La Bíblia i la Literatura Clàssica: Orígens d'Occident

La Bíblia, llibre de llibres

La Bíblia és el llibre de la cultura occidental. Conté el seu nucli moral, de sensibilitat, de visió del món i de concepció de la vida. La seva influència en la literatura i l'art universals ha estat determinant en tots els sentits, de manera que una bona part del fons mític i de la imatgeria occidentals li'n deu l'existència. Pel que fa a la literatura, bona part d'aquest fons ha fornit línies de tensió temàtica que han estat arepreses, reinterpretades i recreades al llarg de la història.

Etimològicament, bíblia prové del llatí eclesiàstic, que al seu torn agafa la paraula del grec biblia, llibres. Es defineix, doncs, com un llibre de llibres sagrats de les religions jueva i cristiana.

Per als jueus hi ha 39 llibres. Els cinc primers —el Pentateuc— són, per a la religió jueva, la Torà, la llei. Per als cristians, la Bíblia es divideix en Antic Testament i Nou Testament. El primer comprèn els llibres que parlen de l'Aliança de Jahvè amb el poble d'Israel. El Nou Testament comprèn l'Aliança que estableix Jesús amb la humanitat.

L'Antic Testament està escrit fonamentalment en hebreu. El Nou Testament, en canvi, ens ha arribat en grec.

La Bíblia es forjà lentament. Al principi, la seva transmissió va ser fonamentalment oral (segle XIII aC - segle X aC). La tradició escrita començà a l'època dels reis David i Salomó. Diversos autors, estils i èpoques van acabar constituint el text definitiu, de manera que podem dir que és l'obra de tot un poble. L'Antic Testament quedà redactat en la seva forma definitiva cap al segle I aC. Les dues primeres generacions de cristians, testimonis de la vida i l'obra de Jesús i del naixement de l'Església, van posar la seva vivència per escrit en els 27 llibres que componen el Nou Testament.

Hi ha diversos llibres de la Bíblia que han influït en gran manera en la literatura universal. Destaquem-ne alguns:

Gènesi

Explica la creació de l'univers per part de Déu com un triomf de l'ordre davant el caos, creació que queda culminada amb l'home i la dona. S'hi troba una distribució en set dies, que marca la concepció del temps en setmanes. En tant que decisió lliure de Déu, la creació és determinada pel bo i el bell. Adam —en hebreu, home— viu al jardí de l'Edèn, o paradís, amb Eva, fins que agafen el fruit de l'arbre prohibit del bé i del mal i Déu els n'expulsa.

Es tracta d'un dels relats que més ha influït en la imatgeria artística i literària d'Occident. Es pot interpretar com el dolor de la humanitat en conèixer el valor del bé i del mal com a producte de la seva emancipació, del seu sentit de llibertat. Entre altres obres, influeix en la Divina Comèdia de Dant i en El paradís perdut i El paradís retrobat de Milton.

Càntic dels càntics

Llibre poètic per naturalesa, ple de sensibilitat, que influirà poderosament en la literatura mística cristiana. Hi ha diverses interpretacions sobre el significat del seu text. El que s'hi narra és la bellesa i l'amor d'una parella jove dins un ambient de noces. Això s'ha vist com a metàfora de l'amor de Déu cap al seu poble, com a mostra de fidelitat entre Déu i el poble d'Israel, o, en un sentit més profund, com la grandesa de l'amor humà vist com a obra de Déu. Influirà poderosament en el Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz.

La literatura grega

Si la Bíblia és fonamental per entendre la literatura occidental, també ho és la literatura clàssica grega. Tan cert és, que podríem afirmar que l'abecedari conceptual i estètic de la nostra literatura es forja en l'antiga Grècia. En l'evolució de la literatura grega podem distingir quatre etapes ben diferents.

1. Període jonicodòric

S'inicià al segle IX aC i s'allargà fins al començament del segle IV aC. No se saben gaires coses sobre el naixement de la literatura grega, sorgida a Jònia. Els textos més antics que conservem són la Ilíada i l'Odissea d'Homer.

Malgrat el fet d'haver-se compost en un període arcaic, els textos presenten una gran modernitat i un gran sentit de fusió entre les concepcions religioses i les fabulacions literàries de l'època. Una prova d'això és l'ampli ressò que van tenir les obres homèriques en la tradició literària posterior, fins al punt de constituir la base de les epopeies cantades pels aedes, una mena de recitadors professionals que viatjaven per tot Grècia. Les dues grans temàtiques de l'epopeia són Troia i Tebes.

Juntament amb aquest llunyà precedent de la novel·la es desenvolupen altres gèneres. Així, en el segle VII aC, Hesíode obrí pas a la poesia didàctica, alhora que van irrompre les diferents varietats de la lírica, entre les quals destaquem:

• La passió amorosa cantada per l'escola de Lesbos (Safo).
• L'epigrama (Simònides de Ceos).
• El iambe (Arquíloc).
• L'elegia (Teognis).

Les primeres obres en prosa daten del final del segle VI aC i van unides a l'inici del pensament filosòfic d'autors com Heràclit o Anaximandre.

2. Període àtic

Entre els segles VI aC i V aC, assistim a un dels períodes més fecunds per a la creativitat humana de tots els temps. Després de vèncer en les guerres mèdiques, Atenes va viure la seva època daurada, que coincideix amb la democràcia de Pèricles i l'hegemonia de la ciutat en el terreny de les lletres i les arts.

Una de les mostres d'aquesta puixança va ser l'esclat del teatre. La tragèdia va esdevenir el gènere per excel·lència i arribà en poc temps a una gran esplendor gràcies a les obres d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides. La comèdia va assolir el seu punt màxim amb Aristòfanes.

La història va esdevenir també un gènere en auge per mitjà dels treballs d'Heròdot i Xenofont, sense oblidar l'oratòria, representada per Demòstenes. El pensament filosòfic sobresortí en forma de diàleg amb Plató i Aristòtil.

D'altra banda, Aristòtil va reflexionar sobre tot aquest llegat literari i el seu significat en la seva Retòrica, sens dubte un dels textos més influents en la concepció literària d'Occident al llarg de la història. El lirisme també triomfà i trobà en Píndar un dels seus millors representants.

3. Període hel·lenístic

Amb Alexandre el Gran, Atenes va veure desplaçada la seva hegemonia a favor d'Alexandria. Sota el govern dels Ptolomeus, es va dur a terme a Alexandria una tasca intel·lectual de primer ordre entre el final del segle IV aC i el II aC, que va donar continuïtat a antics gèneres com l'epopeia, o va crear nous camins, com la poesia bucòlica de Teòcrit, que tant influí en els tòpics sobre la vida al camp de la literatura posterior. Es van conrear la filologia i la crítica literària (Aristarc).

4. Períodes romà i bizantí

El domini de Roma marca el declivi de la literatura grega en un període que va des del segle I aC fins al segle IV dC. Lentament el llatí va anar ocupant el lloc de primacia cultural que havia ocupat el grec, tot i que es van escriure en grec obres molt importants. Destaquem-ne, per exemple, la producció de filosofia moral entorn de Plutarc, Epictet i Marc Aureli. També sobresurt el treball dels neoplatònics (Plotí) i el dels apologistes cristians (Eusebi de Cesarea).

A partir del segle IV dC, va ser a Bizanci on continuà la tradició hel·lènica.

El mite

Una de les aportacions més importants de la literatura grecoclàssica ha estat la fabulació mítica, és a dir, el conjunt de relats que ens parlen de déus, herois i humans protagonistes d'aventures i epopeies. Sovint aquestes històries simbolitzen aspectes cabdals de la psicologia i el comportament humans, de manera que esdevenen veritables eines de coneixement. La poesia i la bellesa, a més, fan del relat mític una de les fonts inesgotables de creativitat artística.

Etimològicament, mite ve del mot grec mythos, literalment faula. La paraula ha esdevingut la designació de tot aquell relat que implica una al·legoria sobre algun aspecte de l'ésser humà i la seva dimensió còsmica i col·lectiva.

No hi ha un sol creador de mites. En la seva construcció participen tant les creences religioses de l'antiga Grècia com l'aportació dels poetes al llarg del temps. Un dels mites més utilitzats per la tradició literària ha estat el d'Orfeu, heroi grec esdevingut prototipus del poeta. El seu poder prové del cant i la poesia. Així, col·labora eficaçment en l'expedició dels argonautes tornant la serenor d'ànims als tripulants que s'han vist atrapats en els sortilegis dels cants de les sirenes.

Malgrat tot, l'episodi més cèlebre és el que té lloc amb la seva esposa, la nimfa Eurídice. S'explica que un dia, a Tràcia, el pastor Aristeu veu Eurídice i se n'enamora. Eurídice, fugint dels requeriments amorosos del pastor, és mossegada per una serp i mor. Orfeu decideix anar a cercar la seva dona a l'infern. Orfeu toca la lira d'una manera tan estremidora que els déus se n'apiaden i li permeten de baixar-hi per recuperar la seva esposa, amb la condició que no miri enrere fins que no hagi tornat al món dels vius.

Orfeu davalla als inferns, troba Eurídice i emprèn el camí de tornada. Aviat, però, comença a dubtar si la seva esposa és veritablement darrere seu. Potser Persèfone l'ha enganyat. Finalment sucumbeix i es torna cap enrere per mirar Eurídice, amb la qual cosa la perd per sempre més. Com que és impossible que la pugui recuperar, ha de tornar al món dels vius ple de dolor. Aquesta història donà peu a un gran nombre d'himnes, epopeies, etc. Destaca el treball poètic que, dins la literatura llatina, va desenvolupar Virgili a Les Geòrgiques.

Homer, Odissea

L'Odissea és un poema èpic que narra, a través de vint-i-quatre cants, les aventures d'Ulisses després de la guerra de Troia. L'acció s'agrupa en tres nuclis centrals: l'adolescència de Telèmac, els viatges a la deriva d'Ulisses, i el seu retorn a l'illa natal, Ítaca. Es tracta d'un dels poemes més bells mai escrits. Veritable cant a la Mediterrània, posa a prova la capacitat de la voluntat humana davant l'influx que els déus exerceixen en el destí humà.

Tragèdia

El terme prové del mot tragodia, cant del boc. (...) La tragèdia neix dels ritus del culte religiós i tracta dels problemes de la vida i del destí humà. (...) La forma de la tragèdia va quedar establerta en un nombre limitat d'actors, un cor de quinze membres i la representació en una orquestra, o pista de dansa, a l'aire lliure en un teatre en forma de ferradura excavat al peu d'un turó. (...) Hi havia cant, dansa, ús de màscares. (...) Solien tenir entre 1.100 i 1.700 versos i no sobrepassaven les dues hores de durada. La tragèdia planteja un conflicte que pot solucionar-se o per anihilació, o bé per la restauració d'un ordre. Allò important és la universalitat del tema proposat.

Aristòtil va prestar una gran atenció a l'anàlisi de la tragèdia en la seva Retòrica i parlarà del seu poder catàrtic. Alguns dels autors i de les obres cèlebres són: Èsquil i la seva trilogia de l'Orestíada; Sòfocles, Àiax i Èdip rei; Eurípides, Electra.

La literatura llatina

Tot el món llatí és hereu del grec, i la literatura tampoc no n'és una excepció. Podem afirmar que la literatura llatina comença al segle III aC sota l'influx de la literatura grega.

1. Etapa de formació d'una literatura grecollatina

Hi té importància la conquesta de la Magna Grècia (l'actual sud d'Itàlia i Sicília), que provocà un contacte directe amb les formes culturals i literàries gregues. Un dels aspectes més destacats va ser l'adaptació mètrica. Així, Livi Andrònic tradueix l'Odissea al llatí en versos saturnis. A partir d'aquí i fins al segle I aC, van anar apareixent els diferents gèneres.

Trobem l'epopeia i el teatre amb Livi Andrònic i Nevi, i destaca la comèdia de Plaute i Terenci. A mitjan segle II aC va néixer la sàtira, amb Enni i Lucili, i la prosa va aparèixer amb Cató el Vell. A la darreria del segle II aC, la poesia assimilà un influx alexandrí amb Catul i trobem un ampli desenvolupament de la prosa erudita i l'oratòria. L'eloqüència va conèixer el seu clímax amb Ciceró, mentre que la història va ser conreada per autors com Sal·lusti.

2. El classicisme i la literatura augustal

Durant el segle I aC, la literatura llatina arribà a la seva esplendor, gràcies, entre d'altres factors, a l'afavoriment del conreu literari durant l'època de l'emperador August i a la protecció de les arts que van dur a terme nobles com Mecenes. Els principals autors foren els poetes Horaci, Virgili i Ovidi, i també el prosista Titus Livi, que va escriure una història de Roma.

3. De la literatura claudiana als inicis de la literatura cristiana

La declamació i la retòrica van marcar el segle I dC. Destaquen les obres didàctiques i filosòfiques de Sèneca i Quintilià. En la història destaca Tàcit; en la sàtira, Marcial i Juvenal. Plini el Jove va llegar una correspondència fonamental.

A partir del segle II, la decadència de la literatura llatina és un fet, com també els inicis d'una literatura de tema cridià amb l'obra de sant Agustí, sant Jeroni i sant Ambrós (els Pares de l'Església). Amb tot, es va viure un cert renaixement en l'època de Constantí i Teodosi. El llatí, com a llengua literària i de cultura, seguí essent preeminent fins al Renaixement.

Autors llatins destacats

Virgili (Màntua, 71 o 70 aC - Brindisi, 19 aC)

Virgili és un autor vinculat a Nàpols, ciutat que esdevingué la seva segona pàtria. Li agradaven la soledat i la vida rural, aspectes que retrobem en la seva obra amb els elogis de la vida retirada. Va escriure èglogues que van conèixer un gran èxit i va crear l'ideal bucòlic de l'Arcàdia. L'any 39 aC en publicava una selecció sota el títol de Bucòliques, mot provinent del grec que vol dir pastor de bous, fent referència als poemes protagonitzats per pastors en escenaris rurals.

Entorn de Virgili sorgí un grup de poetes que s'anomenaven arcadis. Entre el 39 aC i el 29 aC va compondre quatre cants que parlen de la tasca del conreu de la terra, les Geòrgiques. Hi combina preceptes provinents de la vida al camp d'Hesíode —que els havia desenvolupat a Els treballs i els dies— i diversos tractats de la vida al camp de Cató, Cèsar i Varró. A partir de l'any 30 aC va començar, per encàrrec d'August, un poema èpic sobre els orígens divins de Roma. Virgili va escriure així l'Eneida, que ens explica l'establiment del troià Eneas a Itàlia. Virgili desitjava combinar la bellesa grega i l'esperit nacional romà tot submergint-se en el món homèric.

Horaci (Venúsia, 65 aC - Roma (?), 8 aC)

Fill d'un esclau emancipat, va rebre una sòlida educació humanística a Roma i a Grècia. L'any 39 aC va conèixer Virgili i, per mitjà seu, Mecenes, amb qui va mantenir una estreta amistat al llarg de la seva vida. Inútilment va intentar August de tenir-lo com a secretari. Tot i la protecció imperial, Horaci es mantingué independent.

Poeta d'una gran agudesa psicològica, servà un equilibri entre la societat i la soledat, la vida rural i la vida urbana. En la seva obra va desenvolupar tots els temes possibles i en destaca el lirisme. La mesura hel·lènica, la sensualitat i la delicadesa són virtuts que la tradició literària ha valorat, fins al punt de considerar-lo paradigma de l'estètica classicista. La seva obra és composta per sàtires, èpodes, odes i epístoles. Quintilià va anomenar l'Epístola als Pisons «Art poètica» a causa de la reflexió que conté sobre la composició literària. Aquesta epístola és considerada una de les retòriques més importants de l'antiguitat.

Ovidi (Sulmona, 43 aC - Tomis, 17 dC)

Pertanyia a la classe noble. Va viatjar a Grècia i féu la carrera judicial per complaure el seu pare. Poeta refinat i observador, va ser amic d'Horaci. L'any 8 dC va ser exiliat per August a Tomis, sense que se sàpiguen les causes d'aquesta expulsió, que marcaria la seva vida.

Escriví poesia amatòria i eròtica, i dues obres cabdals: els Fastos i les Metamorfosis, aquesta darrera d'una gran importància pel que suposà d'aportació a la tradició del mite d'origen grec.