Teatre català de la postguerra fins als anys 70: Manuel de Pedrolo i la renovació escènica

Teatre català de la postguerra fins als anys 70

Al principi de la postguerra, el teatre català va ser completament prohibit. Més endavant es va començar a permetre, si bé no es permetia traduir obres estrangeres. Les obres que s'hi representaven eren reposicions anteriors a la guerra i textos subjectes a una forta censura.

A partir dels anys 50 destaquen Salvador Espriu, Joan Oliver i Manuel de Pedrolo, i es permeten les traduccions, la qual cosa va renovar l'escena amb el neorealisme, els corrents existencialistes i el teatre èpic. Això va propiciar l'aparició del realisme social als anys 60.

Una altra novetat important per a la renovació va ser la formació que va oferir a directors, actors i autors, i la coordinació de diversos grups teatrals del territori, fets que van tenir lloc amb la fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual.

Hi destaquen dues modalitats de teatre:

• Teatre document: representa i analitza un fet històric.
• Sàtira política: utilitza l'humor per acompanyar l'anterior.

Els grups teatrals que destaquen són Pluja, El Rogle i Els Joglars (per les seues obres polèmiques). Més tard van aconseguir prestigi Tricicle i Comediants. Els autors més destacats són Joan Brossa i Manuel de Pedrolo.

Manuel de Pedrolo

El teatre de Pedrolo és circumstancial i sorgeix amb l'impuls que va suposar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Recorre al teatre de l'absurd per burlar el rigor de la censura. Denuncia les situacions que limiten la llibertat i reflexiona sobre l'essència de la nostra espècie.

Temes dominants

• La repressió sexual i política.
• La solitud.
• Els conflictes socials.
• La visió d'un món futur.

Característiques de les obres

Les obres estan ambientades en un temps i un lloc imprecisos, i els noms dels personatges solen ser inventats. El teatre seu és pessimista, considera els problemes col·lectius i planteja una transposició de la realitat.

Els personatges viuen abocats cap al seu món interior i tracten d'explicar-lo, però també estan preocupats pel món dels altres. Viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen el record imprecís del passat que els confon.

La seua obra està plena de símbols i utilitza un lèxic teatral directe, adequat a les necessitats escèniques.