Anàlisi de 'Tot l'enyor de demà' de Salvat-Papasseit: Forma, Contingut i Context

Context Literari: Modernisme i Noucentisme

Aquests dos moviments no són antagònics, perquè també hi trobem temàtiques rurals als noucentistes o quan els modernistes criticaven l'espontaneïtat inculta. Aquests dos moviments es relacionen en el fet que el cadàver de Maragall és vetllat per Eugeni d'Ors. El noucentisme d'Ors s'inicia amb la revista que publica: Els Quatre Gats.

Anàlisi Formal de Tot l'enyor de demà

Tot l’enyor de demà és un poema en què aparentment l’estructura no segueix cap cànon establert, en gran part per la distribució gràfica dels versos (trencament brusc i espais en blanc), pròpia de les avantguardes, que dóna lloc a pauses més extenses i a una major musicalitat al text. Podríem dir que té unes 14 estrofes, tot i que no queden molt ben definides. No hi ha rima ni regularitat estròfica, com tampoc hi ha regularitat en el nombre de síl·labes en els diferents versos, que tenen entre tres i dotze síl·labes (tot i que l’autor tendeix a utilitzar versos hexasíl·labs).

Entre tota aquesta manca de regularitat, ens trobem que la irregularitat no és tanta com sembla en un principi, perquè, tot i estar dividit en episodis d’impressions, tot està lligat.

Anàlisi del Contingut de Tot l'enyor de demà

El poema és divisible en tres parts:

• Introducció (versos 1-5): El poeta planteja la situació inicial narrada en primera persona. Ell està al llit, malalt i content, i demà potser es llevarà.
• Cos del poema (versos 6-56): El poeta fa una enumeració de tot el que es trobarà l’endemà si es lleva del llit, gairebé tot en tercera persona. Els elements que constitueixen l’enumeració de fets quotidians són els característics de la vida urbana en una ciutat menestral de l’època, que ens descriurien la Barcelona menestral dels anys 20, i en alguns casos representen grups de la població (el vailet: la joventut) o conceptes (la noia jove: la sensualitat, la bellesa, la delicadesa...).
• Conclusió (versos 57-66): Aquesta part del poema torna a ser escrita en primera persona i el jo poètic deixa de parlar dels elements quotidians del carrer per tornar a centrar-se en ell mateix i en la seva pròpia situació: potser demà li arriba la mort. És en aquesta part del poema, la més íntima de totes tres, en què hi ha un augment considerable de la intensitat emotiva, a causa de l’evocació de la mort.

Tot l’enyor de demà pretén transmetre ganes de viure, tot i haver de patir el dolor d’una malaltia, i ens mostra la resignació davant de la mort. Salvat-Papasseit ens recorda tot el que enyora i ens mostra en el poema les seves idees filosòfiques davant de la mort i davant l’eternitat de la vida.

Tot i que, com ja s’ha dit anteriorment, el poema és trencador en la forma, no ho és gens en el contingut, perquè parla de tòpics literaris com el Tempus Fugit i Carpe Diem.

En el poema es veu reflectida la fortalesa de la ment del poeta davant d’una situació (la malaltia) que, en un futur no molt llunyà, el durà a un tràgic desenllaç (la mort). Tot i que el poeta veu la mort a prop, es mostra valent davant la mort i amb entusiasme gràcies als petits fets quotidians que ell agraeix i que la gent acostuma a no valorar, i presenta ganes de viure i de gaudir de la vida. Tot i això, l’autor ens transmet mitjançant el poema certa enyorança de no sortir al carrer i de no poder viure la quotidianitat en primera persona, i haver de conformar-se amb contemplar-la o recordar-la. El to que utilitza l’autor en aquest poema vitalista és directe i li aporta força expressiva i un ritme intens.

Amb tot això, podríem dir que el poema mostra una actitud per part de l’autor d’amor a la vida i se’ns insinuen certes ganes de gaudir de la vida, sempre recordant la proximitat de la mort. El poema podria també tenir certa crítica al fet que no es valora allò que es té fins que ho deixem de tenir.