Tendències de la poesia catalana després de la Guerra Civil: de la postguerra als anys 70 i la poesia actual
Tendències més rellevants de la poesia de la postguerra i dels anys 70
Durant la postguerra es van mantenir els mateixos corrents poètics d'abans de la guerra (surrealista, avantguardista i simbolista). Trobem tres tendències:
1) Poesia de tradició simbolista
De temàtica amorosa, paisatgística o religiosa, que evoluciona cap a la recerca del domini de l'expressió i cap a la Poesia Pura. Exemples: Carles Riba, Clementina Arderiu, Xavier Casp i Rosselló-Pòrcel.
2) Poesia de tradició avantguardista
Amb voluntat experimental, sobretot surrealista, expressa els subconscients, imatges hipnagògiques i somnis. Exemples: Joan Brossa i Palau i Fabre.
3) Poesia del realisme històric
Un paper molt important el van fer L'antologia de la poesia catalana del segle XX i, al País Valencià, L'antologia de la poesia realista valenciana. Aquest nou corrent idealista va propugnar una postura de crítica i denúncia. Hi ha tres orientacions:
- a) Poesia de testimoni;
- b) Poesia social;
- c) Poesia de l'experimentació social.
Exemples: Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater.
La Generació del 70
Als anys 70 apareix l'anomenada Generació del 70. Les seues característiques són:
- Rebuig a l'estètica realista anterior;
- Preocupació pel llenguatge;
- Cosmopolitisme;
- Culturisme;
- Experimentació;
- La poesia com a tema del poema.
Autors: Mercè Marçal, Francesc Parcerisas. Al País Valencià: Salvador Jaqué, Josep Piera, Manel Rodríguez Castelló.
Característiques bàsiques de la poesia actual
El panorama de la poesia actual i recent és complex, extens i divers, perquè hi ha una àmplia producció i molts autors. Els anys 80 i 90 els poetes es mostren com a herència de la poesia anterior. Són poetes de la transició, que ja han après la llengua a l'institut i a la universitat, i tenen una poesia molt individualitzada i personal.
És difícil caracteritzar aquesta poesia per falta de perspectiva, ja que encara és molt recent. Tanmateix, les característiques principals són:
- La poesia com a resultat de l'experiència;
- Lirisme autobiogràfic;
- Influència de la crisi de la societat urbana.
Trobem tres possibilitats en la poesia:
- a) D'experiència intimista o autobiogràfica;
- b) De retorn a la tradició simbolista;
- c) D'experimentació rupturista.
Les tres tendències actuals
- Connexió amb l'experiència individualitzada o intimista;
- Connexió amb la tradició simbolista;
- Tendència rupturista o avantguardista.
Plataformes de difusió
Els poetes disposen de plataformes per donar-se a conèixer: les col·leccions de poesia de les editorials Tres i Quatre, Bromera, Edicions 62 i Columna, i premis com el Carles Riba i el Vicent Andrés Estellés. També hi ha antologies poètiques com Brossa nova, Envit i Espai de vers jove.
En general, aquesta poesia té les següents característiques:
- a) Eclecticisme (s'integren totes les postures);
- b) Vivències i reflexions personals;
- c) Llenguatge ric, suggeridor, metafòric i amb noves tècniques.
Autors: Josep Ballester, Vicent Salvador, Manuel Rodríguez Castelló.
Aportacions de Vicent Andrés Estellés
És el poeta més gran del País Valencià del segle XX. En la seua obra hi ha al·lusions constants a la guerra i a la postguerra que el propi poeta viu. Moltes de les seues obres van ser publicades molt més tard de ser escrites.
Obres: El llibre de les meravelles (gran poema de la postguerra) i, a la mort de Franco, comença El Misteri del País Valencià.
Els àmbits temàtics de la poesia d'Estellés són:
- Poesia amorosa (fidelitat, sentiment, sexe, erotisme, etc.);
- Poesia cívica (Estellés es compromet amb la realitat del seu país i amb la seua gent);
- Poesia quotidiana (la seua poesia és la plasmació de les coses primàries).
Llenguatge i estil
Les aportacions de Vicent Andrés Estellés a la lírica són: el seu llenguatge literari és més directe i senzill, basat en el registre col·loquial i forjat sobre:
- La llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment Ausiàs March;
- La llengua de les obres contemporànies de la literatura catalana i valenciana;
- La llengua col·loquial que va mantenir viva durant tota la seua vida.
Busca el contrast amb la tradició; així apareix la vinculació amb poetes llatins. Barreja estils, registres, tradicions i estètiques; la paròdia, la ironia i la sàtira estan presents en la seua poesia; utilitza comparacions i adjectius que li donen un ritme lent; fa ús del poema-diàleg i del poema-confessió. És un poeta convertit en cronista de les seues vivències quotidianes o imaginades en temps de postguerra.
Característiques de la producció de Salvador Espriu
Salvador Espriu combina narrativa, teatre i poesia. Després de la guerra se centra en la poesia. La seua obra és molt unitària. La seua poesia va estar influïda per lectures mitològiques, el mite i la tradició, que li serveixen per expressar els seus sentiments i inquietuds. De la Bíblia escull la cultura jueva, de la qual fa un paral·lelisme amb la situació del seu poble.
Les directrius de la seua poesia es poden resumir en: satírica, elegíaca i didàctica, que s'agrupen en una vessant lírica i una vessant civil. El seu primer llibre són Cançons d'Ariadna.
Vessant lírica
Cementiri de Sinera, Les hores, El final del laberint. Aquest cicle es caracteritza per una reflexió sobre la mort, i la llengua n'és un tema essencial.
Vessant civil
Trobem La pell de brau, el llibre de major ressò que va aconseguir. Parla de llibertat, justícia i tolerància. El llibre de Sinera revisa el present, es planteja el futur i veu esperança.
Tota l'obra d'Espriu destaca per la capacitat d'assimilar l'herència mítica. Les característiques que han fet que siga considerada una de les obres més importants de la literatura catalana del segle XX són: la riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i la capacitat per descriure en termes transcendents.