Tendències de la poesia i l'assaig en la postguerra catalana fins als anys 70
Tendències de la postguerra fins a finals dels anys 70
Durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, els poetes s'agrupen en dues grans tendències. D'una banda, es conrea una poesia hermètica que explora els límits del llenguatge i la paraula i que es pot classificar dins el corrent simbolista i avantguardista. De l'altra, a partir de la dècada dels 50, s'escriu un tipus de poesia compromesa amb la realitat, l'anomenat realisme històric. A més, cal destacar la poesia de Salvador Espriu.
La poesia simbolista
La poesia simbolista es caracteritza per la perfecció formal i l'allunyament de la realitat. La novetat implantada és la humanització del contingut com a conseqüència de la guerra i l'experiència de l'exili. Així, els temes són la mort, el destí personal i col·lectiu, l'exili o l'enyorança de la pàtria, tot representat per mitjà de símbols i mites. Alguns autors representatius són Carles Riba i Josep Carner.
La poesia d'avantguarda i experimental
Pel que fa a la poesia d'avantguarda i experimental, aquesta se centra en l'experimentació formal, amb influència de les tècniques d'expressió de les avantguardes d'abans de la guerra i que sovint combina el llenguatge amb les imatges. Com a autors destaquen Josep Vicenç Foix i Joan Brossa.
La poesia realista
Quant a la poesia realista, es caracteritza per la presència de la realitat històrica en què viu el poeta, l'expressió de sentiments i ideals col·lectius, una forta denúncia de les injustícies socials i la falta de llibertat personal i col·lectiva durant la dictadura franquista, i l'ús d'un llenguatge senzill, viu i directe. Dins d'aquest corrent hi ha una orientació més intimista representada per Gabriel Ferrater. És un tipus de poesia inèdita en la literatura de postguerra i que va crear tradició en els anys setanta. Els temes són l'amor i el pas del temps.
La poesia de Salvador Espriu
Finalment, la poesia de Salvador Espriu és una poesia del tot original i única, fonamental dins la postguerra. Destaca per la profunditat temàtica, per la síntesi de tradicions literàries que conté i pel seu compromís cívic amb el país i la llengua.
Joan Fuster
Joan Fuster és un luxe intel·lectual de la nostra cultura, un assagista exemplar d'àmplia varietat temàtica en diferents textos que tenen l'ésser humà, i les seves activitats, com a centres d'interès, i que van des de l'art modern («El descrèdit de la realitat») fins a la condició humana i moral («L'home, mesura de totes les coses»), tot passant per les Falles o l'Albufera («Combustible per a falles» o «L'Albufera de València»).
Però, a més, Joan Fuster ha publicat obres com «Nosaltres, els valencians», «Qüestió de noms», «Destinat (sobretot) a valencians» o «Ara o mai» que enceten la reflexió identitària dels valencians, a mig camí entre l'assaig històric i el discurs de tipus polític. Una de les aportacions cabdals de Fuster a la literatura catalana és el treball estilístic, que fa de la seva prosa un instrument àgil de pensament i de discussió. La seva obra es caracteritza per la seva escriptura de caràcter obert, i practica com a mètode el racionalisme crític, l'escepticisme com a actitud i la tolerància com a virtut. Al llarg de la seva obra manté una actitud de compromís explícit, especialment en tot allò que afecta el poble valencià. Són fonamentals als seus escrits les manifestacions de l'activitat creadora i la crisi de l'individu en la societat actual, tractats mitjançant diverses formes de discurs: diccionari filosòfic, l'aforisme, l'article periodístic, el dietari o l'assaig llarg.
Joan Fuster és una figura intel·lectual molt important, i la seva obra ha esdevingut el fonament de la nostra cultura actual. La seva posició crítica i lúcida davant la vida, el món i el país el converteixen en el referent més destacat del procés de recuperació cultural i civil dels valencians.