Afirmacions objectives i subjectives: prova pública, prejudicis i variació lingüística

Afirmacions objectives i subjectives

Una afirmació objectiva es pot sotmetre a prova pública i, per tant, es basa en l'experiència col·lectiva. Quan es fa, no se sap si s'ha dit correctament.

Una experiència individual reflecteix els gustos personals, les vivències, l'educació rebuda o tot allò que forma part de nosaltres. Per això és la projecció de la persona que fa l'afirmació i és subjectiva.

En resum: experiència comuna (objectiva) i demostrable, enfront d'experiència individual (subjectiva) i no demostrable. Els judicis objectius no donen lloc a prejudicis; els subjectius sí.

Els judicis de valor

El judici de valor (JV) pot ser positiu o negatiu. Si és negatiu, pot tenir molta transcendència ètica o poca. Quan té molta transcendència, pot ser una propietat circumstancial i corregible, o bé permanent i no corregible; en aquest darrer cas implica discriminació, és a dir, un estereotip.

Egocentrisme, xenofòbia i etnocentrisme

Egocentrisme: condueix a l'etnofòbia i al no acceptar els altres.

Xenofòbia: aversió envers el món i als qui són diferents.

Etnocentrisme: els membres d'un grup ètnic consideren el seu grup millor que els altres.

Si s'porta a l'extrem, aquest pensament pot derivar en etnofòbia: odi a allò que és diferent, que deriva en racisme i en la barbàrie de la destrucció de l'altre. És a dir, cal combatre'l, o acabarà malament.

Variació lingüística

La variació lingüística està condicionada per les situacions comunicatives en què es troben els parlants. Es divideix en:

• Social: té en compte el tipus de lèxic que caracteritza la parla de cada grup social.
• Estilística: es basa en els registres que reflecteixen la situació en què es troba el parlant. Aquests registres es determinen per:
  • Tema: allò de què parlem; suposa la tria d'un lèxic determinat.
  • Canal de comunicació:
    • Oral: caracteritzat per l'espontaneïtat, la simplificació dels elements sintàctics i l'ús de la gestualització.
    • Escrit: elaborat amb comunicació diferida, signes de puntuació i sintaxi complexa.
  • Grau de formalitat: assenyala la confiança entre emissor i receptor; es noten en els verbs, pronoms i lèxic.
  • Intencionalitat: el que volem aconseguir amb el discurs; pot ser objectiva o subjectiva.

Registres no formals

Formes de parlar caracteritzades per la varietat de l'estàndard, que s'usen en contextos privats.

Registres formals

S'empren en contextos que requereixen un llenguatge elaborat:

• Tècnic-científic: transmet coneixement mitjançant el text expositiu; finalitat objectiva.
• Literari: subjectivitat de l'emissor, s'expressa en els textos narratius, descriptius, conversacionals, etc.; finalitat estètica.
• Estàndard: comú als components de la comunitat lingüística, codificat, model vehicular de l'ensenyament; finalitat l'eficàcia comunicativa. Adopta tecnolectes:
  • Administratiu: relacions entre l'administració i l'administrat; grau elevat de formalitat i objectivitat.
  • Jurídic: relacions entre institucions.
  • Publicitari: recursos literaris per cridar l'atenció; s'ajuda d'imatges.
  • Periodístic: eficàcia comunicativa; llenguatge elaborat.

Propietats del text

• Coherència: relació entre les idees del text perquè la lectura sigui comprensible i entenedora. Cal que estigui ben estructurat i distribuït en paràgrafs; cada paràgraf ha d'expressar una idea.
• Cohesió: relació entre les oracions que formen l'escrit; és la unió de les idees mitjançant recursos lingüístics (connectors, figures d'estil, comptes).
• Adequació: relació entre el text i el destinatari o l'entorn on s'exposa. Abans de finalitzar cal tenir en compte l'àmbit, el destinatari i el llenguatge.
• Correcció: abans de donar per acabat el text, cal revisar-lo per comprovar que no hi ha errors ortogràfics, errors de puntuació ni d'accentuació, i que és correcte en tots els sentits.