El teatre valencià i català del segle XX: del noucentisme a l'avantguarda
El teatre al primer terç del segle XX
A la dècada del 20, les obres teatrals que es donaven eren del gènere de l'alta comèdia, o la comèdia burgesa, un gènere demandat pels noucentistes. Es centrava en els personatges de la burgesia, amb personatges i situacions prototípiques. L'autor que destaca és Josep Maria de Segarra.
Postguerra i censura
Després de la Guerra Civil, el teatre en valencià va ser proscrit dels escenaris. Només les produccions en castellà tenien lloc en l'espai social limitat que es presentava. Aquesta situació féu que estiguera desconnectat del teatre europeu i nord-americà que es realitzava després de la Segona Guerra Mundial. Fins al 1946 no s'autoritzaren representacions que no foren en castellà.
La recuperació als anys 50
No serà fins a la dècada dels 50 que comença a tindre una lleu recuperació amb la fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, companyia de teatre legalment reconeguda que aconseguí superar les limitacions pròpies del moment històric amb una programació i uns mètodes de treball rigorosos. Es treballaren els clàssics, Shakespeare i Txèkhov, i es promocionaren autors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. També difonien textos que mai no havien estat editats en castellà.
Renovació i noves institucions
El 1960, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany fundaren l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, reivindicaren l'obra d'autors catalans com Salvador Espriu o Joan Brossa i introduïren nombrosos elements de renovació a la pràctica teatral. Entre ells, el mètode de Bertolt Brecht influí en el teatre independent.
El 1962 es crea el Teatre Experimental Català.
Les obres de major èxit al País Valencià eren obres d'evasió i es programaven obres còmiques que responien al model del sainet. El mateix 1946, autors representatius proposaren a través de la premsa que l'escena valenciana s'obrira a nous plantejaments escènics.
Els autors més representatius
Joan Oliver
Joan Oliver, que signava com a poeta amb el pseudònim Pere Quart, escriu fonamentalment comèdies en les quals criticava la burgesia, d'una forma molt irònica.
Joan Brossa
Joan Brossa fou el millor representant del teatre d'avantguarda, partidari de les formes surrealistes. Per a ell no existien els gèneres ni les fronteres entre les arts. És destacable el seu interès per autors avantguardistes i surrealistes com Salvat-Papasseit. Fa una tasca important en la investigació teatral on barreja diferents tècniques: les accions sense paraules, les ombres xineses o el circ. Tota la seua obra està recollida en els cinc volums de Poesia escènica i el Teatre complet. Un apartat molt curiós dins del teatre d'aquest autor són les accions-espectacle, que parteixen generalment de situacions quotidianes i són molt breus.
Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo consta de tretze obres centrades en el tema de la llibertat, plantejada des de diferents angles i amb coincidències amb l'anomenat teatre de l'absurd de Beckett o Ionesco. Aquest teatre pretenia transformar les convencions de la tècnica escènica per a mostrar la lluita de l'ésser humà, sovint inútil, per a comprendre la irracionalitat que l'envolta. Abandona la reflexió i la lògica i posa l'espectador davant de l'absurd mitjançant arguments desbaratats, personatges buits i diàlegs incoherents.
La renovació a l'àmbit valencià
A l'àmbit valencià, la renovació es degué al fet que diversos activistes teatrals, com Josep Alarte Querol i Rafael Llorenç Romaní, trobaren empara en alguns organismes favorables a la posada al dia de l'escena valenciana: l'Ateneu Mercantil de València, la Secció de Teatre de Lo Rat Penat i l'Aula Ausiàs March de la Universitat.
En aquells ambients va aparéixer una nova generació de dramaturgs, més ben formats culturalment, entre els quals destaquen Martí Domínguez i Barbera, Rafael Villar i Joan Alfons Gil.