Bernat metge i a mort de Jaume I

Arnau de Vilanova (s. XIII–XIV)

Arnau de Vilanova forma part de la primera generació d’intel·lectuals valencians que escriuen en llengua catalana. Va ser un metge molt prestigiós al servei de reis com Jaume II i Alfons II, així com del papa Bonifaci VIII, fet que el converteix en una figura molt important tant en l’àmbit religiós com polític. Tot i això, com a gran científic europeu, escrivia sobretot en llatí, cosa que li va donar un gran reconeixement internacional.

La seva personalitat era complexa, ja que combinava la ciència amb una profunda preocupació religiosa, especialment per la fi del món i l’arribada de l’Anticrist. Defensava la necessitat de reformar l’Església medieval, que considerava massa rica i allunyada dels seus ideals originals, i proposava una Església més pobra i pura. Pensava que, amb la influència de la Corona d’Aragó, aquesta reforma podria servir d’exemple per a la resta d’Europa, encara que finalment no ho va aconseguir. Aquesta voluntat reformadora es reflecteix en obres com La lliçó de Narbona i La confessió de Barcelona, on critica la situació de l’Església i proposa canvis.

Francesc Eiximenis (s. XIV–XV)

Francesc Eiximenis, nascut a Girona però molt vinculat a València, va ser un frare franciscà amb una formació molt sòlida, adquirida a les universitats més prestigioses d’Europa. Aquest alt nivell cultural i teològic explica l’ambició i la qualitat de les seves obres, que el converteixen en un dels autors religiosos més importants de l’època.

La seva obra més destacada és Lo Crestià, un projecte enciclopèdic molt ambiciós que pretenia explicar, des d’una perspectiva cristiana, com havia de viure un bon creient. Tot i que no la va acabar, va deixar estructurada l’obra. El seu estil es caracteritza per una clara intenció didàctica, amb un llenguatge entenedor i accessible, ja que volia arribar no només als savis sinó també al poble. A més, va escriure altres obres com El llibre dels àngels i El llibre de les dones, que també reflecteixen aquesta voluntat d’ensenyar i orientar moralment la societat.

Sant Vicent Ferrer (s. XIV–XV)

Sant Vicent Ferrer va ser un frare dominicà valencíà amb una enorme influència tant religiosa com política. De fet, la seva intervenció va ser clau perquè Ferran d’Antequera arribés a ser rei d’Aragó. Va destacar sobretot com a predicador, recorrent Europa i predicant en català, llengua que, sorprenentment, era entesa per públics diversos, fet que molts consideraven quasi miraculós.

Els seus sermons, que eren recollits per reportadors, arribaven a una gran quantitat de gent gràcies a l’ús d’un llenguatge col·loquial i popular. A més, feia servir recursos com la gesticulació, l’escenificació i la dramatització per captar l’atenció del públic. Adaptava els textos bíblics per fer-los més entenedors i utilitzava recursos retòrics com repeticions, exemplums, comparacions, onomatopeies i hipèrboles, facilitant així la comprensió i la memorització. La seva fama era tan gran que fins i tot se li atribuïen miracles, com el de la pluja a Mallorca. En els seus sermons també assistien, de manera obligada, musulmans i jueus.

Sor Isabel de Villena (s. XV)

Sor Isabel de Villena va ser una escriptora valenciana, monja i abadessa del convent de la Trinitat de València, que destaca com una de les primeres veus en defensa de la dona. Procedent d’una família noble i culta, va poder desenvolupar una important tasca intel·lectual en una època dominada pels homes.

La seva obra principal, Vita Christi, és una biografia de Jesús destinada a la lectura de les monges. Tanmateix, s’allunya dels evangelis tradicionals en donar protagonisme a les dones que envolten Jesús, mentre que ell passa a un segon pla. A més, incorpora escenes quotidianes i domèstiques que fan el relat més proper. Aquesta obra es pot interpretar com una resposta a la visió misògina de L’espill de Jaume Roig, ja que defensa la dignitat femenina. El seu estil es caracteritza, entre altres coses, per l’ús de diminutius.

Anselm Turmeda (s. XIV–XV)

Anselm Turmeda, nascut a Mallorca, va ser un frare franciscà molt format que va protagonitzar un canvi radical en convertir-se a l’Islam i establir-se a Tunísia, on fins i tot va adoptar un nom àrab. Aquest fet el converteix en una figura molt singular dins la literatura de l’època.

Entre les seves obres destaca Tuhfa, escrita en àrab, on explica les raons de la seva conversió i critica el cristianisme, combinant una part autobiogràfica amb un atac als partidaris de la fe cristiana. També va escriure El llibre de bons amonestaments, amb consells morals, i La disputa de l’ase, una obra satírica en què un frare discuteix amb un ase sobre la superioritat dels humans o dels animals. L’ase guanya la major part de l’argumentació, fet que provoca una crítica irònica i mordàs als religiosos. Aquesta obra va ser perseguida per la Inquisició. El seu estil es caracteritza pel to satíric, la ironia i l’ús d’exemples ridiculitzants.

Prosa humanística i narrativa

Al Segle XIV es produeixen importants canvis que marquen el pas cap a la societat moderna. Les crisis econòmiques i demogràfiques, provocades per males collites i epidèmies, generen conflictes socials entre els estaments. Al mateix temps, el creixement de les ciutats i el desenvolupament del comerç afavoreixen l’aparició de la burgesia, que guanya poder econòmic i protagonisme social.

Aquesta nova societat urbana impulsa una cultura diferent, caracteritzada pel laïcisme, és a dir, per una menor dependència de la religió, així com per la recerca de l’entreteniment i l’interès per reflectir la vida quotidiana de les ciutats. També destaca l’admiració pels autors clàssics grecollatins, ja que es creu que en aquests textos es poden trobar solucions als problemes del present. En aquest context, es diferencia clarament la mentalitat medieval, basada exclusivament en la veritat bíblica, de la mentalitat humanista, que recupera i valora els clàssics.

Pel que fa a la llengua de la Cancelleria Reial del Segle XIV, aquesta es caracteritza per una gran complexitat sintàctica, amb oracions llargues i subordinades, una gran precisió semàntica amb abundància de cultismes i tecnicismes, l’ús freqüent de l’hipèrbaton i una presència moderada d’articles, influïda pel llatí.

En aquest període, també tenen una gran influència autors italians com Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Boccaccio.

Bernat Metge (s. XIV–XV)

Bernat Metge va ser un funcionari destacat de la Cancelleria Reial, molt proper al poder polític i amb una gran formació humanística, gràcies en part a la influència del seu entorn familiar. Coneixia el llatí, el grec i la cultura clàssica, fet que el situa com un dels principals representants de l’humanisme a la literatura catalana.

La seva trajectòria es veu marcada per problemes polítics, ja que, després de la mort del rei Joan I en circumstàncies estranyes, ell i altres funcionaris van ser acusats de corrupció. Tot i ser absolts per manca de proves, el nou rei, Martí l’Humà, desconfiava d’ell. En aquest context, Bernat Metge escriu Lo somni amb l’objectiu de defensar-se i recuperar el favor reial.

Aquesta obra és fonamental perquè introdueix l’humanisme a la literatura catalana. Es tracta d’un diàleg amb reflexions filósòfiques en què es defensa la raó i el pensament crític. A més, va escriure altres obres com Llibre de Fortuna e Prudència, un diàleg al·legòric, Sermó, una paròdia humorística dels predicadors, i Valter e Griselda, una adaptació d’un relat de Boccaccio a través de Petrarca.

En conjunt, la seva obra es caracteritza pel seu caràcter humanista, la defensa de la raó, la influència italiana i la combinació de literatura, filosofia i política.