Analítics, dialèctics i pitagòrics: els sofistes i Sòcrates

Heràclit insistia en el dinamisme de la realitat. Tanmateix, també deixava constància de la seva convicció que sota els canvis existeix un logos, una raó, un ordre que ens ha de permetre entendre la unitat del procés. És a dir, l’harmonia generada precisament per la tensió.

Tot aquest discurs no acaba de convèncer Parmènides, per al qual la qüestió continua sent que només podem definir allò que és cada cosa. No hi ha cap altra possibilitat de pensament: cal pensar allò que és cada cosa, immòbil, independent per si mateixa i aïllada de tot.

L'anàlisi i la dialèctica: dues formes de pensar

En definitiva, ens enfrontem a les dues formes bàsiques en què podem pensar la realitat:

• L’anàlisi: que estudia cada cosa per separat, aïlladament.
• La dialèctica: que pensa les coses en relació amb el conjunt del qual formen part.

Per als pitagòrics, parlar de nombres era, en el fons, el mateix que parlar de punts físics. La realitat estava formada per punts, per unitats discontínues que es corresponen amb els nombres enters. Per aquest motiu, les proporcions numèriques reflectien les harmonies de la realitat.

Els sofistes: physis versus nomos

Els sofistes estableixen per primera vegada amb claredat la distinció entre physis i nomos (natura i llei). El poder de la llei no prové de cap manera de la natura, sinó que és el resultat d’un conveni. No hi ha cap realitat fora del pensament.

Per tant, no té sentit parlar de veritats morals, sinó que cal parlar d’opinions passatgeres.

Sòcrates i la recerca de la veritat

Enfront del relativisme i de la desmoralització general de la societat atenesa, el mestre Sòcrates era fill d’un escultor i d’una llevadora (maieutiké, en grec). Fidel als seus orígens, concebia la seva tasca com la d’aquell que extreu la veritat que tots portem a dintre mitjançant un mètode dialèctic que exigia un doble procés:

1. La primera fase del procés era la ironia.
2. De la segona fase del procés en deia maièutica, en homenatge a l’ofici de la seva mare.

Segons Sòcrates, qui fa el mal és, en últim extrem, perquè no s’adona que allò és un mal. Comprendre que una acció és incorrecta és la clau per deixar de fer-la. D’aquest controvertit posicionament en diem intel·lectualisme moral.