L'Avantguardisme a Catalunya: Salvat-Papasseit i J.V. Foix

L'Avantguardisme: Revolució i modernitat a Catalunya

L'Avantguardisme va ser un moviment cultural revolucionari que es va iniciar el 1909 amb la publicació del Manifest futurista de Filippo Tommaso Marinetti i va finalitzar el 1940 amb la invasió nazi. A Catalunya, el moviment es va desenvolupar principalment entre 1916 i 1936, en un context de crisi provocat per la dictadura de Primo de Rivera, el Crac del 1929 i l'enfonsament de la cultura burgesa noucentista.

Mentre el Noucentisme defensava la raó, l'ordre i la bellesa formal, l'Avantguardisme va propagar un vitalisme basat en la irracionalitat, el somni, la transgressió i l'admiració per la societat industrial: màquines, velocitat i perill. Els quatre moviments principals van ser:

• Futurisme: suposava un trencament total amb el passat defensant les paraules en llibertat i els cal·ligrames.
• Surrealisme: buscava l'alliberament de l'individu a través dels somnis i l'escriptura automàtica.
• Cubisme: utilitzava mètodes científics i figures geomètriques per descompondre la realitat.
• Dadaisme: creava un caos intel·lectual com a reflex de la realitat absurda.

A Catalunya, les figures més destacades van ser Salvador Dalí i Joan Miró en les arts plàstiques, i Joan Salvat-Papasseit, Josep Vicenç Foix i Joan Brossa en literatura, amb un avantguardisme propi que combinava la innovació europea amb la tradició catalana i el compromís social.

Joan Salvat-Papasseit: El poeta del poble

Joan Salvat-Papasseit va néixer a Barcelona el 1894 i és considerat la figura més notable de l'Avantguardisme català. Fill d'una família humil, va quedar orfe de pare als set anys i va ingressar a l'Asil Naval Español fins als dotze. Va començar a treballar als tretze anys en diversos oficis, fet que el va allunyar de la formació acadèmica, però de manera autodidacta va llegir autors com Gorki, Nietzsche i Ibsen i es va formar intel·lectualment.

Compromès políticament, va ser socialista, anarquista i catalanista, i va fundar la revista "Un Enemic del Poble", on va denunciar el capitalisme i la religió. El 1918 li van diagnosticar tuberculosi, malaltia que el va portar a la mort el 1924, amb només trenta anys.

La seva obra va evolucionar des dels primers llibres avantguardistes com "Poemes en ondes hertzianes" (1919) i "L'irradiador del port i les gavines" (1921), cap a una poesia més personal i nostàlgica a "Les conspiracions" (1922). El seu millor llibre és "El poema de la rosa als llavis" (1923), que narra una història d'amor entre el poeta i una noia inexperimentada. El seu últim llibre, "Óssa Menor" (1925), publicat pòstumament, intensifica la temàtica amorosa amb un caire més eròtic, inclou cal·ligrames i incorpora l'angoixa davant la mort. La seva frase més cèlebre resumeix el seu estil: "Tot ho he vist o viscut. No he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat".

Josep Vicenç Foix: Tradició i avantguarda

Josep Vicenç Foix va néixer a Sarrià (Barcelona) el 1893 i hi va morir el 1987. Tot i haver iniciat estudis de dret, els va abandonar per dedicar-se al negoci familiar, una pastisseria, i poder consagrar-se a la literatura. De ben jove es va interessar pels moviments d'avantguarda francesos i italians, fet que el va portar a presentar les primeres exposicions de Miró i Dalí a Barcelona.

Compromès políticament, va ser membre fundador d'Acció Catalana i director del diari "La Publicitat" fins al 1936. La Guerra Civil va estroncar la seva activitat i el va portar a l'exili; va tornar el 1949 i el 1961 va ser nomenat membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

La seva obra poètica, escrita en prosa i en vers, està vinculada al surrealisme però presenta una marcada obstinació per la perfecció formal, fruit del seu coneixement dels trobadors medievals i d'Ausiàs March. Foix no va practicar l'escriptura automàtica pura, sinó una poesia construïda amb un llenguatge molt elaborat musicalment, on els somnis i les imatges oníriques tenen un paper central.

Les seves obres de prosa poètica inclouen "Gertrudis" (1927), "KRTU" (1932) i "Diari 1918" (1956). La seva producció en vers destaca per "Sol i de dol" (1936/1947), formada per setanta sonets decasíl·labs i considerada la seva obra més important. Altres llibres clau són "Les irreals omegues" (1949), amb crítica a actituds polítiques col·lectives, i "On he deixat les claus?" (1953), que tracta la desolació de la postguerra. Les seves frases més representatives són: "L'antic museu, les madones borroses, i el pintor extrem d'avui! Càndid rampell: M'exalta el nou i m'enamora el vell", i "És quan dormo que hi veig clar / Foll d'una dolça metzina".