L'art romànic: escultura i pintura

L'escultura romànica

L'escultura és l'art decoratiu dels segles del romànic. La subordinació a l'espai arquitectònic és un tret característic, especialment als capitells, on la seva configuració obliga a retorçar la figura en posicions acrobàtiques o a trencar les proporcions. A l'escultor no li importen les dificultats perquè la seva obra fa una funció de llenguatge i d'il·lustració. En aquella època els fidels eren analfabets i llegien les històries sagrades als relleus. L'antinaturalisme és una altra característica de l'escultura romànica. Les figures són rígides, cosa que genera a les escenes composicions juxtaposades, sense formació de grup on apareixen figures amb postures hieràtiques, amb rostres inexpressius i amb manca de volum. És possible que es tracti d'un art arcaic per naturalesa o, en canvi, que l'artista s'oblidi del culte a la bellesa i només es centri en transmetre el missatge. Durant dos segles l'escultura no va parar d'evolucionar. En el primer romànic els frisos eren simples còpies d'obres de ivori amb figures col·locades dins d'un marc rectangular i sense cap mena de funció arquitectònica. Però al segle XII, la figura ja es concebia per a un lloc determinat i era definida pel seu marc arquitectònic. A l'última època s'aprecia una riquesa de plecs plens de dinamisme i relleus que obliden la funció arquitectònica.

La pintura romànica

La pintura es caracteritza pels trets seguents:

• Dibuix gruixut que emmarca enèrgicament la silueta i separa cada superfície cromàtica amb un traç negre. Aquesta intensificació serveix per explorar la força del dibuix i construir formes.
• Color pur, sense barreges o amb dues tonalitats com a màxim. Es prefereix el pla cromàtic ample perquè permet obtenir efectes violents i expressar sovint algun simbolisme medieval.
• Absència de profunditat i de llum. Les figures es disposen en postures paral·leles com si haguessin d'omplir un pla. Com que no van barrejar els colors, les escenes no tenen vibració lumínica.
• Composició juxtaposada, amb preferència per les figures frontals i per l'eliminació de qualsevol forma que trenqui el pla.
• La paret es preparava al fresc d'una manera conscient que quan es van arrencar les pintures de Berlanga i Taüll van quedar siluetes i colors adherits a la calç. És possible que els tocs finals es fessin amb tremp, cosa que potser va contribuir en mantenir la vivor dels tons.

Context històric

Tot i les varietats regionals