Teatre modernista de Santiago Rusiñol i Josep Carner: Noucentisme i literatura catalana

Teatre modernista: Santiago Rusiñol

Va néixer a Barcelona el 1861. Va ser dramaturg, narrador, assagista i pintor. Pertanyia a l’alta burgesia catalana i va organitzar les Festes Modernistes de Sitges.

El teatre de Santiago Rusiñol és un teatre breu però molt intens sentimentalment, que fa un ús molt acurat dels registres lingüístics i del llenguatge. Les obres de Santiago Rusiñol van evolucionar d’una primera etapa simbolista a un acostament al regeneracionisme.

Etapa simbolista

Com a peces simbolistes cal destacar L’alegria que passa (1898) i Cigales i formigues (1901). En elles, el culte a la bellesa i la creativitat dels personatges que representen la Poesia s’oposen al món realista i de mires curtes de la societat burgesa materialista i ignorant, que representa la Prosa. És a dir, aquestes peces teatrals reprodueixen l’enfrontament entre l’artista (l’elegit capaç de guiar la massa social) i la societat.

Acostament al regeneracionisme

Les darreres obres de Santiago Rusiñol són peces teatrals més compromeses amb la denúncia social. En elles es va allunyar del radicalisme antiburgès i va començar a admetre la possibilitat de col·laboració entre l’artista i la societat, com a La mare (1907), en la qual un pintor pot dedicar-se a l’art gràcies al sacrifici i al treball de la seva mare, i L’auca del senyor Esteve (1917), una adaptació de la novel·la del mateix títol publicada l’any 1907. L’autor hi narra la vida de tres generacions d’una família de botiguers. L’hereu (en Ramonet), però, trenca amb l’ordre establert perquè prefereix ser escultor en comptes de fer-se càrrec del negoci familiar. A més, aquesta obra presenta trets autobiogràfics.

Noucentisme

El Noucentisme va ser un moviment cultural i ideològic molt present a la Catalunya dels primers trenta anys del segle XX. El seu programa modernitzador i catalanista es reflectia en la literatura i l’art del moment, però també va influir en el desenvolupament científic i econòmic de principis de segle. Es va caracteritzar per la voluntat de renovació dels intel·lectuals i artistes del nou segle, sovint en contraposició als del segle anterior.

Entre les seves característiques destaquen:

• Atracció per la temàtica d’inspiració popular amb una acurada elaboració intel·lectual (J. Carner).
• Interpretació idíl·lica de la natura (Guerau de Liost).
• Gran interès per la llengua i el ritme.
• Afany de construir la gran «ciutat ideal».

Referent destacat: Eugeni d’Ors.

Josep Carner

Va néixer a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.

La seva trajectòria poètica es divideix en quatre etapes:

1. L’aprenentatge: el Modernisme (1896-1905)

Anys d’aprenentatge en els quals Carner va provar tots els gèneres. Destaca el seu primer llibre de versos, El llibre de les poetes (1904). La poesia dels primers anys seguia els corrents propis de la Restauració (Bécquer, Campoamor, Verdaguer...), però més tard va derivar cap al Modernisme.

2. La professionalització: el Noucentisme (1906-1924)

És l’etapa més coneguda. Va escriure molta poesia segons els esquemes noucentistes, destacant el llibre Els fruits saborosos, un recull de 18 poemes que tracten el pas del temps i les etapes de la vida (la infantesa, la maduresa i la vellesa), però sense deixar-se endur per la tragèdia. Altres obres: Auques i ventalls.

3. La descoberta del Simbolisme (1925-1939)

S’allunya de Catalunya i fa noves lectures, cosa que li permet descobrir una poesia més humana, densa i realista. Cal destacar l’obra El cor quiet, que centra la seva atenció en la condició humana i és una síntesi del seu pensament com a poeta.

4. La poesia metafísica (1939-1970)

Acaba d’escriure i publica Nabí, la història d’un home que vol trobar-se a si mateix. El marc bíblic serveix de pretext al poeta.