Anàlisi de Súnion, t’evocaré de lluny de Carles Riba

Anàlisi de "Súnion, t’evocaré de lluny..." de Carles Riba

La poesia de Carles Riba és complexa i molt intel·lectualitzada. La veu poètica evoca i invoca, a la vegada, el cap de Súnion i el temple dòric «mutilat» dedicat a Posidó.

Apareix el record d’un món ple d’alegria i llum, que se sobreentén que el poeta havia visitat i que encara conserva a la memòria. El text desprèn una felicitat passada que contrasta amb la situació present. La veu poètica demana a les ruïnes mítiques la força que li permeti suportar amb la mateixa dignitat el seu destí.

El procés d'evocació i invocació

Progressivament, aquest pas de l’evocació a la invocació dona com a resultat l’acompliment del desig tràgic d’assumir la desfeta sense queixa ni recança, amb una plenitud heroica molt més fàcilment a l’abast d’un monument que no pas d’una persona.

El desafiament que planteja és: com fer versemblant que el personatge que parla aconsegueixi assumir una situació vital particularment difícil només amb el record o, si es vol, a través d’una imatge? Tot és gràcies a la imaginació.

Estructura i figures humanes

El poema descriu un procés: després de l’exclamació inicial, la veu poètica planteja que es disposa a recordar, però ho diu en futur; per tant, encara no s’ha produït. El neguit del poeta es descompon en el text en tres figures humanes:

• El mariner: s’adreça al temple per motius pràctics.
• L’«embriac del teu nom»: per motius espirituals i intel·lectuals.
• L’exiliat: manté una relació més tràgica perquè rep del temple la força necessària per a la salvació personal en unes circumstàncies adverses, simbolitzades per l’exili mateix. L’exiliat no només està exiliat de la seva pàtria, sinó també d’ell mateix (la tercera persona representa el desig).

Conclusió i estil

El malestar personal es pot superar gràcies a l’exercici de voluntat, imaginació, intel·ligència i sensibilitat moral que representa el poema. Només al final, desdoblat en l’exiliat, el poeta arriba més enllà de l’alegria.

El ritme de l’obra no és monòton, ja que s’experimenta una acceleració progressiva i un èmfasi particular al penúltim vers, just en el moment que s’esmenta l’element més important del text: la demanda de la força necessària per afrontar les circumstàncies de manera digna.