la realitat de la postguerra. Aquesta base realista es va veure progressivament reformulada a través de l'experimentació formal.

Última fase dramàtica

A l'última fase de la seua producció dramàtica, que va iniciar amb Desig (1991), al costat d'una renovació formal, tècnica i estilística, l'autor reflexiona sobre els temes més personals: el conflicte entre el compromís, la realitat i la raó, d'una banda, i la por, l'evasió i la fantasia, per l'altra. Hi té influències de Samuel Beckett i Harold Pinter, i manté una estreta relació personal i professional amb Sergi Belbel.

Televisió i cultura popular

A mitjan els setanta comença a escriure guions per a sèries de televisió, que culminen amb produccions a TV3 com Poble Nou (1992-1995), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d'ombres (1998-1999) i Ventdelplà (2005). Des d'aleshores es manté fidel a dues línies d'escriptura —teatre infantil i televisió—, paral·lelament a la seua obra dramàtica major.

La seua preferència per les expressions de la cultura popular postindustrial (gèneres de consum com els tebeos, les novel·les de capa i espasa, les radionovel·les o el cinema) ha influït en el seu teatre i ha inspirat la concepció dels seus mons de ficció. L'interés per aquests gèneres el porta a la predilecció pel melodrama, model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament, sobretot a la televisió.

A Salamandra (2005) dibuixa un retrat autoconscient de la seua personalitat artística com a creador de melodrames per a la televisió i, alhora, com a dramaturg compromès política i socialment.

L'assaig de Joan Fuster en el context de l'època

Joan Fuster (1922-1992) és l'assagista més important després de la guerra civil. Els seus assajos es divideixen en tres blocs:

• Obres de temàtica humanística i general (Diccionari per a ociosos).
• Obres destinades a reflexionar i investigar sobre la identitat col·lectiva dels valencians (Nosaltres els valencians).
• Obres de crítica i d'història literària: estudis dedicats a Ausiàs March, Corella o Estellés.

Formes de l'assaig fusterià

L'assaig fusterià presenta moltes formes: l'article i el diccionari filosòfic, el diari, l'aforisme i la monografia. Responen a l'actitud de comprendre un fet i fer una literatura d'idees que busca el desemmascarament de fal·làcies i mistificacions, a partir del dubte metòdic.

La influència de Nosaltres els valencians

Publicat el 1962, aquest llibre ha tingut una influència profunda en la societat valenciana: va actuar com a catalitzador sobre un grup de joves, generalment universitaris, va denunciar el provincianisme i va promoure una cultura nacional i moderna al País Valencià.

L'objectiu de crear una infraestructura cultural va ser assumit per un nombrós grup d'intel·lectuals i promotors. Van aparèixer llibreries i noves editorials, com Tres i Quatre, que a partir dels setanta convocà els Premis Octubre, els quals representaran un circuit literari plenament integrat amb Catalunya i les Illes Balears.

El moviment nacionalista i cívic

El moviment nacionalista i cívic es va posar en marxa paral·lelament al cultural. Hi va contribuir l'arribada a la Universitat de València de molts joves que venien dels pobles i que no havien perdut la llengua pròpia, així com professors com Reglà o Tarradell, que van influir i dirigir el treball intel·lectual dels joves.

Joan Francesc Mira: assaig, identitat i llengua

Joan Francesc Mira, traductor i novel·lista, té una producció assagística abundant, constituïda bàsicament per articles publicats en diaris i publicacions periòdiques, que després han aparegut recollits parcialment en volum (per exemple, Una biblioteca en el desert).

Estil i temàtiques

Sol partir d'una anècdota de la vida quotidiana, es dirigeix al lector comú i redacta amb un llenguatge no especialitzat o acadèmic, però literari, amb gust pel joc i la ironia. Hi tracta temes com:

• El nacionalisme.
• La relació entre la cultura i el poder.
• La creació i l'evolució de les identitats i dels símbols que les conformen.
• La importància de les llengües per crear «consciència col·lectiva».
• La manipulació de tots aquests elements en benefici d'interessos polítics concrets.

L'eix de les seues reflexions

L'eix genèric d'aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat, la importància dels símbols en la creació de les identitats nacionals o el paper de la llengua en el terreny del nacionalisme. Són vàlides per a qualsevol societat occidental: els mecanismes de funcionament i els elements de conflicte que afecten les nacions són molt semblants.

Sempre amb un punt d'escepticisme, demostra que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la de molts altres pobles del món, que poden ser considerats «normals».