L'amor cortès i la lírica dels trobadors medievals

L'amor cortès dels trobadors

Es coneix una varietat de temes i subgèneres en les composicions dels trobadors:

• El sirventès, de crítica social o política.
• La pastorel·la, amb una forma dialogada.
• El plany, una elegia fúnebre.
• La dansa, per a ser ballada.
• La cançó.

L'amor cortès és un amor recreat en una cort, que trasllada les relacions de vassallatge medievals i la seua cerimònia a les relacions amoroses. L'estimada serà la midons, i el trobador enamorat, el seu vassall. Jura fidelitat a la dama i, a canvi, li demana protecció i clemència.

L'amor cortès és una mena de joc literari galant, d'homenatge a la bellesa i a la noblesa d'una dama de palau. Dames necessàriament casades, tenen una posició preeminent al castell. En la casuística cortesana, estan lligats no per les raons econòmiques i polítiques, sinó per un vincle més profund i espontani d'estima i fidelitat.

L'amor autèntic és l'extramatrimonial; la figura del marit gilós i gèneres com l'alba, en què els dos enamorats s'han de separar abans que es desperte el castell, són motius poètics molt emprats en les composicions.

Trobadors i joglars

La noblesa considerava la creació poètica una habilitat que completava la seua formació, de la mateixa manera que la cavalleria. L'estatus de trobador era molt valorat a les corts, i servia de promoció social en el ferri sistema feudal. El trobador componia la música i els versos amb unes regles de trobar.

La figura del joglar que recita els poemes trobadorescos es generalitzarà quan aquesta poesia traspasse els murs del castell i arribi a les places i els carrers. Interpreten els poemes que han compost els trobadors; l'ofici de joglar no estava en el mateix escalafó que el de trobador. Amb el temps, començaren a aparèixer els trobadors-joglars.

Els trobadors i poetes de la Corona d'Aragó

Els poetes catalans dels segles XII al XV es van apuntar al conreu de la lírica trobadoresca imitant no tan sols les formes i la temàtica, sinó també emprant sempre l'occità com a llengua de les composicions.

Les raons que expliquen aquell entusiasme són el prestigi d'aquella lírica primera en romanç i, en el nostre cas, les aspiracions hegemòniques que els reis de la Corona tenien en terres d'Occitània. Per a ser senyors de les terres no dubtaren a assumir la cultura trobadoresca dels vassalls i una religiositat imbuïda d'ideals místics cristians.