Antropologia Filosòfica: L'Ésser Humà i la Filosofia de la Sospita

Antropologia Filosòfica: Què és l'Ésser Humà?

Es tracta de seguir intentant respondre la qüestió què és l'ésser humà, ara des d'una perspectiva filosòfica. Per a això, ens centrarem a determinar:

• Quins són els trets específics que ens diferencien de la resta dels animals.
• Com s'ha definit l'ésser humà en la història de la filosofia occidental.

La Filosofia de la Sospita: Marx, Nietzsche i Freud

Acabarem l'exposició de les concepcions filosòfiques sobre l'ésser humà amb les de tres pensadors que Paul Ricoeur (1965) va batejar amb el nom de “filòsofs de la sospita”. Amb aquest qualificatiu es refereix a tres filòsofs amb una trajectòria i uns interessos molt divergents, però amb un punt en comú: els tres denuncien que, més enllà de l'aparença, del que se'ns mostra com a veritable, com a racional i com a evident, hi ha quelcom amagat que cal desemmascarar. Els tres sospiten que l'ideal il·lustrat –la raó com a força poderosa que ens condueix cap al progrés i l'alliberament– és un ideal que oculta el rostre d'una veritat més complexa que potser no ens agradi massa.

Karl Marx: L'Ésser Humà com a Treball i Relacions Socials

La naturalesa humana, segons Karl Marx (1818-1883), no és fixa ni acabada, sinó una naturalesa amb capacitat de realitzar-se en la història a través de l'activitat productiva.

En efecte, l'ésser humà es diferencia dels altres animals en què produeix els seus propis mitjans de vida, i aquesta producció li serveix per a realitzar-se i desenvolupar-se. En aquesta activitat, l'home no sols es relaciona amb el producte del seu treball, sinó que també adquireix relacions socials. Així, doncs, l'ésser humà és treball i relacions socials.

Marx afirma que aquesta activitat productiva (la infraestructura) és la base material que dona lloc a totes les altres estructures socials, com l'estructura política i jurídica, la moral, la filosofia, l'art, etc. (la superestructura). Per tant, la sospita de Marx es refereix al fet que els productes de la raó no són més que el resultat d'una base material de caràcter econòmic.

Marx denuncia que l'activitat productiva humana ha donat com a resultat, en el moment històric en què parla, una situació d'alienació. Això és, en el sistema capitalista de producció, al treballador ja no li pertanyen:

• Les eines de producció (eines, màquines, fàbrica).
• El resultat del seu treball, que ni tan sols veu acabat.
• El rendiment material del treball, perquè el propietari dels mitjans de producció només li dona una petita part del valor de la venda.

Així, l'ésser humà, que era el seu treball, ja no ho és. Se li ha desposseït d'allò que el defineix i, per tant, es diu que està alienat. La seva força de treball és venuda a canvi d'un salari (el treballador ja no és treballador, sinó assalariat).

Aquesta alienació, fruit d'una determinada forma d'organització econòmica i social, implica una deshumanització i una negació de la llibertat humana, a les quals contribueixen les estructures ideològiques com la religió (que predica la resignació, ja que l'alliberament que promet no és en aquest món, amb la qual cosa contribueix a impedir la transformació social).

Friedrich Nietzsche: La Voluntat de Poder i el Superhome

Friedrich Nietzsche (1844-1900) va reformular la perspectiva des de la qual havia estat entesa tota la tradició intel·lectual europea i va oferir una nova interpretació de l'ésser humà en trastornar els esquemes tradicionals que el concebien com a ésser racional i moral. Per a Nietzsche, l'ésser humà és un laberint que ha recorregut fins ara un camí defectuós. Cal fer marxa enrere i renunciar al que fins ara s'ha considerat veritable, bo i correcte.

En primer lloc, Nietzsche critica la metafísica tradicional que postula la realitat d'un món intel·ligible que està més enllà dels sentits, fix i immutable, preparat perquè l'ésser humà hi accedeixi per mitjà de la raó. El món empíric i fàctic de les coses canviants és fals, ens enganya. Però, per a Nietzsche, el món fals és justament el de l'ésser fix i immutable, perquè la realitat no és estàtica, sinó que està en perpetu moviment. I aquest flux permanent de la realitat és un caos en què només l'ésser humà intenta posar ordre, trobar un sentit. Però aquest coneixement a què aspira l'ésser humà és només una perspectiva, una interpretació, una il·lusió.

Nietzsche denuncia que aquest món de què parla la metafísica tradicional s'ha erigit també com a instància moral: el món estàtic és bo i és abastable pel virtuós, mentre que el món sensible és dolent i enganyós. Per consegüent, la seva segona crítica és a la moral d'Occident, la moral cristiana, que és resultat del triomf de la metafísica tradicional. Per a Nietzsche, es tracta d'una moral que resta valor a la vida, és una moral contranatural, contra els instints i contra la vida, que postula un ordre moral, unes lleis immutables que provenen d'un ésser transcendent, extern al món visible, i que fa culpables els transgressors de la norma divina.

Per a Nietzsche, aquesta moral tradicional és una moral d'esclaus, pròpia dels dèbils, els quals, units per la por dels poderosos i plens de ressentiment, han transmutat els valors nobles i aristocràtics originàriament superiors (la valentia, el poder, la independència, etc.) i han imposat com a veritat la moral de la humilitat, la resignació i la hipocresia que afirma la bondat del dèbil i la maldat del fort.

L'ésser humà no és, per tant, una cosa acabada i estàtica, sinó el que Nietzsche caracteritza com a “voluntat de poder”, això és, un conjunt de forces vitals irracionals i instintives, una força vital o desig de viure plenament tot el que la vida és, tant el plaer com el patiment, tant l'alegria com l'angoixa. És instint de superació o valor per a anar més enllà i desig de domini o passió per imposar la vida per damunt d'altres consideracions. D'aquesta voluntat de poder en acció sorgeix aquell a qui Nietzsche denomina “superhome”, aquell que ha superat la mediocritat i s'atreveix a imposar-se, a inventar la seva pròpia vida, els seus valors i la seva moral, superant la moral i els valors cristians.

Sigmund Freud: L'Inconscient, les Pulsions i el Malestar Cultural

Sigmund Freud (1856-1939), metge vienès inicialment interessat per patologies neurològiques, especialment per la histèria, és el creador de la teoria psicoanalítica, la base de la qual radica en la idea que la major part de la nostra vida psíquica està reprimida en un inconscient amagat que, no obstant això, influeix decisivament en la nostra personalitat i en la nostra conducta.

Aquesta concepció del psiquisme humà implica que els humans no controlem la major part de la nostra vida. Freud, a més, explica que la nostra part inconscient està formada per un conjunt d'impulsos (o pulsions) que tendeixen a realitzar-se d'una manera o d'una altra i que, si no ho aconsegueixen, encara que sigui d'una manera disfressada, acaben per produir infelicitat i fins i tot patologies, psíquiques o físiques.

Els impulsos que estan a la base de l'inconscient (formant una instància psíquica denominada ello) són impulsos sexuals o de plaer (Eros) i impulsos destructius o agressius (Thanatos). Aquests instints són reprimits per una part del nostre psiquisme anomenada superjò, encarregada d'interioritzar des de la infància les normes morals i les prohibicions. Així, la moral no té res a veure amb una facultat innata que permet distingir el bé del mal, sinó que s'explica com la interiorització per part del superjò d'un sentiment de culpabilitat o de mala consciència davant de l'instint destructiu. Només una part del psiquisme, el jo, és parcialment conscient: la que adapta el subjecte a la realitat.

La psicoanàlisi, com a teràpia, tracta de treure a la llum els conflictes inconscients del subjecte, a través sobretot de l'associació lliure, amb la idea que, en fer conscients les arrels del problema, es fa possible la seva solució.

A partir del desenvolupament de la psicoanàlisi com a teoria de la personalitat i com a explicació de diverses psicopatologies, Freud també reflexiona sobre el paper que les pulsions bàsiques humanes juguen en la societat, en la cultura. Defensa que les mateixes institucions creades per a la felicitat humana i per a la seva supervivència són les causants de la seva infelicitat. En efecte, els éssers humans busquen la seva felicitat (principi de plaer), però també tenen un instint agressiu incontrolable. Aleshores, per pura necessitat de sobreviure, creen les institucions necessàries (les normes morals, la religió i l'ordre social) per a reprimir aquests instints. La cultura apareix així com una necessitat de supervivència, però també com una creació repressora que produeix “malestar”.

En definitiva, la perspectiva de Freud respecte de la naturalesa humana i respecte de la possibilitat de satisfer els nostres desitjos en una vida plenament feliç és pessimista. Cap substitutiu ens permetrà aconseguir el que veritablement desitgem; encara que, no obstant això, afirma que no hem de deixar de perseguir la felicitat.