Al-Àndalus: Emirats, Califat i Regnes Cristians

Emirat dependent (711-756)

A principis del segle VIII, el regne visigot estava dividit en dos: un governat per Roderic i l'altre per Àkhila. L'any 710, Roderic es va apoderar de Toledo, la capital del regne visigòtic, i Àkhila va demanar ajuda als musulmans, que ja havien envaït una bona part del nord d'Àfrica. Així va començar la invasió musulmana a la península Ibèrica. Els musulmans van anomenar Al-Àndalus el territori conquerit, van establir la capital a Còrdova i el van convertir en un emirat dependent de Damasc. El 720, gairebé tota la península estava conquerida. El 732, la batalla de Poitiers va enfrontar musulmans i francs, amb la derrota dels primers i la fi de l'expansió musulmana. Van sorgir enfrontaments entre àrabs, sirians i berbers. El 750 va finalitzar l'emirat dependent, amb la dinastia omeia destronada de Damasc pels abbàssides. El príncep omeia Abderraman I va fugir a Al-Àndalus i s'hi va proclamar emir.

Emirat independent (756-929)

Abderraman I, com a emir, va trencar amb el nou califat de Bagdad i va declarar la independència del califat de Còrdova. L'emirat independent va experimentar una millora en l'economia, l'agricultura i la indústria, convertint-se en el país més avançat d'Occident. El país s'islamitzava, i mossàrabs i muladís, que se sentien marginats, van protagonitzar sublevacions. A finals del segle IX, alguns individus van intentar crear estats independents sota el seu domini, com ara els governadors de les marques.

Califat de Còrdova

Abderraman III va pujar al poder l'any 912. Al-Àndalus es veia amenaçat per la dinastia fatimita de Tunísia. Els fatimites havien trencat amb Bagdad i volien apoderar-se del món islàmic. El 929, Abderraman III es va proclamar califa de Còrdova. Al-Àndalus va gaudir de la seva major prosperitat econòmica, i Còrdova es va convertir en el centre cultural més important d'Occident, amb la construcció de Madīnat al-Zahrā, on residia el califa.

Almansor va ser el hàjib o primer ministre del califa Hixam II de Còrdova l'any 978. El seu regnat va ser molt actiu militarment, amb expedicions contra els cristians i l'extensió del territori musulmà. El 1002 va morir Almansor, i es va trobar a faltar l'ordre i l'ajuda militar.

La societat d'Al-Àndalus

A Al-Àndalus hi convivien musulmans, cristians i jueus. Els musulmans "manaven" i permetien als jueus i cristians mantenir la seva religió, lleis i propietats mentre ells dominessin l'Islam i paguessin impostos. Muladís i mossàrabs se sentien discriminats. Els esclaus solien ser presoners de guerra, cristians del territori del nord.

La repoblació

Els comtes afavorien el sistema d'aprisió, pel qual els pagesos eren propietaris dels territoris que havien ocupat (alous). Les cartes de poblament oferien llibertat i protecció als que s'hi instal·laven.

Les ciutats

La medina era la ciutat emmurallada situada al centre, envoltada per barris exteriors a la muralla. Dins la medina hi havia els socs o mercats, l'alcàsser (palau del governador) i la mesquita major. Els carrers eren estrets i tortuosos, i els barris s'organitzaven per gremis d'artesans i comerciants. Jueus i mossàrabs tenien els seus propis barris. Les ciutats principals tenien sistema de clavegueram, fonts amb aigua potable i banys públics. Fora de les muralles hi havia els barris exteriors, els cementiris musulmans, jueus i cristians, l'abocador, jardins i horts.

L'agricultura

Fora de les ciutats es practicava l'agricultura. Els hispanomusulmans, gràcies als sistemes de canalització i extracció d'aigua, van introduir nous cultius com la morera, l'arròs, la canya de sucre i els llimoners.

Els regnes cristians

Regne de Lleó

Pelagi va ser un governant que l'any 722 es va enfrontar als musulmans a la batalla de Covadonga. La victòria els va permetre establir una monarquia i formar el regne d'Astúries, que aviat va incorporar Galícia i part de Cantàbria, Castella i Lleó, amb la frontera al riu Duero. El 914, la capital del regne es va traslladar a Lleó, i el regne va passar a anomenar-se regne de Lleó.

Comtat de Castella

A la segona meitat del segle VIII es van construir castells, i a principis del segle IX aquesta zona va passar a anomenar-se Castella, administrada per un comte vassall del rei astur. Els reis d'Astúries-Lleó van dividir el comtat de Castella en diversos comtats. Al segle X, el comte Ferran González els va unificar tots. Al segle XI, les aliances amb el regne de Navarra van enfortir el comtat de Castella, que va annexionar el regne de Lleó i va passar a ser el regne cristià més extens. A mitjans del segle XI, Lleó i Castella es van dividir.

Banu Qasi

Els Banu Qasi eren una família muladí amb propietats a la zona navarroaragonesa des de l'època dels visigots. Provenien del comte visigot Cassi, que es va convertir a l'islam quan els musulmans van ocupar la península Ibèrica. Banu Qasi significa "fills de Cassi". Al segle VIII eren fidels a Còrdova, però a finals del segle IX van formar un regne independent. A començaments del segle X, el seu poder va decaure i alguns membres de la família es van convertir al cristianisme.

Marca Hispànica

Al segle VIII, els francs van ocupar Aquitània i Narbona. Carlemany va crear la Marca Hispànica (des de Pamplona fins a Barcelona) com a frontera política i militar de l'Imperi Carolingi al sud dels Pirineus.

Regne de Navarra

Al segle IX es va crear el regne de Pamplona, que després es va anomenar regne de Navarra. Navarra va aconseguir arrabassar la Rioja, Àlaba i Aragó als musulmans. Va assolir la seva màxima esplendor durant el regnat de Sanç III el Major (1000-1035). Els comtats d'Aragó, desfets per Carlemany, van ser annexionats al regne de Navarra al segle X. El 1035 es van independitzar. Els francs van conquerir la Catalunya Vella a finals del segle VIII i van dividir el territori en comtats. Els bisbes catalans depenien de l'arquebisbe de Narbona. Al segle IX, l'Imperi Carolingi va entrar en decadència.