L'Art Barroc: Bernini, Velázquez i l'Urbanisme Modern

L'Èxtasi de Santa Teresa de Gian Lorenzo Bernini

L'Èxtasi de Santa Teresa, realitzada per Gian Lorenzo Bernini entre el 1647 i el 1652 per a la Capella Cornaro a l'Església de Santa Maria de la Vittoria (Roma), és una de les obres més representatives i madures del Barroc. Aquest conjunt escultòric de marbre descriu un episodi de la biografia de la santa en què un àngel li clava una fletxa al pit, una experiència mística de transverberació o unió mística amb Déu narrada al seu Llibre de la vida.

En el context de la Contrareforma i les directrius del Concili de Trento, l'art de Bernini actua com un llenguatge visual destinat a persuadir els fidels mitjançant la teatralitat, el moviment i el dinamisme, contraposant-se a l'harmonia renaixentista per exaltar nous sants com Teresa de Jesús.

Bernini concep l'obra de manera unitària, integrant l'arquitectura de la capella i l'escultura amb una única finalitat expressiva. L'escena es presenta com un grup principal sobre un altar, on un àngel somrient retira la fletxa roent del pit de la santa, que jau reclinada sobre uns núvols en un estat de dolor i plaer que simbolitza l'amor diví. L'artista trasllada l'experiència inefable unint misticisme i sensualitat: el rostre de la santa, amb els ulls tancats i la boca entreoberta, mostra un gest contingut de gran pathos que commou l'espectador i fa entenedora la trobada entre esperit i cos.

Tècnica i Simbolisme en l'Obra de Bernini

Tècnicament, l'obra destaca per l'ús de diagonals en forma d'aspa que generen un gran desequilibri i dinamisme, així com pel treball dels plecs de l'hàbit, que creen jocs de clarobscurs i reflecteixen la convulsió interna de la protagonista. Tot i que el marbre és el material predominant, l'autor empra el bronze per a la fletxa i els rajos de llum celestial que cauen des d'una obertura zenital oculta darrere un vidre groc, augmentant la irrealitat i el misteri de l'escena.

Aquest conjunt, d'un únic punt de vista frontal, inclou a les parets laterals relleus de marbre que representen els membres de la família Cornaro observant l'esdeveniment des de llotges en perspectiva, reforçant la funció decorativa i funerària de la capella. Finalment, cal destacar que Bernini es va inspirar en l'obra de Giovanni Lanfranco i que la seva representació de l'èxtasi ha estat objecte d'estudi durant segles, influint en autors tan diversos com el surrealista Salvador Dalí.

Las Meninas de Velázquez: Una Teologia de la Pintura

Aquesta obra, pintada per Velázquez el 1656 i conservada actualment al Museu del Prado, és una de les peces més emblemàtiques de la història de l'art, coneguda pels seus contemporanis com el retrat de la infanta Margarida o simplement La família. No va ser fins a l'any 1843 que el pintor Madrazo va popularitzar el títol de Las Meninas, utilitzant el terme portuguès que designava les donzelles d’honor a la cort.

Velázquez, considerat un dels grans genis de la pintura, demostra en aquesta tela la seva capacitat per assimilar l’art del passat i crear una tècnica personal i innovadora que ha suscitat interpretacions variades, des d'un simple retrat familiar fins a una complexa reivindicació del reconeixement social de l’artista o un elaborat joc de miralls. Luca Giordano va definir l'obra com la "teologia de la pintura", suggerint que és la ciència superior de l'art, i Manet la va refermar anomenant Velázquez "el pintor dels pintors".

Composició i Personatges de l'Escena

L’escena se situa en una sala amb una composició on totes les figures es concentren a la part baixa, creant un camp visual dominat per:

• La infanta Margarida i les seves dames de companyia, Maria Agustina Sarmiento i Isabel de Velasco.
• A la dreta, la nana Mari Bárbola, el nan Nicolasito Pertusato i un mastí.
• En la penombra, Marcela de Ulloa i un guardadames.
• A l’esquerra, el mateix Velázquez s'autoretrata davant d'un gran llenç, lluint la creu de Santiago.

La profunditat de l'espai s'aconsegueix mitjançant una porta al fons on apareix José Nieto, que actua com a punt de fuga, i un mirall on es reflecteixen els reis Felip IV i Marianna d’Àustria, suggerint la seva presència fora de l’espai pictòric.

Mestratge Tècnic i Llegat de Velázquez

Tècnicament, l’obra destaca pel domini de la perspectiva aèria i l'atmosfera que difumina els contorns de les figures. Velázquez empra una pinzellada fluida i visible, combinant-la amb la tècnica de "gota sobre taca", que obliga a l'espectador a observar l'obra des de certa distància per apreciar-ne el realisme. La paleta és rica i lluminosa, destacant els matisos de blancs i negres en contrast amb detalls vermells.

L'ús de la llum és magistral, incidint sobre el primer pla i submergint la resta en una penombra que amplia la dimensió de la sala. L'obra va ser molt valorada per Felip IV, qui la va ubicar al seu despatx d'estiu per al seu gaudi privat. El llegat de Las Meninas és immens, influint directament en Goya per a La família de Carles IV, en els impressionistes i en Picasso, qui va realitzar fins a 44 variacions d’aquest "quadre endevinalla".

L'Urbanisme Barroc i la Ciutat Moderna

L'urbanisme barroc va establir els fonaments de la ciutat moderna cercant la integració de l'arquitectura i els monuments en el marc urbà amb finalitats pràctiques i simbòliques. Roma va ser el prototip de ciutat capital sota el papa Sixt V, qui va traçar grans vies per unir les set basíliques principals i facilitar el pelegrinatge en una sola jornada.

Existeixen dos tipus d'integració urbanística:

• La general: com la Plaça de Sant Pere del Vaticà de Bernini, que simbolitza els braços de l'Església acollint els fidels.
• La puntual: com la Piazza Navona, on s'harmonitzen façanes i fonts.

A París i Espanya, la plaça va funcionar més com un element individual, sovint centrat en l'estàtua eqüestre del monarca per reforçar el seu poder. Un altre aspecte clau va ser l'urbanisme de jardins, liderat per André Le Nôtre a Versalles, on es va trencar l'estructura estàtica renaixentista per crear espais infinits que barregen la natura domesticada amb la salvatge.

L'Escultura Barroca: Teatralitat i Sentiment

Pel que fa a l'escultura, aquesta va adquirir un valor omnipresent en façanes, retaules i monuments, sent l'element cabdal per donar sentit simbòlic a les escenografies barroques. Bernini va ser l'artista que millor va definir el llenguatge d'aquest període. L'escultura barroca es caracteritza per la unifacialitat i la teatralitat, ja que les obres estan concebudes per ser contemplades dins d'un espai concret i en relació amb l'espectador.

Mentre que a Itàlia predominava el marbre i el bronze, a Espanya el material principal va ser la fusta policromada, utilitzada en retaules i passos de Setmana Santa per transmetre un realisme colpidor i misticisme. Finalment, l'escultura del Rococó al segle XVIII es va centrar en l'Europa central, adaptant-se a un caràcter més intimista amb formats més petits i materials com la porcellana per a objectes decoratius.