El text expositiu, la narrativa i l'exposició oral: estructura, punt de vista, llenguatge verbal i no verbal, i fonètica

El text expositiu

Objectiu: informar d'una manera ordenada, lògica i clara.

Les fonts d'informació poden ser de dos tipus: primàries i secundàries.

• Primàries: informació pròpia (entrevistes, enquestes, etc.).
• Secundàries: informació d'altres articles, llibres, internet, etc.

Estructura

Títol, Índex, Introducció, Cos, Conclusions, Bibliografia i Annexos.

Recursos

• Títol: plasma la idea principal. Ha de ser sintètic, descriptiu i atractiu.
• Índex: contingut essencial del treball, ordenat i amb capítols, subcapítols i annexos.
• Introducció: objectiu de l'estudi, la metodologia i l'estructuració.
• Cos: organitzat en capítols i subcapítols, presenta l'exposició i l'argumentació que desenvolupa. Discurs coherent, cohesionat i amb transicions lògiques entre els capítols.
• Conclusió: relacionada amb la introducció, cal demostrar que s'ha complert l'objectiu proposat a l'inici.
• Bibliografia: lloc d'on has extret la informació.
• Annexos: informació que, per rellevància, no pot estar al cos.

Recursos addicionals

Citacions: extretes d'altres mitjans que s'inclouen al text. Referències: remet el lector a on s'ha extret la informació. Notes: s'acostumen a situar a peu de pàgina i precisen algun aspecte que no ha aparegut al text.

Tècniques narratives

Elements: emissor, narrador, receptor, narratari.

Estructura i ordre

• Plantejament: exposició de l'espai, el temps, el protagonista i l'inici de l'acció.
• Nus: part on es desenvolupen els fets principals que viu el protagonista.
• Desenllaç: resolució dels conflictes argumentals.

La narració literària combina el relat dels fets i de les accions amb la descripció (de personatges, lloc, objectes...) i el discurs (reproducció de les paraules dels personatges).

Punt de vista

• Punt de vista intern: el narrador es troba dins de la història i narra la visió particular dels fets. Coincideix amb un personatge que pot ser el protagonista o un personatge secundari. Narració en primera persona.
• Punt de vista extern: el narrador no participa i relata els fets des de fora, en tercera persona gramatical. El narrador extern objectiu presenta estrictament el que percep del món; el narrador extern omniscient actua sense limitació, amb coneixement complet de tot, i aporta subjectivitat.

Estils de discurs

• Estil directe: el narrador cedeix la paraula als personatges i pot marcar les intervencions amb un verb de dicció (cridar, dir, preguntar...).
• Estil indirecte: el discurs del narrador integra les paraules dels personatges mitjançant verbs de dicció, conjuncions o altres recursos.
• Estil indirecte lliure: reprodueix les paraules sense verbs de dicció, conservant les marques lingüístiques.
• Discurs narrativitzat: el narrador transmet les paraules dels personatges.

Llenguatge no verbal de l'exposició oral

Els gestos ajuden a accentuar el que expliquem, ho complementen o fins i tot ho contradiuen si no són els adequats. Per tant, cal tenir-ne cura i, sobretot, vigilar que facilitin la comprensió del que es diu.

La mirada contribueix a mantenir i captar l'atenció del públic. Convé mirar tothom i no perdre el contacte visual: d'aquesta manera impliquem que escolta, i també ens ajuda a veure'n les reaccions i a adaptar-nos a possibles canvis que s'hi observin.

El volum de la veu és molt important perquè el que diem ha d'arribar amb claredat a tothom. L'entonació també ha de ser l'adequada per mantenir l'atenció; si és monòtona, el discurs es fa avorrit.

La dicció constitueix un altre aspecte a considerar. Cal parlar de manera clara, amb les pauses necessàries, i remarcar les paraules i les idees clau.

Llenguatge verbal de l'exposició oral

L'estructura del text i l'ordre de la informació: el text s'ha d'organitzar seguint l'estructura introducció, desenvolupament i conclusió, i cal fer una atenció especial a la conclusió, ja que és el resum de tot el que s'ha dit. És fonamental l'ús de connectors que ajudin a cohesionar les idees.

El vocabulari ha de ser l'adequat a la situació comunicativa. Quant a la sintaxi, les frases han de ser curtes i senzilles perquè la informació resulti entenedora.

Fonètica

El so es produeix quan l'aire empès pels pulmons fa vibrar les cordes vocals.

El fonema forma part d'un nivell abstracte: és la unitat mínima no significativa que es pot aïllar en una cadena fònica. Els fonemes es representen gràficament entre barres inclinades.

La fonètica estudia com són els sons, quines qualitats físiques tenen, com es produeixen i com es perceben.

La fonologia estudia els sons en la mesura que, dins del sistema de la llengua, s'oposen entre si per diferenciar significats. El seu objecte d'estudi són els fonemes, és a dir, les unitats mínimes abstractes de la llengua que tenen significat per si mateixes.