L'assaig català: definició, evolució i l'estil de Joan Fuster

L'Assaig: Definició i Context

Com en el cas de la poesia, convé recapitular una miqueta la informació que hem anat proporcionant sobre l'assaig en les unitats anteriors. Després, ens centrarem en dos assagistes valencians molt influents: Joan Fuster i Joan Francesc Mira.

Què és l'Assaig? Característiques Generals

En primer lloc, has de recordar que l'assaig és el quart gran gènere literari, al costat de la narrativa, la poesia i el teatre. Es caracteritza perquè s'escriu en prosa i perquè l'autor parla en nom propi, adoptant una actitud persuasiva per a traslladar al lector la seva opinió, que pot tractar sobre temes molt diversos. Per tant, convencionalment, l'assaig exclou la ficció i hi predomina l'argumentació, ja que l'objectiu principal és el debat intel·lectual. Aquest debat es pot plantejar des de dues perspectives, que expliquen la diferència principal entre les dues classes d'assaig més habituals:

Assaig Divulgatiu (Cap a Fora)

És aquell en què allò més important és el tema tractat, i no tant la personalitat subjectiva de l'escriptor.

• Exemple 1: El descrèdit de la realitat (1955), de Joan Fuster (assaig sobre història de l'art).
• Exemple 2: El somni de Lucreci (2013), de Martí Domínguez (reflexiona sobre la història del pensament de la ciència seguint la influència del poeta llatí).

Assaig Deliberatiu (Cap a Dins)

És aquell en què destaca sobretot la personalitat de l'autor, la seva visió del món, més que no el tema que tracta.

• Exemple: Diari 1952-1960 (1969), del mateix Fuster.

L'Assaig en el Context del Franquisme

Un gènere així tenia una cabuda difícil en les estretors del primer franquisme. De fet, els primers assaigs publicats en català durant els anys cinquanta són obres de temes religiosos i històrics, que la dictadura considerava poc arriscades, entre altres coses perquè el públic era minoritari.

Amb el gir dels seixanta s'obren noves possibilitats de publicació, com demostra el fet que Edicions 62, una editorial que naixia amb vocació de modernitat, s'estrenés l'any que li dóna nom (1962) amb la publicació d'un assaig sobre temes culturals nacionals, com és Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster.

Els assaigs divulgatius sobre aquestes qüestions dominaran el panorama, però a poc a poc, de la mà d'autors tan consagrats com Josep Pla i el seu dietari El Quadern gris (1966), es publicaran obres d'assaig deliberatiu, les quals, en lloc d'explorar un tema concret, en tracten molts, sempre amb el filtre de la personalitat de l'autor com a característica principal.

L'Assaig en l'Actualitat: Articles d'Opinió i Nous Formats

A mesura que el sistema de mitjans de comunicació en català es normalitza i apareixen revistes i diaris, es consolida un altre espai per a la producció de l'assaig: els articles d'opinió. En aquest àmbit han destacat figures com Joan Fuster, Montserrat Roig, Quim Monzó o Joan Francesc Mira, entre altres.

En els darrers anys, els blogs i les xarxes socials han estimulat formes d'escriptura que s'assemblen molt als dietaris i als aforismes, respectivament, i que han sabut aprofitar autors com Jaume Subirana, Tina Vallès, Joan Ganxo o Joan Josep Isern, entre molts altres.

Joan Fuster (1922-1992)

Trajectòria i Obra Inicial

Des de Sueca, Joan Fuster va construir una obra literària coherent d'una magnitud extraordinària, tant pel que fa al nombre de títols publicats com a la qualitat i la influència dels seus escrits.

De molt jove, entrà en contacte amb els escriptors valencians de les generacions anteriors (com ara Carles Salvador), però també amb els poetes joves, com Xavier Casp i Miquel Adlert, que dirigien l'editorial Torre. En aquesta editorial publicà els seus dos primers poemaris:

• Sobre Narcís (1948)
• Ales o mans (1949)

Durant els anys cinquanta donà a conèixer alguns reculls més (com ara Escrit per al silenci, 1954), però prompte va abandonar la poesia i es va dedicar exclusivament a l'assaig.

Estil de Joan Fuster: Argumentació i Subjectivitat

L'estil de Joan Fuster es caracteritza per l'argumentació dialogada amb el lector, sense trellat ni voluntat d'arribar a conclusions estrictes. Les característiques del seu estil, de forma molt esquemàtica, són:

• To: Ironia, humor i sarcasme.
• Llenguatge: Expressions populars, exclamacions i col·loquialismes que alternen amb referències més cultes.
• Estructura del Pensament: El seu pensament es mostra en procés de construcció sinuós, obert i viu (ús freqüent de punts suspensius).
• Format: L'argumentació és evident. De vegades, els seus assajos no apareixen dividits en paràgrafs i el lector llegeix un únic i llarg paràgraf; pel contrari, de vegades escriu un pensament curt (aforismes) que li ocupa una línia o dues.
• Interpel·lació: La interpel·lació al lector és constant (ús del plural inclusiu, preguntes retòriques o crides directes al receptor).
• Claredat Expositiva: Aparició d'incisos, reformulacions (és a dir) i signes de puntuació (parèntesis, punt i coma) que cohesionen el text. L'autor és precís i concret en la seva anàlisi del tema plantejat.
• Recursos Retòrics: Metaforització i adjectivació sorprenent i/o irònica.
• Ritme: Frases breus i directes que amplien i matisen els arguments. Utilitza estructures bimembres i trimembres (ex: "comprendre's, comprendre els altres, per comprendre el nostre temps"), fet que proporciona ritme a la prosa.
• Precisió: Matisacions constants per garantir la claredat expositiva i la precisió.
• Modalització: Paraules entre cometes per assenyalar que el mot adopta en el text un significat especial. Modalització, òbviament, ja que l'autor és subjectiu i ens mostra el seu punt de vista del món.