Aristòtil vs Plató: Realisme Immanent i Teoria del Coneixement

Aristòtil i la crítica al dualisme de Plató

Aristòtil no el complauen les solucions de Plató al voltant del dualisme metafísic i la comunicació completa dels dos mons. Tècnicament, la solució de Plató s'anomena universal transcendent (idees). És a dir, les idees, que són veritats universals i necessàries, estan en un món més enllà del nostre. També s'anomena a aquesta solució realisme transcendent, que significa que les idees són els únics objectes autènticament reals.

Per contra, Aristòtil defensarà un universal immanent, que significa que solament hi ha un món amb dos nivells: un que captem per l'experiència i un altre amb la intel·ligència. El que captem per la intel·ligència és més real que el que captem per l'experiència, i per això la proposta d'Aristòtil és un realisme immanent. El realisme immanent és diferent del realisme transcendent.

Teoria del coneixement i la substància

Pel que fa al coneixement, Aristòtil basa el coneixement per l'experiència del primer savi (episteme). Només coneixerem l'universal per la sofia (saviesa). Aristòtil converteix el concepte d'idea de Plató en el concepte de substància o essència (ousia).

Mentre la relació cos-ànima en Plató era una unió accidental, la relació en Aristòtil és una unió substancial. És a dir, l'ànima és solidària al cos i, quan mor el cos, mor l'ànima. Aristòtil identifica l'ànima amb l'enteniment, i aquest pot ser passiu (nous pathetikos) o actiu (nous poiêtikos).

Per a Aristòtil, la major part dels individus tenen un enteniment passiu; és a dir, posseeixen una tabula rasa sobre la qual es diposita tota la informació que prové en forma d'imatges (phantasmata). Però solament un nombre petit d'individus desenvolupen les parts superiors de l'ànima: l'enteniment actiu.

Els individus amb l'enteniment passiu construeixen un coneixement per experiència. Només els que desenvolupen l'enteniment actiu són capaços de desenvolupar un coneixement per sofia, i aquest coneixement per sofia és el que ens permet captar l'universal (immanent) de les coses que ens envolten.

La física i els ens del cosmos

Recordem que, per a Aristòtil, el nostre món conté diferents tipus d'ens (entitats). Aquests ens poden ser:

• Ens naturals: Molt imperfectes, fets per terra, aigua, aire i foc.
• Ens astronòmics: Indestructibles perquè estan fets d'un cinquè element: l'èter.
• L'ens suprem (Déu): Immaterial, que té com a principal qualitat ser “acte pur lliure de potència”.

Tots els ens tenen dos nivells: un accidental i un essencial. Aquests pateixen tres canvis:

1. Canvi local o de posició.
2. Canvi accidental o de qualitat.
3. Canvi substancial o canvi entitatiu, pel qual un ens, que era una cosa, deixa de ser aquesta cosa per esdevenir una cosa totalment diferent.

Déu és també motor immòbil perquè, des de fora de l'univers, impulsa el moviment de les esferes dels estels sense moure's. Déu no pateix cap canvi, per això és perfecte.

Acte i potència: el nucli de la metafísica aristotèlica

Sense dubte, la doctrina d'Aristòtil més important és la de l'acte i la potència. Aristòtil diu que cada ens és una cosa en el present (ser), no és tots els altres (no-ser) i en la seva essència conté totes les coses que pot arribar a ser (poder ser).