Antropologia i ètica d'Aristòtil: l'ésser humà i la felicitat

Antropologia i ètica

L'ésser humà

L'ésser humà és un ésser animat, és a dir, té ànima. L'ànima és allò que dóna vida a la matèria o cos i, per això, la seva possessió distingeix els éssers vivents dels inerts. Com Plató, Aristòtil manté una posició dualista, ja que considera que l'ésser humà és un compost d'ànima i cos, de forma i matèria, d'acte i potència.

En contra de la teoria platònica, el dualisme aristotèlic no pretén establir una oposició radical entre cos i ànima. Ànima i cos són complementaris: l'individu és íntegre, i ànima i cos només es poden separar en teoria. L'ànima depèn del cos, tant com la vista depèn de l'ull o el somriure de la boca. L'ànima és el principi vital, és a dir, allò que dóna vida i energia al cos.

Les plantes, els animals i els éssers humans tenen natures diferents i les seves ànimes també. Hi ha tres tipus d'ànima:

• Vegetativa: està relacionada amb la nutrició, l'assimilació i l'aprofitament dels recursos vitals. El seu objectiu és la conservació de l'espècie. (tots els éssers vius)
• Sensitiva: està relacionada amb la percepció sensible i la capacitat de desplaçar-se, modificar i interactuar amb l'entorn. (animals i humans)
• Intel·lectiva: permet conèixer el món i un mateix, així com dur a terme l'acció més bona. (l'ésser humà)

Ètica: a la recerca de la felicitat

L'ètica és un saber que tracta de com han d'organitzar la seva vida els éssers humans per ser feliços. En els animals, el caràcter o la manera de ser determina el seu comportament i la seva forma d'actuar. En canvi, l'ésser humà està dotat d'ànima racional; per tant, pot pensar, reflexionar i decidir més enllà del condicionament del seu caràcter.

L'ètica d'Aristòtil té una dimensió teleològica. Tota acció respon a un objectiu o finalitat: actuem buscant un bé. Però darrere de tots aquests objectius s'amaga un bé que es busca per ell mateix i no per un altre: la felicitat.

Segons Aristòtil, la felicitat és un bé suprem. Cadascú troba la felicitat en un lloc diferent.

Aristòtil sostenia que la finalitat pròpia de cada cosa consisteix en allò que li correspon segons la seva natura. En l'ésser humà, la felicitat pròpia consisteix a portar una vida contemplativa dedicada al saber.