Anàlisi de 'Cabra de la tardor' de Gabriel Ferrater

En aquests últims versos, l'autor ha utilitzat una sinestèsia, que consisteix a barrejar percepcions o impressions procedents de diferents sentits. Així, el llenguatge mescla elements sensorials i amplia la intensitat emotiva del poema.

Interpretació del títol i l'escena

Ara es pot interpretar el títol del poema «Cabra de la tardor» com la imatge d'una cambra on es troben els enamorats; aquesta cambra esdevé un escenari on l'amor va morint, igual que la llum de la tarda, lentament.

Temps i ritme

En el vers 8, l'autor posa èmfasi en la lentitud del pas del temps; però, seguidament, en els versos 9 i 10 aquest món lent conviu amb les hores que se'n van ràpidament. En els versos 10 fins al 18 comença el diàleg entre el jo poètic i la noia, és a dir, entre els amants.

Diàleg i recursos tipogràfics

Es poden diferenciar les intervencions d'ambdós personatges, ja que quan parla la noia l'autor manifesta les seves paraules entre cometes. Aquí el poeta fa un seguit de preguntes a la seva amant i ella va contestant, fins que arriba un moment en què es distreu de la pregunta i posa atenció en les veus de l'exterior.

La premonició de l'oblit

En aquest gest, la noia mostra una premonició de l'oblit i, per tant, del final de la relació. Ella destaca la diferència que nota entre les veus que sempre havia escoltat i les veus de l'actualitat: abans hi havia rialles i veus alegres, mentre que ara aquestes veus s'han transformat en tristesa, una tristesa generada per l'amor que s'acaba.

Metàfora de les fulles

Tot seguit, en el vers 19 torna la narrativa, i en aquests últims versos les fulles de la tardor es converteixen en una metàfora del pas del temps. Aquestes fulles són les converses, els petons i els moments compartits que, com les fulles, cauen i cauen en l'oblit ("fulles d'estiu"). Són dies en què no es veuran i no hi haurà besos, dies en què ja no existirà aquella relació.

Record corporal i imatge final

Per últim, en el vers 26 l'autor recorda que, encara que la relació s'acabi, conserven el record dels cossos i del plaer que van sentir. És aquí on fa referència al cos nu de la noia, sobre el qual incideix la llum que entra per la persiana mig tancada. En l'últim vers (vers 27) l'autor utilitza també l'element de la lluna per al·ludir al moment de decadència.

Conclusió

En conclusió, es pot extreure que Gabriel Ferrater poetitza les relacions humanes —i sobretot les seves pròpies— per poder expressar-se. Mitjançant recursos com la sinestèsia, la metàfora i el diàleg, construeix un retrat íntim del final d'una relació i del temps que ho devora.

Idees clau

• Sinestèsia com a recurs central.
• Contrapunt temporal: lentitud vs. hores que se'n van ràpidament.
• Diàleg entre el jo poètic i la noia, marcat per cometes.
• Metàfora de les fulles per simbolitzar l'oblit i la pèrdua.
• Imatges corporals i llum que perpetuen el record.